dilluns, 10 de febrer de 2014

Terror Xperience

La meva filla diu que sóc una cagada. No ho diu per tocar la moral a la seva mare, sinó per constatar un fet. Bé, és cert, també, just una miqueta, per tocar els nassos. La raó per la qual ho diu és senzilla i justifica la solidesa de les premisses del seu argument: tinc por de tot. De tot vol dir de tot absolutament. Dels gossos i del poltergeist. De les arrugues i de ser covarda. De relliscar, de perdre el cap i de morir. De les altures, de deixar-me les claus, que no m’estimin, d’un atac de cor, de fer el ridícul, de perdre’m totes les coses bones que té la vida, d’oblidar-me d’una classe, d’anar al metge, de les fosques i del fons del mar. I és una llista força reduïda amb fins il·lustratius.
El dia que vam parlar d’anar a veure la Terror Xperience d’Encamp, vaig somiar amb uns esquelets que es posaven a dormir en unes fundes de contrabaix, entre espelmes i teranyines. Les fundes s’ajustaven als seus cossos per poder tancar-se bé. Per això, el dia següent, la Laura va concloure que m’havia d’enfrontar a les meves pors i fer-ho tot per vèncer-les. La veritat és que es moria de curiositat per saber com era. A mi, tot s’ha de dir, també em picava la curiositat, aquell interès saludable per les coses espantoses. Recordo com en una part del llibre preferit de la meva infància, la nena protagonista va anar al bosc sola a la nit per demostrar als seus amics que era valenta. Es va quedar enganxada a un arbust d’espinavessa i la van haver de rescatar al matí. Ja tinc 40 anys i encara me’n recordo. Així que, seguint la lògica imparable d’una nena que viu dins meu i adora les aventures, finalment m’hi vaig atrevir. El Jordi i la Laura m’hi van portar, em van comprar una entrada i em van deixar en companyia de dues noies molt simpàtiques de la Seu amb molta experiència en les visites a atraccions semblants. Després van arribar tres persones més. I vam entrar.
Érem sis. Em vaig agafar a l’abric d’una noia que es deia Marta. Hi havia vampirs bellíssims, zombis terrorífics, un ermità molt sospitós, una biblioteca viva i un munt d’éssers crepusculars tal com s’anuncia a la web. Crec que la majoria dels monstres coneixien la Marta perquè cridaven “Marta!” –o potser van aprendre el seu nom sobre la marxa–. Quan feien més por era quan sortien de les fosques inesperadament. M’encanta aquesta feina: si algun dia trobo unes hores a la meva vida per treballar encara més, podria treballar de morta vivent a temps parcial.  Cap al final del passeig, força llarg –vint minuts–, hi havia una part que havies de passar a soles. No em vaig morir de por per por de fer el ridícul. Unes instal·lacions molt ben fetes. Un vespre de dissabte ben emprat. Si us ve de gust, estan oberts cada vespre i part de la nit fins al proper dia 10 de febrer.

(Publicat al BONDIA el 4 de febrer del 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada