dijous, 26 de maig del 2011

Petons de sucre

(3r premi del Concurs de relats breus del bus exprés 2011)

Des que el partit republicà havia guanyat les eleccions, Maurici Cirera havia construït el govern aplicant la vella màxima de Lenin: qualsevol cuinera pot dirigir l’estat. El ministre de Salut era pastisser; el ministre d’Ordenament Territorial era sastre; el ministre de Turisme havia treballat de gerent en una botiga d’esports. Tots eren gent aplicada i honesta, republicans fins a la mort i vells amics del Maurici. Ell mateix era empresari. Les males llengües insinuaven que una bona part dels vots que havia rebut es devia al seu cognom.

Bé, era possible que bona part de votants despistats havien associat al candidat republicà amb els Cirera de La Massana, amos i senyors de la parròquia des de feia segles –però, tot sigui dit, en el cas de Maurici la coincidència de cognoms era accidental. El Marcel Cirera, un metge anarquista de Girona, refugiat a Andorra des del 1959 i pare del cap de Govern, no tenia res a veure amb companyies asseguradores, empreses constructores ni el lucratiu negoci del turisme. Mirava les ventures i desventures del seu únic fill – als cinquanta i quatre anys prou benestant i independent – amb una fina ironia pròpia del seu ofici. Quan es cansava de mirar-lo, s’adormia allà on seia.

Tots hem sentit que no hi ha pitjor masclista que una dona; però pocs ens adonem que no hi ha pitjor enemic de l’edat madura que un ancià. El doctor Cirera, de setanta-vuit anys, desaprovava el “govern de vells” format pel seu fill. A l’edat de Faust – quan hom es planteja vendre l’ànima al diable pel mòdic preu de fer anar el temps enrere – estava fascinat amb la joventut. L’única persona de tots els càrrecs de confiança que li queia bé era el ministre de Justícia, Àlex Grec, fill d’una casa humil i nebot de la seva nora.

Cada matí el vell i el jove agafaven el bus exprés cap a Sant Julià, on es trobava tant el ministeri com la consulta del doctor Cirera. Xerraven del món i reien de les dones. La seva amistat es basava en multitud de coses que els unien, entre les quals destacaven la fe en la bondat humana, la necessitat de legalitzar la marihuana per a fins terapèutics i l’absència total i absoluta de companya sentimental a les seves vides. El metge, vidu de feia sis anys, i el jurista, de vint-i-pocs, miraven les mateixes dones, les de divuit anys fins a aproximadament quaranta, i comentaven els seus respectius atractius en veu baixa i to discret. Coincidien en l’apreciació que el sobrepès era una plaga, i que els culs i els pits havien de ser perfectament rodons.

El 4 de maig, l’Àlex va arribar a la parada de l’exprés a l’hora de sempre. El metge no hi era; potser havia baixat abans. Al banc de ferro, sota el teulat de vidre, hi havia una sola persona: una noia d’uns vint anys, pèl-roja i primeta, de pits exquisidament rodons. Mirava l’Àlex com si el veiés per primera vegada, i ell tampoc no recordava haver-la vist mai. Semblava anglesa, o potser escandinava; tenia els ulls d’aquell verd estranger que no es porta gaire a les Valls, i uns tirabuixons desordenats fins la cintura. L’Àlex va dir bon dia, i ella va inclinar el cap. L’autobús va arribar.

L’Àlex va pujar primer, i va seure a l’última fila, a prop de la finestra. Ella es va posar a la mateixa fila, a mig metre d’ell. Seia al final del seient, un cul perfecte en una posició inestable. La mirava de reüll. Ara, pensava el ministre, l’autobús girarà i ella no podrà mantenir l’equilibri i caurà a sobre meu, l’agafaré, m’obrirà la bragueta, em posarà les mans a les butxaques i em farà... Sempre s’ho imaginava, amb totes les dones. Se’n sentia culpable, i cofoi de ser-ho. Els pensaments, raonava, no feien cap mal a ningú.

En arribar a la corba de La Margineda, la noia es va inclinar cap a Àlex, com s’inclinen els arbres moguts pel vent, i es va estirar al llarg del seient, el cap posat a la seva falda, tota la gloriosa cabellera cobrint-li els genolls. Es veia còmoda, calmada i contenta. A l’home, de l’ensurt, se li va passar l’excitació que sentia. Es va quedar immòbil, vigilant si els censurava la conductora de l’autobús – però semblava totalment absorta en el procés de conducció, i l’únic altre passatger, adolescent, estava d’esquena, jugant amb el mòbil. La noia va somriure amb tota la cara coberta de peques, ulls d’esmaragdes, la boca entreoberta. Sense apartar la mirada del seu rostre, li va baixar la cremallera i li va posar les mans a les butxaques.

