dimarts, 29 d’abril del 2014

L'alvocat, per guarir el cor

Mai no se sap, aquests dies, on et portarà la cadena de les recerques per Internet. I vet aquí que fa un breu moment que estava admirant l'arquitectura de Baku de totes les èpoques, incloent-hi la soviètica, i fins el famós grata-cels Flame Towers, amb la millor il·luminació del món, un miracle de l'enginyeria extrema, quan de cop i volta em veig llegint un article de la representant dels Verds d'Azerbaidjan, Farida Guseinova, sobre el canvi climàtic a l'antiga república soviètica i encara més antiga satrapia de l'imperi persa.
Fa pocs minuts que havia après que Baku es coneixia com a París de l'Est gràcies al seu aspecte original i únic, i ara resulta que amb els estius més calorosos i hiverns més durs, d'aquí pocs anys el cultiu més típic d'aquest país tradicionalment productor de cotó seran els alvocats, si bé les seves varietats més resistents a les baixes temperatures. El clima de la regió és cada cop menys adequat per als cultius que s'hi havien conreat fins fa ben poc, i ara els agricultors haurien de pensar en especialitzar-se en potenciar la introducció de papaiers, pinyes tropicals i alvocaters.
La realitat del canvi climàtic ja és indiscutible. Fa quatre dies va caure la nevada més gran de l'any al meu Ekaterinburg natal, i la meva germana, recentment arribada d'Egipte, va ficar Frozen com a comentari de la foto del seu cotxe enterrat en la neu i cobert de gel. Potser d'aquí quatre dies cultivarem els alvocats nosaltres a Andorra, en lloc dels andalusos que ja en tenen i els azerbaidjanesos que encara s'ho estan mirant. De totes formes, és un pretext per fer un breu repàs sobre els usos d'aquestes plantes, que en anglès es coneixen com les «peres dels caimans» («alligator pear») sense que hi hagi cap raó aparent. És cert que tenen forma de pera (o, segons altres fonts, de testicle: a això es deu el seu nom original en la llengua dels asteques), però no s'assemblen gaire a la pell de caiman i del que jo sàpiga, els caimans no en mengen.
Els alvocats s'han d'escollir tovets però sense taques ni imperfeccions. Es recomana tallar-los amb un ganivet d'acer inoxidable. Es mengen amb oli i sal, farcits de gambes, en amanides, batuts i gelats. Es poden preparar unes postres excel·lents de polpa d'alvocat barrejada amb la polpa de plàtan amb una mica de mel. Tot i que sembla una verdura, l'alvocat és considerat una fruita exòtica i tropical. Se'n fa la famosa salsa mexicana guacamole la qual, segons la pel·lícula Gru, el meu dolent preferit 2 que la meva família ha vist aproximadament un milió de vegades, serveix per ofegar-hi totes les nostàlgies amoroses del món.
Des de fa uns deu mil anys, guacamole amb nachos és el millor remei a base d'alvocat, tomàquet, coriandre i un raig de llimona que existeix al món per guarir un cor trencat. Els metges també confirmen que l'alvocat és saludable per al cor, tot i que ho diuen per raons distints de les que tenia el nostre dolent preferit rodejat de «minions» de color groc. L'explicació científica és que l'alvocat conté l'àcid oleic, un greix monosaturat que ajuda a reduir el colesterol.
A més a més, l'alvocat és ric en potassi, un mineral que regula la pressió arterial, i en àcid fòlic, un nutrient important per la salut del cor. Com qualsevol altre remei contra la tristesa, l'alvocat té un alt contingut calòric: és pobre en sucre però conté un nivell de proteïnes que no supera cap altra fruita.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 28 d'abril de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

divendres, 11 d’abril del 2014

Vladimir Putin al mirall del club d’Izborsk


La divisió de la societat russa en dos camps, els “liberals” i els “nacionalpatriotes”, cada cop és més evident. Tenint en compte que segueixo els moviments polítics que tenen lloc a Rússia des de ben lluny, m’he proposat analitzar els avantatges i punts febles dels punts de vista conceptualment distints del meu.

