dimarts, 19 de maig del 2015

Indestructibles


Aquell qui mai ha perdut no sap què és, guanyar. Aquell qui ho ha perdut tot i ha tornat a remuntar sí que ho sap, és un guanyador, és un home com cal, és un equip amb cara i ulls, és un país com Déu mana. De tot el llibre de Gabriel Fernàndez Tu estàs sonat, la part que més m’agrada és l’última, la del bonus track, que explica la derrota i l’enfonsament del Festina Andorra en la temporada 1995-1996. Així, sabem d’on venim. Sabem per què havíem de tornar a l’ACB, tant sí com no. Sabem per què ens hi hem de quedar, i per què celebrem amb tanta alegria que ens hi quedem. Sabem què significa, per a aquella gent sonada que dóna la vida pel bàsquet andorrà, allò que es diu ara la Lliga Endesa. 

Sóc una fan convençuda de Gabriel Fernàndez des de fa segles llum, i Tu estàs sonat no m’ha defraudat. Hi tenim l’esport professional, la diversió, l’aventura, uns quants milions d’euros a la cartera de dos senyors de classe mitjana, caigudes, victòries i, per adobar-ho tot, petites aparicions més o menys episòdiques de polítics, executius capaços de fer-se rics amb una franquícia de 100 punts de venda de sorra repartits pel Sàhara, i... ratolins. No et pots resistir a comprar un llibre que reuneix aquestes característiques. “Resistance is futile”, com deien els borgs, uns àliens de Star Trek: “You will be assimilated” (“La resistència és inútil: seràs assimilat”). Per a aquells qui tenen una relació amb Star Trek menys propera que la que per naturalesa té una bleda casada amb un informàtic, aquí va la definició de la Viquipèdia que ho explica tot: “L’assimilació és el procés a través del qual els borgs introdueixen nous membres dins del seu col·lectiu.” També és un procés que hem passat, a la família Santañes Grebennikova, amb el Bàsquet Club Andorra. Al cap de pocs mesos de seguir tots els partits del Morabanc Andorra des dels nostres seients d’abonats a la BMB, tots tres estem perfectament introduïts dins del col·lectiu dels seus fans incondicionals; de fet, aquest és el tercer article relacionat amb el bàsquet que escric en mig any, i n’hauria escrit més si el temps m’ho hagués permès. Ens hem enfadat, hem aplaudit, hem renegat i hem celebrat per raons del bàsquet, i això per a una família nuclear domiciliada a les Bons d’Encamp no és, com van dir els amics de Xavi Mujal quan va complir els 40 anys, “moc de pav”. Que no és una cosa de per riure, vaja. Que jo hagi après a distingir un escorta d’un pivot sense sentir-me mai coaccionada a fer-ho no és gens negligible. 

A la nit, llegim fragments del llibre amb la Laura. Acostumem llegir en rus, però aquesta setmana fem l’excepció. “La millor mercromina per a les ferides esportives és el següent partit”, llegeixo. “No som invulnerables, però sí que som indestructibles.” “¿Per què li dius Gabi, a Gabriel Fernàndez?”, pregunta la meva filla. M’ho penso. “Li dic Gabi.” La resposta la satisfà. Malgrat l’ocasional presència de paraulotes a les pàgines que ens ha tocat llegir, són curiosament idònies per a l’oïda d’una esportista incipient. Gabriel, Gabi, Fernàndez és un senyor que porta a les venes la tradició de la fidelitat i del respecte. Li ve de família. Juga en equip i treballa per a un líder i per una causa, cosa que el converteix en un aliat perfecte i un amic fins a la mort. 

En acabar l’article, m’adono que no he dit res de Gorka Aixàs, el del retrat que l’acompanya. No passa res: ja en sabreu moltes coses quan hàgiu llegit el llibre Tu estàs sonat, que sé que comprareu. Per a aquells que no són d’An­dorra, Gorka Aixàs és aquell qui surt a la coberta del llibre mirant la pilota de bàsquet en actitud Hamlet amb la calavera, com si s’estigués preguntant si ja s’havia creuat amb aquesta mateixa pilota en altres ocasions (i després resulta que sí): el president del Bàsquet Club Andorra. I mentrestant, la lluita continua, i ens veiem el dia 16, dissabte, a les nou del vespre, al partit contra el Rio Natura al poliesportiu. La BMB, el lloc on les dues Andorres es troben, s’abracen i salten. Que carai. I ploren si cal. I juntes, criden: “Força Andorra.” La que sigui. La que ens ha tocat viure. L’única que tenim.

(Publicat al BONDIA el 12 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dissabte, 9 de maig del 2015

Subjectivitat i cultura: una relació dialèctica

Tal i com llegim a Cultura i subjectivitat de Neus Carbonell, “la naturalesa humana és el món simbòlic”. La veu melodiosa de Montserrat Roig és una novel·la plena de símbols que ens influencien poderosament. Un d’ells és el cigne d’ales daurades brodat per la Letícia-Dolors just abans de morir: un símbol de l’esperança, de llum, de la mort, de la metamorfosi i de la purificació.
Bajo tus blancas alas la nueva Poesía
Concibe en una gloria de luz y de harmonía.
El sentit de l’existència dels éssers humans es podria entendre com a la proverbial “die Suche nach einer bewohnbaren Sprache in einem bewohnbaren Land” (‘la recerca d’una llengua habitable en un país habitable’) de Heinrich Böll. I quan parlem d’una llengua, “einer Sprache”, no necessàriament ens referim a llenguatge verbal. És tot un sistema de significats i sentits, tant ètics com estètics. Hi juguen un rol important els senyals de conspiració dels quals parla Clifford Geertz quan ens recorda que no és el mateix contreure la parpella com a conseqüència d’un tic involuntari que picar l’ullet, tot i que els dos moviments, com a moviments, són idèntics, i vistos des d’una càmera fotogràfica, no es podrien distingir. La cultura és precisament aquella “trobada entre llenguatge i cos” que ens permet discernir el veritable sentit de les ocurrències quotidianes sense fer cap esforç conscient. És cert que “un ser humano puede ser un enigma completo para otro”, “la subjectivitat és singular”, i tanmateix no som illes en un mar immens. Estem lligats els uns amb els altres a través de la realitat que compartim i construïm, i cada rencontre que vivim, cada llibre que llegim ens canvia imperceptiblement, ens fa part d’una xarxa d’interaccions interminables.
En el procés de recerca de mitjans d’expressió adequats i adaptació a l’entorn esdevenim nosaltres mateixos. Això ens confirma que la subjectivitat no existeix fora de la relació amb les altres persones, amb tot el que ens envolta i que definim com cultura. Així, a La veu melodiosa, un nen fruit d’incest educat en un entorn experimental de laboratori de puresa estètica inexistent al món real, nodrit d’històries antigues i privat de miralls, esdevé l’Espardenya després del contacte dolorós però formador amb el món real, esdevé ell mateix, esdevé poeta i per tant, capaç de canviar la societat que li ha donat el nom que ara li pertany. No és, en absolut, una transformació unidireccional, sinó una relació dialèctica. La societat, per viure i per prosperar, necessita la contribució de tots i cadascun dels seus membres, tal i com fa palès Josep Anton Fernàndez a No cobejaràs les teves arrels quan parla de la necessitat de deixar enrere la invisibilitat de la immigració en els discursos sobre la identitat catalana i en la producció cultural en català”.
En el poema Los cisnes, Ruben Darío, els versos del qual hem citat al començament d’aquest breu assaig, llança una pregunta retòrica que també se’ns aplica: ¿Callaremos ahora para llorar después?” Si la nostra fita és la d’aconseguir la normalització de la societat com a un ens harmònic, en la seva globalitat, és vital que la realitat de la comunitat immigrant s’expressi en llengua catalana, en forma literària. Esperem i confiem que la realització d’aquest objectiu sigui possible, que hi hagi esperança per a la nostra societat, hereva soferta d’una cultura mil·lenària.
…Y un Cisne negro dijo: “La noche anuncia el día”.
Y uno blanco: “¡La aurora es inmortal, la aurora
es inmortal !” ¡Oh tierras de sol y de armonía,
aun guarda la Esperanza la caja de Pandora!

Bibliografia
  •  Carbonell, Neus (2013). Cultura i subjectivitat (pàg. 7-35). Barcelona: UOC
  •  Darío, Ruben. Poemas. (El cisne. Los cisnes).
  • Fernández, J. A. (2008). “Tal com estem: la crisi d’identificació”. A: El malestar en la cultura catalana: la cultura de la normalització 1976-1999 (pàg. 253-301). Barcelona: Empúries
  • Geertz, Clifford (2003). La interpretación de las culturas (pàg. 19-27). Barcelona: Gedisa
  • Roig, Montserrat (1994). La veu melodiosa. Barcelona: Edicions 62

dijous, 7 de maig del 2015

El Dia de la mare



El dia 3 de maig fa anys la meva mare, i el dia 3 de maig aquí, a Andorra, a 4.890 quilòmetres en línia recta del lloc del meu naixement, celebràvem el Dia de la mare, una festa que significa un regal fet a mà, un “t’estimo”, un dibuix intuïtiu i ple de color. Aquest dia celebrat pels nens de muntanya i nens de prop del mar és una festa que no existeix allà on vaig néixer. Tot i així, aquest any han coincidit, per a mi, l’aniversari de la mare russa i el Dia de la mare andorrà.


La miro en una foto en blanc i negre que deu datar dels anys setanta del segle passat. Ara, sentint el que comenten les amigues de la meva filla, entenc que la valoració del físic de les mares és una cosa generalitzada entre nenes de primària de tots els indrets del globus, però jo no recordo haver-li dit mai a ningú que la seva mare fos una bellesa. L’aspecte de les altres mares em semblava absolutament irrellevant. Sempre era jo la filla de la bella Lucy. La cara de la meva mare és i era la d’ensomni, la d’un enorme misteri mai desxifrat. Així havia de ser la joventut vista per Dorian Gray quan va desitjar que fos l’obra pictòrica la que es devia enfrontar als maltractaments del temps. Així fou l’objecte d’art que s’envelliria deixant que la bellesa viva existís en un món aterridor. Coratge i repte, ironia i esperança, el pressentiment d’una harmonia gairebé celestial, tot es barrejava en l’expressió dels ulls un xic massa grossos per a l’oval perfecte de la cara, pel nas de Cleòpatra i el dibuix impecable dels llavis. Ulls d’un blau intens, un blau del cel dels països exòtics, ulls d’engany, ulls de boira, mig somriure, mig plor.
Aquesta és la memòria de la meva infantesa. Més que el plat estrella de la seva cuina, el pollastre amb salsa de iogurt, més que les amanides decorades amb figuretes de conills i porquets a base d’ou, més que els regals que em portava, amb la seva valuosa col·laboració, un mico gegant que es deia Cusia, recordo que la meva mare era feta per ser estimada, per ser un somni i un malson, una benedicció i un encanteri. Mai, mai he arribat a res de semblant. No et mentiré dient que no m’hagi sabut greu. Tot ésser irònic desitja ser ésser decoratiu. Totes les nenes conegudes com a llestes ho maleeixen tot, volen ser noies guapes.


Al final del llibre El síndic Cairatel meu padrí, Maria Teresa Cairat esmenta que sovint li demanen si el fet de dir-se Cairat de cognom l’havia influenciat positivament o negativament. Per pur mimetisme, en llegir-ho em demano què significa per a mi dir-me Grebennikova de cognom, què significa ser filla dels meus pares, néta dels meus padrins. L’Assumpta insisteix que per reconstruir la meva pròpia història he de recomençar per la meva història familiar, per les coses que em sonen de la infància, pels colors i olors de la casa de l’àvia, pels barrals en els quals es recollia l’aigua quan plovia.


“¿M’assemblo a la Lucy?”, pregunta la Laura, i em mira rient. “Em miraràs i et puc servir de model.” És cert que s’hi assembla, tot i que no té els seus ulls. Els ulls de la Laura són massa atents, massa alegres per tenir misteri. Ulls més adaptats per observar el món que per ser observats.



(Publicat al BONDIA el 6 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes).