dimarts, 19 de maig de 2015

Indestructibles


Aquell qui mai ha perdut no sap què és, guanyar. Aquell qui ho ha perdut tot i ha tornat a remuntar sí que ho sap, és un guanyador, és un home com cal, és un equip amb cara i ulls, és un país com Déu mana. De tot el llibre de Gabriel Fernàndez Tu estàs sonat, la part que més m’agrada és l’última, la del bonus track, que explica la derrota i l’enfonsament del Festina Andorra en la temporada 1995-1996. Així, sabem d’on venim. Sabem per què havíem de tornar a l’ACB, tant sí com no. Sabem per què ens hi hem de quedar, i per què celebrem amb tanta alegria que ens hi quedem. Sabem què significa, per a aquella gent sonada que dóna la vida pel bàsquet andorrà, allò que es diu ara la Lliga Endesa. 

Sóc una fan convençuda de Gabriel Fernàndez des de fa segles llum, i Tu estàs sonat no m’ha defraudat. Hi tenim l’esport professional, la diversió, l’aventura, uns quants milions d’euros a la cartera de dos senyors de classe mitjana, caigudes, victòries i, per adobar-ho tot, petites aparicions més o menys episòdiques de polítics, executius capaços de fer-se rics amb una franquícia de 100 punts de venda de sorra repartits pel Sàhara, i... ratolins. No et pots resistir a comprar un llibre que reuneix aquestes característiques. “Resistance is futile”, com deien els borgs, uns àliens de Star Trek: “You will be assimilated” (“La resistència és inútil: seràs assimilat”). Per a aquells qui tenen una relació amb Star Trek menys propera que la que per naturalesa té una bleda casada amb un informàtic, aquí va la definició de la Viquipèdia que ho explica tot: “L’assimilació és el procés a través del qual els borgs introdueixen nous membres dins del seu col·lectiu.” També és un procés que hem passat, a la família Santañes Grebennikova, amb el Bàsquet Club Andorra. Al cap de pocs mesos de seguir tots els partits del Morabanc Andorra des dels nostres seients d’abonats a la BMB, tots tres estem perfectament introduïts dins del col·lectiu dels seus fans incondicionals; de fet, aquest és el tercer article relacionat amb el bàsquet que escric en mig any, i n’hauria escrit més si el temps m’ho hagués permès. Ens hem enfadat, hem aplaudit, hem renegat i hem celebrat per raons del bàsquet, i això per a una família nuclear domiciliada a les Bons d’Encamp no és, com van dir els amics de Xavi Mujal quan va complir els 40 anys, “moc de pav”. Que no és una cosa de per riure, vaja. Que jo hagi après a distingir un escorta d’un pivot sense sentir-me mai coaccionada a fer-ho no és gens negligible. 

A la nit, llegim fragments del llibre amb la Laura. Acostumem llegir en rus, però aquesta setmana fem l’excepció. “La millor mercromina per a les ferides esportives és el següent partit”, llegeixo. “No som invulnerables, però sí que som indestructibles.” “¿Per què li dius Gabi, a Gabriel Fernàndez?”, pregunta la meva filla. M’ho penso. “Li dic Gabi.” La resposta la satisfà. Malgrat l’ocasional presència de paraulotes a les pàgines que ens ha tocat llegir, són curiosament idònies per a l’oïda d’una esportista incipient. Gabriel, Gabi, Fernàndez és un senyor que porta a les venes la tradició de la fidelitat i del respecte. Li ve de família. Juga en equip i treballa per a un líder i per una causa, cosa que el converteix en un aliat perfecte i un amic fins a la mort. 

En acabar l’article, m’adono que no he dit res de Gorka Aixàs, el del retrat que l’acompanya. No passa res: ja en sabreu moltes coses quan hàgiu llegit el llibre Tu estàs sonat, que sé que comprareu. Per a aquells que no són d’An­dorra, Gorka Aixàs és aquell qui surt a la coberta del llibre mirant la pilota de bàsquet en actitud Hamlet amb la calavera, com si s’estigués preguntant si ja s’havia creuat amb aquesta mateixa pilota en altres ocasions (i després resulta que sí): el president del Bàsquet Club Andorra. I mentrestant, la lluita continua, i ens veiem el dia 16, dissabte, a les nou del vespre, al partit contra el Rio Natura al poliesportiu. La BMB, el lloc on les dues Andorres es troben, s’abracen i salten. Que carai. I ploren si cal. I juntes, criden: “Força Andorra.” La que sigui. La que ens ha tocat viure. L’única que tenim.

(Publicat al BONDIA el 12 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada