dissabte, 9 de maig de 2015

Subjectivitat i cultura: una relació dialèctica

Tal i com llegim a Cultura i subjectivitat de Neus Carbonell, “la naturalesa humana és el món simbòlic”. La veu melodiosa de Montserrat Roig és una novel·la plena de símbols que ens influencien poderosament. Un d’ells és el cigne d’ales daurades brodat per la Letícia-Dolors just abans de morir: un símbol de l’esperança, de llum, de la mort, de la metamorfosi i de la purificació.
Bajo tus blancas alas la nueva Poesía
Concibe en una gloria de luz y de harmonía.
El sentit de l’existència dels éssers humans es podria entendre com a la proverbial “die Suche nach einer bewohnbaren Sprache in einem bewohnbaren Land” (‘la recerca d’una llengua habitable en un país habitable’) de Heinrich Böll. I quan parlem d’una llengua, “einer Sprache”, no necessàriament ens referim a llenguatge verbal. És tot un sistema de significats i sentits, tant ètics com estètics. Hi juguen un rol important els senyals de conspiració dels quals parla Clifford Geertz quan ens recorda que no és el mateix contreure la parpella com a conseqüència d’un tic involuntari que picar l’ullet, tot i que els dos moviments, com a moviments, són idèntics, i vistos des d’una càmera fotogràfica, no es podrien distingir. La cultura és precisament aquella “trobada entre llenguatge i cos” que ens permet discernir el veritable sentit de les ocurrències quotidianes sense fer cap esforç conscient. És cert que “un ser humano puede ser un enigma completo para otro”, “la subjectivitat és singular”, i tanmateix no som illes en un mar immens. Estem lligats els uns amb els altres a través de la realitat que compartim i construïm, i cada rencontre que vivim, cada llibre que llegim ens canvia imperceptiblement, ens fa part d’una xarxa d’interaccions interminables.
En el procés de recerca de mitjans d’expressió adequats i adaptació a l’entorn esdevenim nosaltres mateixos. Això ens confirma que la subjectivitat no existeix fora de la relació amb les altres persones, amb tot el que ens envolta i que definim com cultura. Així, a La veu melodiosa, un nen fruit d’incest educat en un entorn experimental de laboratori de puresa estètica inexistent al món real, nodrit d’històries antigues i privat de miralls, esdevé l’Espardenya després del contacte dolorós però formador amb el món real, esdevé ell mateix, esdevé poeta i per tant, capaç de canviar la societat que li ha donat el nom que ara li pertany. No és, en absolut, una transformació unidireccional, sinó una relació dialèctica. La societat, per viure i per prosperar, necessita la contribució de tots i cadascun dels seus membres, tal i com fa palès Josep Anton Fernàndez a No cobejaràs les teves arrels quan parla de la necessitat de deixar enrere la invisibilitat de la immigració en els discursos sobre la identitat catalana i en la producció cultural en català”.
En el poema Los cisnes, Ruben Darío, els versos del qual hem citat al començament d’aquest breu assaig, llança una pregunta retòrica que també se’ns aplica: ¿Callaremos ahora para llorar después?” Si la nostra fita és la d’aconseguir la normalització de la societat com a un ens harmònic, en la seva globalitat, és vital que la realitat de la comunitat immigrant s’expressi en llengua catalana, en forma literària. Esperem i confiem que la realització d’aquest objectiu sigui possible, que hi hagi esperança per a la nostra societat, hereva soferta d’una cultura mil·lenària.
…Y un Cisne negro dijo: “La noche anuncia el día”.
Y uno blanco: “¡La aurora es inmortal, la aurora
es inmortal !” ¡Oh tierras de sol y de armonía,
aun guarda la Esperanza la caja de Pandora!

Bibliografia
  •  Carbonell, Neus (2013). Cultura i subjectivitat (pàg. 7-35). Barcelona: UOC
  •  Darío, Ruben. Poemas. (El cisne. Los cisnes).
  • Fernández, J. A. (2008). “Tal com estem: la crisi d’identificació”. A: El malestar en la cultura catalana: la cultura de la normalització 1976-1999 (pàg. 253-301). Barcelona: Empúries
  • Geertz, Clifford (2003). La interpretación de las culturas (pàg. 19-27). Barcelona: Gedisa
  • Roig, Montserrat (1994). La veu melodiosa. Barcelona: Edicions 62

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada