dijous, 7 de juny de 2012

La cavatina de Rosina


La tieta Larissa era admiradora del bel canto. Quan era més jove, el seu somni - i la carrera més lògica a seguir-  era el d'esdevenir cantant d'òpera, però el seu pare, home pràctic, l'havia convençut per a que estudiés econòmiques. Quinze anys més tard, era la cap de l'àrea de comptabilitat de Xarxa Radiotelevisiva Regional: una empresa de 400 treballadors. Refinada, elegant, independent, vivia sola en un pis de dues habitacions ple de llibres d'art, de gravacions i partitures de música clàssica i de porcellana antiga. Al mig del saló, hi havia un piano de cua.

Les visites a casa seva tenien una estructura immovible, un ordre de dia fix. Primer berenàvem. Després, la meva mare i ella em donaven fulls i llapis per dibuixar, posaven música operística al tocadiscs i marxaven a la cuina per parlar de les seves coses, dels homes i dels amors. Quan tornaven al saló, jo ja havia acabat el dibuix, havia xafardejat les reproduccions de la pintura occidental de la col.lecció de l'Hermitatge i estava jugant amb el gat. Aleshores, s'obria el piano, la tieta Larissa tocava una o dues peces, jo en tocava dues o tres, i per fi ens posàvem a cantar. Primer, s'havia de calentar la veu: "Mi-i-i-i-i.... Ma-a-a-a.... Mo-o-o-o-o...", escalant, a poc a poc, cap a la tercera octava. Ella tenia una veu àmplia, amb un timbre plaent, personal, un mezzo-soprano amb coloratura. Jo, el petit prodigi - des del punt de vista de les dones que m'estimaven - també cantava les mateixes àries que ella. Mai he arribat a cantar-les davant d'un públic més exigent que la tieta Larissa i la meva mare juntes; la meva preferida era la cavatina de Rosina. Si mal no recordo, una cavatina és una ària en la qual un personatge de l'òpera es presenta a si mateix al públic: "Una voce poco fa..."

Fins molt més tard, mai no vaig qüestionar la relativa "normalitat" de la meva infància: encara no sé si només érem nosaltres, o si una gran part de nenes russes cantaven Rossini a casa de la tieta. En tot cas, em recordo a mi mateixa, amb un vestit de color rosa, de ganxet, amb un barret de palla a la mà, interpretant la cavatina de Rosina amb l'acompanyament de piano de la tieta Larissa: "Io sono docile... son rispettosa..." Així era jo: respectuosa i obedient, preparada a demostrar el geni i la passió imparable en qualsevol moment que algú se'm volgués enfrontar. No em preocupava la seva història d'amor, digna d'una sèrie televisiva d'aquelles mexicanes que mirava la meva àvia (i me n'explicava el contungut). Em semblava un nom tan ridícul, Lindor! Lindoro. Encara quedaven molts anys per llegir Beaumarchais. El comte Almaviva em queia força indiferent. Però, com Rosina, estava decidida a jurar que venceria tots els obstacles al meu camí cap a les coses que m'importaven, per molt insignificants que podien resultar més endavant: "Io giurai, la vincerò!" ("e contenta io resterò"). I el més important - és clar - era la música, tan obstinada com qualsevol ésser que s'anima a lluitar contra el món que pensa que és més fort que ella, contra les seves evidències cruels. Quan es va escriure "El barber de Sevilla", ja n'hi havia quatre òperes basades en la mateixa comèdia, una d'elles (la de Paisiello) molt popular, i el públic, en la primera representació de l'obra de Rossini , xiulava i se'n burlava. Això no obstant, la seva música, com la Rosina coratjosa, va vèncer: alegra i dolça. Qui recorda, al segle XXI, el nom de Paisiello? Rossini, com la Rosina i com el seu barber de Sevilla - el seu Figaró - l'ha vençut.

Quan era petita, - no arribava ni a adolescent, - sabia que mai deixaria que ningú em trapitgés. ¿Ho he aconseguit? En part. En una part molt gran. Quan sento "Una voce poco fa", cantada per la divina Cecília Bartoli, encara em pregunto si em queda aquell esperit guerrer. Tot i que han passat els anys, "mi lascio reggere, mi fo guidar"... "Ma se mi toccano dov'è il mio debole sarò una vipera..." I tot sortirà bé, tot s'arreglarà, i tots els personatges de la comèdia rebran allò que més desitgen, i es donaran la mà, contra les pitjors expectatives dels escèptics, inicialment escèptics, espectadors. La música és invencible. És l'únic que importa. Encara sóc així. 

(Publicat al BONDIA el 6 de juny del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada