dijous, 22 de desembre del 2011

“Nadal s’acosta, desembre fuig!”



“Molsa florida, la vida blana./ Fora baralla, fora l’enuig!/ El cor no pesa, en blau fa via,/ de tot s’oblida i en tot somnia./ Les mans s’ajunten a la rotllana:/ Nadal s’acosta, desembre fuig!,” deia Tomàs Garcés i Miravet fa mig segle. A la vida de les lletres mig segle és un mig minut. El cor no pesa. Oblidem-nos de tot, somiem en tot. Decorem les parets amb branques de grèvol. Preparem els regals: en farem de tres tipus. Regals fabricats amb els pensaments: per a aquells que no hi són. Regals materials: per a aquells que els necessiten, per a nens, familiars, amics que són gairebé família. Regals efímers, els de fe en el futur i de la impensable esperança: per a nosaltres mateixos i per a aquells que viuen, en un meravellós silenci, dins dels nostres cors.

Fora baralla. Fora l’enuig. Si no ens perdonem – a nosaltres mateixos, als nostres éssers propers i als desconeguts totals – els miracles no tenen sentit. Obrim les portes als possibles miracles. Obrim les portes a les alegries inesperades. Obrim la ment, obrim-la sempre i també, obrim-la avui.
  
Pare Nadal, que tots tinguin allò que els falta. Qui desitja petons, que no faltin petons. El qui vulgui guanyar, que li toqui el bingo. Qui busca feina, que en trobi una de millor de la que tenia abans.  A aquella qui dóna sense mai cansar-se’n, i en tota la vida no ha parat de donar, d’ajudar, que li durin per sempre els dons que ho fan possible. A aquell qui passa fred a la seva caseta gelada, que no fallin els radiadors. A aquell qui desitja poder, que en tingui de sobres. A aquell qui ha trobat la serenitat, que en sàpiga gaudir.  

Pare Nadal, no t’oblidis d’aquells qui pateixen. Guareix-los, consola’ls, fes-los feliços si pots. I a mi – porta’m allò que et sembli, tot el que vulguis, i no em treguis res del que tinc. 

(Publicat al BONDIA el 21 de desembre del 2011)