dijous, 7 de maig de 2015

El Dia de la mare



El dia 3 de maig fa anys la meva mare, i el dia 3 de maig aquí, a Andorra, a 4.890 quilòmetres en línia recta del lloc del meu naixement, celebràvem el Dia de la mare, una festa que significa un regal fet a mà, un “t’estimo”, un dibuix intuïtiu i ple de color. Aquest dia celebrat pels nens de muntanya i nens de prop del mar és una festa que no existeix allà on vaig néixer. Tot i així, aquest any han coincidit, per a mi, l’aniversari de la mare russa i el Dia de la mare andorrà.


La miro en una foto en blanc i negre que deu datar dels anys setanta del segle passat. Ara, sentint el que comenten les amigues de la meva filla, entenc que la valoració del físic de les mares és una cosa generalitzada entre nenes de primària de tots els indrets del globus, però jo no recordo haver-li dit mai a ningú que la seva mare fos una bellesa. L’aspecte de les altres mares em semblava absolutament irrellevant. Sempre era jo la filla de la bella Lucy. La cara de la meva mare és i era la d’ensomni, la d’un enorme misteri mai desxifrat. Així havia de ser la joventut vista per Dorian Gray quan va desitjar que fos l’obra pictòrica la que es devia enfrontar als maltractaments del temps. Així fou l’objecte d’art que s’envelliria deixant que la bellesa viva existís en un món aterridor. Coratge i repte, ironia i esperança, el pressentiment d’una harmonia gairebé celestial, tot es barrejava en l’expressió dels ulls un xic massa grossos per a l’oval perfecte de la cara, pel nas de Cleòpatra i el dibuix impecable dels llavis. Ulls d’un blau intens, un blau del cel dels països exòtics, ulls d’engany, ulls de boira, mig somriure, mig plor.
Aquesta és la memòria de la meva infantesa. Més que el plat estrella de la seva cuina, el pollastre amb salsa de iogurt, més que les amanides decorades amb figuretes de conills i porquets a base d’ou, més que els regals que em portava, amb la seva valuosa col·laboració, un mico gegant que es deia Cusia, recordo que la meva mare era feta per ser estimada, per ser un somni i un malson, una benedicció i un encanteri. Mai, mai he arribat a res de semblant. No et mentiré dient que no m’hagi sabut greu. Tot ésser irònic desitja ser ésser decoratiu. Totes les nenes conegudes com a llestes ho maleeixen tot, volen ser noies guapes.


Al final del llibre El síndic Cairatel meu padrí, Maria Teresa Cairat esmenta que sovint li demanen si el fet de dir-se Cairat de cognom l’havia influenciat positivament o negativament. Per pur mimetisme, en llegir-ho em demano què significa per a mi dir-me Grebennikova de cognom, què significa ser filla dels meus pares, néta dels meus padrins. L’Assumpta insisteix que per reconstruir la meva pròpia història he de recomençar per la meva història familiar, per les coses que em sonen de la infància, pels colors i olors de la casa de l’àvia, pels barrals en els quals es recollia l’aigua quan plovia.


“¿M’assemblo a la Lucy?”, pregunta la Laura, i em mira rient. “Em miraràs i et puc servir de model.” És cert que s’hi assembla, tot i que no té els seus ulls. Els ulls de la Laura són massa atents, massa alegres per tenir misteri. Ulls més adaptats per observar el món que per ser observats.



(Publicat al BONDIA el 6 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes).

2 comentaris: