dijous, 28 de juny del 2012

Cronistes i guionistes


Es veu que els psicòlegs divideixen la gent en dos grups grans: els cronistes i els guionistes. Quan els cronistes comencen el seu dia, són davant d’un full blanc. El dia avança. Els cronistes omplen el seu full blanc amb coses. El dia s’acaba. Tornen a passar pàgina. Els guionistes comencen el dia amb un full ple de coses a fer. A poc a poc, avancen eliminant les tasques ja complertes de la seva llarga llista. Fan les mateixes coses que els cronistes, però s’estressen més, perquè viuen amb la sensació de no poder mai fer-ho tot. En fi . Tot això m’ho va dir el metge de capçalera, perquè està convençut que –ja ho heu endevinat– sóc més aviat guionista. El meu home resulta que també ho és, així que en família faríem negoci a Hollywood. Ambdós tenim llistes de coses a fer, llistes interminables que de vegades s’escurcen i de vegades s’allarguen, però mai desapareixen del tot. 


Ara que hi penso, però, no sé on viu la feliç i despreocupada tribu dels cronistes. Jo ho voldria ser, però en el seu estat pur només els conec de la literatura. El senyor Pickwick i la seva tropa, és clar, ho eren; Leon Felipe ho volia ser –una pedra petita i lleugera, “ni piedra de un palacio, ni piedra de una iglesia, ni piedra de una audiencia”: pedra aventurera–. Com m’agradaria ser cronista! Però no ho som, ningú, crec, ni al nivell de persones ni al nivell de país. Ningú es pren les coses tal com vénen; i pocs donem la benvinguda al nostre destí. Tal vegada només ho fan els nens. I al doctor Burgués li ho vaig dir, però considera que no s’ha de ser, dia a dia, ni tan cronista ni tan guionista, sinó una mica les dues coses. Seguir un full de ruta de coses importants. Parar allà on vull i necessito. I respirar. I viure. I no patir. I gaudir de la vida.

(Publicat al BONDIA el 13 de juny del 2012)

UOLS

No sé vosaltres, però jo m’estic morint de curiositat. Fa més de tres anys que em moro de curiositat. El dia 28, demà, s’inaugura a la Massana la Universitat Oberta de La Salle. No podré ser-hi perquè tinc altres compromisos laborals que s'hi solapen. Aquesta frase ha sonat una mica com si algú m’hi hagués convidat, i no, no és el cas; però és de suposar que tant la inauguració de les dotze com la inauguració de les sis són esdeveniments oberts al públic, i naturalment, ho serà la jornada de portes obertes entremig. M’agradaria ser-hi. Crec que seria bo ser-hi present. Des d’aquell dia en què Josep Maria Masó em va explicar el projecte de la Universitat Oberta de La Salle d’una manera brillant i engrescadora (com és que passen tan ràpid, els anys? Eren els temps del Govern d’Albert Pintat), des d’aquell dia llunyà, però per a mi significatiu, formo part del públic simpatitzant i interessat en el futur de la UOLS a casa nostra.


La meva informació actualitzada sobre la nova universitat és més aviat escassa. La seva pàgina web (www.uols.org) avui presenta cinc paraules enigmàtiques: “evolució del projecte... pròximament inauguració”, i una elaborada i detallada pestanya de contacte. No l’he arribat a fer servir. Ho hauria d’haver fet per tenir per avançat totes les respostes clares als interrogants que se’m presenten. No he esgotat tots els canals possibles d’informació. La meva actitud ha estat la típica d’una persona arrelada a Andorra que vol informar-se: he llegit el que he trobat a la premsa i he intentat fer preguntes als amics que se suposa que saben de tot. M’han donat respostes genèriques que indicaven que probablement s’oferirà algun grau en enginyeria, i que si hi ha algun màster segurament no tindré diners per permetre-m’ho... Tant se val. En tot cas, La Salle, com a institució, m’impressiona: el típic missatge publicitari deixa a la memòria 300 anys d’experiència i un milió d’alumnes cada dia a les seves aules universitàries. La primera universitat privada d’Espanya en nombre d’alumnes. La segona millor universitat privada d’Espanya. Déu n’hi do. Què s’hi pot dir? Benvinguts siguin a casa nostra.


Recordo aquella entrevista que Xavi Palma va fer a Ramon Ollé, el futur director general de la Universitat Oberta de La Salle a Andorra: així el va presentar al programa, l’any 2009. Avui l’he tornat a mirar. Us en transcric alguns fragments que m’agraden molt: “Si una institució com la nostra arriba a un país, és per establir-hi arrels”. Establir-hi arrels. Que hi estableixin arrels com ho hem fet tots els nouvinguts: és important. I aquí un altre seguit de fragments interessantíssims: “Quan estem dient la universitat oberta, estem parlant de semipresencial, per tant, també hi haurà estudiants físics. Estem pensant reclutar personal, educadors andorrans, i començar a fer coses des d’aquí. Nosaltres el que volem fer és aprofitar la nostra sinergia per portar estudiants estrangers, perquè els estudiants estrangers puguin passar temporades a Andorra i puguin cobrir determinades àrees d’estudi a Andorra”. Gràcies a l’entrevista en qüestió vam saber que tots els plans d’estudi ja estaven aprovats, que la inversió inicial en el projecte va suposar 1,2 milions d’euros sense comptar totes les inversions que tenien fetes en programes en línia: inversions milionàries. També que es preveia que la UOLS d’Andorra assoliria 6.000 matrícules en 4 anys. És cert que estic citant un document de l’any 2009, però les coses essencials no poden haver canviat.


Demà, dia 28 sabrem més detalls sobre el magnífic projecte que finalment s’ha pogut fer realitat. Ens falta saber-ne més coses: la presencialitat en la qual insistia Ramon Ollé considerant-la un complement moltes vegades necessari del "learning by doing" es podrà introduir des del principi, gradualment? Com es desenvoluparà la col·laboració amb la Universitat d’Andorra? Demà sabrem quines titulacions s’oferiran, podrem veure els preus i els plans d’estudi. Mentrestant, ja us ho deia, em moro de curiositat...

(Publicat al BONDIA el 27 de juny del 2012)

dijous, 7 de juny del 2012

La cavatina de Rosina


La tieta Larissa era admiradora del bel canto. Quan era més jove, el seu somni - i la carrera més lògica a seguir-  era el d'esdevenir cantant d'òpera, però el seu pare, home pràctic, l'havia convençut per a que estudiés econòmiques. Quinze anys més tard, era la cap de l'àrea de comptabilitat de Xarxa Radiotelevisiva Regional: una empresa de 400 treballadors. Refinada, elegant, independent, vivia sola en un pis de dues habitacions ple de llibres d'art, de gravacions i partitures de música clàssica i de porcellana antiga. Al mig del saló, hi havia un piano de cua.

Les visites a casa seva tenien una estructura immovible, un ordre de dia fix. Primer berenàvem. Després, la meva mare i ella em donaven fulls i llapis per dibuixar, posaven música operística al tocadiscs i marxaven a la cuina per parlar de les seves coses, dels homes i dels amors. Quan tornaven al saló, jo ja havia acabat el dibuix, havia xafardejat les reproduccions de la pintura occidental de la col.lecció de l'Hermitatge i estava jugant amb el gat. Aleshores, s'obria el piano, la tieta Larissa tocava una o dues peces, jo en tocava dues o tres, i per fi ens posàvem a cantar. Primer, s'havia de calentar la veu: "Mi-i-i-i-i.... Ma-a-a-a.... Mo-o-o-o-o...", escalant, a poc a poc, cap a la tercera octava. Ella tenia una veu àmplia, amb un timbre plaent, personal, un mezzo-soprano amb coloratura. Jo, el petit prodigi - des del punt de vista de les dones que m'estimaven - també cantava les mateixes àries que ella. Mai he arribat a cantar-les davant d'un públic més exigent que la tieta Larissa i la meva mare juntes; la meva preferida era la cavatina de Rosina. Si mal no recordo, una cavatina és una ària en la qual un personatge de l'òpera es presenta a si mateix al públic: "Una voce poco fa..."

Fins molt més tard, mai no vaig qüestionar la relativa "normalitat" de la meva infància: encara no sé si només érem nosaltres, o si una gran part de nenes russes cantaven Rossini a casa de la tieta. En tot cas, em recordo a mi mateixa, amb un vestit de color rosa, de ganxet, amb un barret de palla a la mà, interpretant la cavatina de Rosina amb l'acompanyament de piano de la tieta Larissa: "Io sono docile... son rispettosa..." Així era jo: respectuosa i obedient, preparada a demostrar el geni i la passió imparable en qualsevol moment que algú se'm volgués enfrontar. No em preocupava la seva història d'amor, digna d'una sèrie televisiva d'aquelles mexicanes que mirava la meva àvia (i me n'explicava el contungut). Em semblava un nom tan ridícul, Lindor! Lindoro. Encara quedaven molts anys per llegir Beaumarchais. El comte Almaviva em queia força indiferent. Però, com Rosina, estava decidida a jurar que venceria tots els obstacles al meu camí cap a les coses que m'importaven, per molt insignificants que podien resultar més endavant: "Io giurai, la vincerò!" ("e contenta io resterò"). I el més important - és clar - era la música, tan obstinada com qualsevol ésser que s'anima a lluitar contra el món que pensa que és més fort que ella, contra les seves evidències cruels. Quan es va escriure "El barber de Sevilla", ja n'hi havia quatre òperes basades en la mateixa comèdia, una d'elles (la de Paisiello) molt popular, i el públic, en la primera representació de l'obra de Rossini , xiulava i se'n burlava. Això no obstant, la seva música, com la Rosina coratjosa, va vèncer: alegra i dolça. Qui recorda, al segle XXI, el nom de Paisiello? Rossini, com la Rosina i com el seu barber de Sevilla - el seu Figaró - l'ha vençut.

Quan era petita, - no arribava ni a adolescent, - sabia que mai deixaria que ningú em trapitgés. ¿Ho he aconseguit? En part. En una part molt gran. Quan sento "Una voce poco fa", cantada per la divina Cecília Bartoli, encara em pregunto si em queda aquell esperit guerrer. Tot i que han passat els anys, "mi lascio reggere, mi fo guidar"... "Ma se mi toccano dov'è il mio debole sarò una vipera..." I tot sortirà bé, tot s'arreglarà, i tots els personatges de la comèdia rebran allò que més desitgen, i es donaran la mà, contra les pitjors expectatives dels escèptics, inicialment escèptics, espectadors. La música és invencible. És l'únic que importa. Encara sóc així. 

(Publicat al BONDIA el 6 de juny del 2012)