El club d’Izborsk –el seu emblema és una cigonya blanca i una creu negra– es va crear el mes de setembre de l’any 2012. S’acaba de publicar un llibre d’articles dels seus membres titulat Vladimir Putin al mirall del club d’Izborsk, en el qual es dóna una fonamentació teòrica a la geopolítica del president de la Federació Russa. Segons la definició del seu fundador, l’escriptor Aleksandr Prokhànov, “el club agrupa dues desenes d’intel·lectuals de tendència nacionalpatriòtica, antiliberals, l’objectiu dels quals és el de desenvolupar una ideologia i estratègia de l’impuls esmentat per Putin que és necessari per liquidar l’endarreriment monstruós de Rússia en totes les esferes”. A més a més, “s’ocupa de la creació d’una renovada indústria militar i les noves armes russes, ja que som a les portes d’una gran guerra”. Segons un altre participant del club d’experts, Mikhaïl Delyaguin, “la fita del club d’Izborsk és la creació d’una alternativa intel·lectual al projecte liberal, incompatible amb l’existència de Rússia i dirigit a la seva exterminació i pillatge”.

Segons la definició del club d’Izborsk, un liberal és aquell qui es dedica a servir “els mercats globals” en lloc de servir el seu propi poble. Malgrat que no comparteixo la definició –per mi un liberal rus és més aviat una persona que intenta corregir els mals de la seva terra a través d’una crítica constructiva i lluita política–, la decisió de posar-te al servei del teu propi poble en lloc d’estar a la disposició d’aquell que es considera més fort a l’arena política internacional no es pot descartar sense més. És una idea que té el suport d’una grandíssima part de la població russa. El que em sembla un punt feble (m’ho sembla a mi, però no necessàriament ho és des del punt de vista de l’estratègia política) és que per servir el poble rus es consideri necessari militaritzar-lo. Els membres del club d’Izborsk apel·len a la necessitat de recuperació de l’orgull perdut dels russos quan proclamen que ja ha arribat el moment que Occident ha de deixar de ser l’únic interpretador de tots els esdeveniments polítics, de parlar en el nom de la mítica “societat civilitzada”. Per il·lustrar la seva posició, utilitzen la frase de Vladimir Putin que veuen com a clau: “No és Rússia el que es troba entre Orient i Occident. Són l’Orient i l’Occident que es troben a la dreta i a l’esquerra de Rússia.” Des del seu punt de vista, els altres líders de l’època postsoviètica (Gorbachov i Ieltsin) van seguir el camí equivocat d’imitació d’una forma de vida forana en lloc d’unir el territori de “l’imperi” a l’espai euroasiàtic.

Igual que Vladimir Putin, els membres del club d’Izborsk perceben la destrucció de la Unió Soviètica com una gran catàstrofe. Prediquen la reconstrucció del Gran imperi, intenten fomentar la fidelitat a les tradicions del Gran imperi: solen utilitzar la G majúscula en la paraula gran. Perceben una clara continuïtat entre l’Imperi de totes les Rússies i l’URSS de l’època de Stalin, i tracten les dues èpoques en qüestió amb un esperit d’admiració acrítica que des del meu punt de vista pot fer molt mal a la percepció de la història que tenen i tindran les joventuts russes a la segona dècada del segle XXI.

(Publicat al BONDIA el 9 d'abril de 2014)

diumenge, 6 d’abril del 2014

Vaixell petit de vela al mar llunyà


“Mai no navegarem pel mar atzur. No ens espera ni el Corn d’Or, ni els coloms que volen per la plaça de Sant Marc”,  escrivia un dels grans poetes de l’Edat de Plata de la poesia russa, Mikhaïl Kuzmin, fa poc més de cent anys, al cicle poètic Sol d’hivern. Segur que per a ell, que era aristòcrata, poeta i músic, fill de l’imperi rus, l’any 1911, la dolça imatge dels països càlids sota el sol d’hivern tenia un significat distint d’aquell que hi veia jo. Potser era una metàfora d’amor, per a Mikhaïl Kuzmin. Per a mi, en canvi, era una imatge pura d’un viatge que mai faria. Quan declamava aquests poemes, d’adolescent, res no em feia tanta il·lusió com imaginar-me els velers daurats a la llum de l’alba. Des del balcó del setè pis d’un bloc d’apartaments que s’erigia sobre un desert urbà ple de petits garatges en forma de casetes, ja quasi distingia a la llunyania de l’horitzó les cúpules rodones de la basílica de Sant Marc. Em desesperava no poder controlar el que em passaria a la vida. No sé si ho podeu entendre. Vaig créixer a l’altra banda del teló d’acer, darrere de tots els escenaris de la cultura europea. Vivia rodejada d’obres poètiques dedicades a la mítica ciutat de Venècia sabent que no l’aniria a veure mai.  Repetia els versos com una pregària, tant per afició a la seva estructura musical com per l’esperança que contenien: “Potser enganyaré el destí. Faré realitat la ruta alegre.”

És cert que podia haver viatjat. Res no m’impedia seguir la Ruta de la Seda per la vall de Ferganà. Podia haver vist els volcans de Kamtxatka, el taigà siberià, l’aurora boreal a Murmansk. Vivia a 1.000 quilòmetres del llac Balkhaix, el tresor del Kazakhstan i el segon llac d’aigua salada més gran del món després del Caspi. A 300 quilòmetres d’Ekaterinburg se situava la reserva natural Zyuratkul, amb les cadenes muntanyoses incloses en la llista del patrimoni de la humanitat de la Unesco; a 120 quilòmetres, les muntanyes Ilmenski, que també figuren en la mateixa llista, conegudes pels jaciments de pedres precioses, com esmaragdes i robins, i semiprecioses, sobretot aiguamarines, jades, rodonites, ametistes i cristall de roca. Un autobús de línia et portava a la ciutat de Txeliàbinsk, en la bandera de la qual des d’un temps immemorial apareixia un camell (i a l’escut de la comarca, un dromedari), per simbolitzar la bona situació del comerç del qual sempre ha viscut la ciutat. Els meus amics baixaven el riu Txusovaia en caiac, exploraven les coves del riu Sergà, feien ecoturisme als Urals Subàrtics. Avui, quan llegeixo sobre la regió que vaig deixar enrere als 16 anys, enyoro els llocs que mai no vaig arribar a veure. En aquell moment, però, ni tan sols m’ho arribava a plantejar: l’únic que m’importava era la llunyania del Corn d’Or, l’enormitat d’un Istanbul imaginari i la impossibilitat d’arribar a Venècia, i la fita inassolible, la plaça de Sant Marc, les seves pedres fabuloses.

D’adolescent, era, com també ho sóc ara, amant dels llibres, una noia que es movia més aviat poc, maldestra, mal coordinada i intensament protegida pels pares. Quan la meva filla m’explica com puja els pics amb els nens d’AINA i es mulla els peus als rius, o com salta les cornises i fa neu verge amb els esquís, l’envejo: són coses que jo, de petita, mai no vaig fer ni faré ja de gran.  Ja no us parlo de pujar l’Everest, amb oxigen o sense o a pota coixa (amb una abraçada a Domi Trastoy, que es veu que em segueix al Twitter: de veritat que us admiro a tots els qui ho feu; si no hi vaig és perquè sé que jo m’hi moriria, sens dubte i de veritat). I em temo que amb cada any que passa, tinc menys agilitat, menys força, menys coratge.

I tanmateix... Quan feia ioga amb la Déborah, ens deia que no era important no poder fer un moviment per alguna raó física: ja en teníem prou d’imaginar que l’estàvem fent perquè el cos el comencés a aprendre. Potser el meu cos, al cap d’uns anys, s’arribarà a dirigir als llocs llunyans que l’ànima enyora. Arribarem a Istanbul, i partirem a la Venècia d’ensomni. Donarem menjar als coloms, celebrarem la primavera i veurem vaixells petits de vela a la llum de l’alba, navegant pel mar atzur.

(Publicat al BONDIA el 1 d'abril de 2014)