dilluns, 10 de febrer del 2014

Pistatxo, la nou feliç

Sóc una bola que viu al seny d'una família d'esquelets. No sé com ha pogut passar. Quan vaig conèixer en Jordi, teníem el mateix pes. Bé, no excloc la possibilitat que jo pesés una mica més, perquè sóc força més alta, però en cap cas es tractava d'una diferència substancial. Vam continuar pesant el mateix durant la primera dècada de la nostra relació, menjant en família i engreixant-nos paral·lelament (és un cuiner excel·lent), fins a que no va arribar el dia quan va haver de fer una dieta estricta i va perdre 16 quilos. Glups. Ara es pot amagar darrera meu amb facilitat. La nostra filla també era un pesolet quan va néixer, un bebè ben rodó amb galtetes adorables, però la seva afició a tots els esports, especialment la gimnàstica artística, la natació i l'esquí, van fer que als seus vuit, gairebé nou, anys d'edat representi un cúmul de músculs que sembla de pedra i pesa menys que una motxilla d'un excursionista. Em mira amb ulls molt crítics i s'inclina a proposar una intervenció quirúrgica com a remei per corregir la meva presència física. No em sembla gens bona idea. La liposucció és cara, l'estància a l'hospital requereix un cert temps que no tinc, em podria morir, i a més a més, recuperaria el pes que ja tinc en un tres i no res. Tenint en compte que no em moc i m'alimento de croissants de xocolata i cafè amb llet, la part sorprenent de l'assumpte és que no m'hagués engreixat molt abans. En tot cas, ja hem arribat al moment quan em començo a fer la pregunta que ha turmentat les il·lustres ments de totes les èpoques i tots els pobles: ¿què puc menjar per aprimar-me?
La resposta d'uns certs sectors de la ciència són els pistatxos. Els nutricionistes americans van fer un experiment amb una sèrie de persones que volen perdre pes, i van veure que aquells qui menjaven uns quants pistatxos abans de dinar, després consumien 41% de calories menys que els altres voluntaris que no s'havien tret la gana amb pistatxos. Així, el fet de menjar pistatxos entre hores disminueix la quantitat total de calories consumides durant el dia un 23%. Tot això és ben curiós, perquè per l'altra banda, la consumpció de pistatxos també es recomana per recuperar-se de la desnutrició i ajudar a que el cos es recuperi després d'un gran esforç físic o mental (al cap i a la fi, 100 g de pistatxos contenen 550 kcal!) Els pistatxos ajuden a combatre la fatiga crònica, milloren el funcionament del fetge, del cervell, de l'estómac, i formen part de la llista interminable dels productes que se suposa que milloren la potència sexual (potser la gent s'hi obsessiona un gra massa). També contenen antioxidants i carotenoides que milloren la vista.
A l'antiguitat els pistatxos es consideraven un símbol d'èxit i riquesa, i fa dos mil cinc cents anys que s'utilitzen a la cuina. Els xinesos anomenaven el pistatxo «la nou feliç», probablement degut al fet que l'esquerda que té la closca de la llavor s'assembla a un somriure. S'ha d'emprar molt esforç en cultivar un pistatxer que doni fruits, ja que és un arbre que creix molt lentament, tot i que entre els avantatges que té s'ha de destacar que figura entre les plantes més resistents a la sequera. Des de fa segles, els pistatxos s'afegeixen a plats més exclusius d'alta cuina. Podem esmentar també el fet curiós que a Estocolm, s'ofereix el gelat de pistatxo als guardonats amb el premi Nobel.
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 10 de febrer del 2014)

Terror Xperience

La meva filla diu que sóc una cagada. No ho diu per tocar la moral a la seva mare, sinó per constatar un fet. Bé, és cert, també, just una miqueta, per tocar els nassos. La raó per la qual ho diu és senzilla i justifica la solidesa de les premisses del seu argument: tinc por de tot. De tot vol dir de tot absolutament. Dels gossos i del poltergeist. De les arrugues i de ser covarda. De relliscar, de perdre el cap i de morir. De les altures, de deixar-me les claus, que no m’estimin, d’un atac de cor, de fer el ridícul, de perdre’m totes les coses bones que té la vida, d’oblidar-me d’una classe, d’anar al metge, de les fosques i del fons del mar. I és una llista força reduïda amb fins il·lustratius.
El dia que vam parlar d’anar a veure la Terror Xperience d’Encamp, vaig somiar amb uns esquelets que es posaven a dormir en unes fundes de contrabaix, entre espelmes i teranyines. Les fundes s’ajustaven als seus cossos per poder tancar-se bé. Per això, el dia següent, la Laura va concloure que m’havia d’enfrontar a les meves pors i fer-ho tot per vèncer-les. La veritat és que es moria de curiositat per saber com era. A mi, tot s’ha de dir, també em picava la curiositat, aquell interès saludable per les coses espantoses. Recordo com en una part del llibre preferit de la meva infància, la nena protagonista va anar al bosc sola a la nit per demostrar als seus amics que era valenta. Es va quedar enganxada a un arbust d’espinavessa i la van haver de rescatar al matí. Ja tinc 40 anys i encara me’n recordo. Així que, seguint la lògica imparable d’una nena que viu dins meu i adora les aventures, finalment m’hi vaig atrevir. El Jordi i la Laura m’hi van portar, em van comprar una entrada i em van deixar en companyia de dues noies molt simpàtiques de la Seu amb molta experiència en les visites a atraccions semblants. Després van arribar tres persones més. I vam entrar.
Érem sis. Em vaig agafar a l’abric d’una noia que es deia Marta. Hi havia vampirs bellíssims, zombis terrorífics, un ermità molt sospitós, una biblioteca viva i un munt d’éssers crepusculars tal com s’anuncia a la web. Crec que la majoria dels monstres coneixien la Marta perquè cridaven “Marta!” –o potser van aprendre el seu nom sobre la marxa–. Quan feien més por era quan sortien de les fosques inesperadament. M’encanta aquesta feina: si algun dia trobo unes hores a la meva vida per treballar encara més, podria treballar de morta vivent a temps parcial.  Cap al final del passeig, força llarg –vint minuts–, hi havia una part que havies de passar a soles. No em vaig morir de por per por de fer el ridícul. Unes instal·lacions molt ben fetes. Un vespre de dissabte ben emprat. Si us ve de gust, estan oberts cada vespre i part de la nit fins al proper dia 10 de febrer.

(Publicat al BONDIA el 4 de febrer del 2014)