Set minuts més tard, satisfet i avergonyit d’haver comès un acte vagament il·lícit, Àlex Grec mirava per la finestra. La pèl-roja, en pujar la cremallera, es va acomiadar en un idioma que no li sonava a res i va baixar en la parada del Comú. La conductora de l’autobús s’estava enfadant amb el marit a través del mans lliures. L’adolescent del mòbil rebia missatges cada quinze segons. No hi havia ningú més. Se sentia cansat. L’esperava un dia llarg.

En arribar a l’última parada va veure tres policies de la secreta: una dels oficials era la Txell, havien anat junts a estudi. Mentre baixava de l’autobús la va saludar: “¿Què hi feu, aquí, avui?” “Tenim l’ordre de detenir un noi de vint-i-cinc anys que baixarà del bus exprés, alt, ulls blaus, cabells curts i negres. Es veu que porta droga. Des de fa tres quarts d’hora no ha baixat ningú que correspongui a la descripció.” “Hi ha poca gent que hi viatgi a aquestes hores. Com no sigui jo, el moreno d’ulls blaus...” “Calla: podries ser-ho. Si no fossis ministre, ja t’hauria registrat.” Els polis reien. “Doncs, què esperes? Comença... Mira, aquí tens l’americana.” Es va treure l’americana i la va sacsejar. En va caure el mòbil, el llapis de Montblanc i dues bossetes de plàstic transparent, plenes de sucre fi, o de farina. Àlex, desconcertat, en va agafar una. “D’on ha sortit, aquest sucre? Això no es meu...”

Els tres policies van parar de riure. La Txell el mirava amb els ulls oberts com unes taronges. L’Àlex Grec, ministre de justícia del segon govern republicà de la història d’Andorra, encara duia la cara eufòrica, l’expressió d’aquell qui no es creu la seva sort. Feia un dia esplèndid; si no treballés al ministeri, no li hauria calgut americana en un mes de maig tan calorós. Tot i així, la majoria dels funcionaris haurien optat per un vestit formal encara que no tinguessin l’obligació de dur-lo, perquè a l’edifici del ministeri posaven un aire condicionat molt fort, i a Sant Julià fins i tot els dies més magnífics són dies de vent.

Publicat a "Literatura exprés 11: relats breus del bus exprés", Andorra, el 23 d'abril del 2011.

dimarts, 24 de maig del 2011

Talismà

Quan els alemanys van envair Rússia i el meu avi Ivan va marxar a la guerra, la seva mare, Dària, li va donar allò que li va salvar la vida. Era un objecte que el va acompanyar per totes les regions devastades, a totes les batalles, a través del llac gelat de Làdoga quan portava provisions als habitants de Leningrad sota setge: un talismà.

No recordo si es tractava d’un exemplar del llibre de salms, d'un medalló o d’una imatge de la Verge Maria; probablement era alguna relíquia religiosa; el meu avi Ivan venia d’un petit poble. En donar-se-la, la seva mare li va dir: “Les bales passaran al costat teu, i a tu no et tocaran.” Diu la llegenda familiar que cinc anys més tard, tornava de la guerra amb tot l’abric foradat per les bales i sense una sola esgarrapada. Dubto l’absència d’esgarrapades, però una cosa és certa: va tornar viu, sa i estalvi, sense haver passat ni una sola vegada per l’hospital militar.

El meu avi Ivan era agnòstic i comunista, i si li preguntaven per la seva relació amb Déu, contestava vagament que “alguna cosa hi deu haver”. Sembla que estava més convençut dels possibles poders de bruixa de la seva mare i de l’encanteri de la bona sort que li havia etzibat que no pas de la propaganda de les autoritats religioses. Durant la guerra, però, mai va tenir por de morir, perquè sabia que tornaria. Sabia que estava protegit. La meva besàvia li va donar allò que li va salvar la vida: la fe.

La inexorable energia de la nostra imaginació és una màquina de fabricar pressentiments. Si tots fossin bons, trencaríem els límits de l’impossible. Si tot allò que imaginem servís per traçar el camí de l’harmonia, venceríem tots els monstres produïts per la letargia de la raó. Mestres del nostre destí, capitans de la nostra ànima – ¿recordes W.E. Henley? – navegaríem per la foscor de la nit i l’estretor del pas, i l’amenaça dels anys ens trobaria plens de coratge.

Tanca el puny: et faré un petit regal. A partir d’ara, portaràs un talismà invisible. Per molts ensurts que et pugui haver donat la vida, per moltes mostres de maldat gratuïta que hagis presenciat fins avui, no hi haurà força que et pugui parar. A partir d’avui, aniràs protegit i atent, encara que el teu capot acabi foradat de bales. El futur portarà la millor joventut, l’experiència, filla de greus errors, i la millor maduresa. Donaràs forma als teus somnis. I tot anirà bé.

(Publicat al BONDIA el 25 de maig del 2011)


divendres, 13 de maig del 2011

La vida més plaent

El dia 10 de maig, al discurs d'investidura, Antoni Martí feia la resolució de distingir allò urgent d'allò important, prioritzar l'essencial per sobre de la immediatesa de la necessitat. Va centrar la càrrega emocional més forta del seu parlament en la prevenció de fractures socials. Per ressaltar-ho, va citar Joseph Chamberlain: «El meu fi a la vida és fer-la més plaent per a aquesta gran majoria, tant me fa si en el procés esdevé menys plaent per a la minoria més benestant».

És una cita molt adequada per servir de «professió de fe» del cap de Govern d'Andorra; més aviat és desconcertant que això ho hagi dit Chamberlain. Per a nosaltres, es tracta del desenvolupament perfecte d'un propòsit previst a la Constitució. L'art. 32 de la Constitució Andorrana estableix que tota la intervenció estatal en l'ordenació del sistema econòmic, mercantil, laboral i financer ha de servir al «desenvolupament equilibrat de la societat i el benestar general». Ja l'abril de l'any 1995 el Tribunal Constitucional afermava el dret de l'Estat, de cara als particulars, de defensar els interessos que no són privats sinó de transcendència pública. Assenyalava que la limitació de la llibertat és admissible «quan estigui justificada per la rellevància de la finalitat pública». Si ho prenem en consideració, es fa estrany que fins ara no s'hagi completat el marc fiscal que ara, molt encertadament i continuant l'acció del Govern anterior, es proposa completar.

El discurs d'investidura del nou cap de Govern ha marcat una línia d'actuació innovadora. És certament lloable l'ànim de lluitar contra la política de premiar la militància. Celebrem la intenció d'aprovar, finalment, el pla de gestió de la Vall del Madriu. «Que ningú no en tingui cap dubte, honorarem el nostre compromís pel que fa al Pla de gestió abans de la data marcada per la UNESCO,» ha dit Antoni Martí. Ens ha convençut i ho esperem amb impaciència. Entre les mesures concretes proposades, també destaca la menció de la necessitat de canviar la Llei d'inversions estrangeres (tot i que queda per concretar com s'implementarà una obertura «gradual i progressiva però valenta», ja que una obertura valenta poques vegades resulta progressiva i gradual, i viceversa) i modificar la Llei de l'impost de societats.

Podrien provocar més dubtes la necessitat de proposar modificacions de la Llei del sòl encaminades a reactivar l'activitat en el sector de la construcció, i la insistència que en el sistema educatiu s'hagi de donar la preferència al coneixement de l'anglès, i no pas el francès com anteriorment («especialment l'anglès», diu Antoni Martí amb tota claredat, però França la tenim molt a prop: ¿no hauríem d'assegurar-nos, en primer lloc, la possibilitat de ser competitius als seus mercats, de poder estudiar a les seves universitats?, i el mecanisme previst per a «potenciar el treball en línia» a través de les noves tecnologies.

Comparteixo que la necessitat d'assegurar la justícia ràpida i eficaç per a tothom (en correspondència amb l'art. 10 de la CPA) és veritablement prioritària (n'hi ha prou de fer una ullada a les resolucions del Tribunal Constitucional dels últims anys per determinar que aquest no sempre havia sigut el cas). Quant a la promulgació d'un Codi de Procediment Civil, no és fàcil visualitzar com es podria dur a terme a curt termini.

Tant els els representants més destacats de Demòcrates per Andorra com els del PS avui estan d'acord en no prioritzar les mesures urgents per sobre dels assumptes d'importància vital que aparentment podrien esperar. La urgència anul·la la transcendència real, substituint-la per una necessitat volàtil, momentània, passatgera, i cal definir allò que és important. La combinació de prudència i valentia pot semblar –i de vegades, resultar– contradictòria, però les dues forces parlamentàries ja han fet el pas de treballar plegades, tant en els canvis estructurals com en les mesures urgents, i fer, per a tots els 70.000 ciutadans d'Andorra, la vida més justa, més segura, més democràtica... més plaent.

Ahir a la cerimònia de jurament del nou cap de Govern, Vicenç Mateu, el Sr Síndic General, parlava de la «fabulosa esperança», i Antoni Martí, «des de l'emoció personal intensa», va tornar a mencionar que representa «molta gent amb il·lusions i projectes diferents», i compta amb les il·lusions. Desitgem-los que durant la legislatura que comença s'aconsegueixi ajuntar un projecte sòlid de futur a llarg termini amb una manera amena de fer-lo arribar als ciutadans. Si comptem amb les il·lusions, sabem mantenir-les i projectem una mirada de futur, arribarem a bastir una nova Andorra, la nostra Andorra, no dividida en dues. Per fer-ho, necessitarem les idees i la bona voluntat de totes les forces parlamentàries, l'experiència dels «vells soldats de la política» i l'esperit de les noves generacions.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de maig del 2011)