dijous, 2 de juliol de 2015

Nacionalisme ètnic i nacionalisme polític



“M’agradaria parlar més llengües de les que parlo, m’agradaria haver conviscut amb més nacions de les que he arribat a conèixer, i m’agradaria que més gent entengués que l’expatriació no és cap exili: simplement és la pertinença d’aquells qui han escollit la seva llar en lloc d’heretar-la,” deia Michael Ignatieff al llibre La sang i la pertinença. Subscric les seves paraules. 
    Amb l’ocasió de la prova d’integració que vaig haver de passar per poder accedir a la nacionalitat andorrana, una amiga catalana que viu a Andorra des de fa vint-i-dos anys em va fer una pregunta inevitable: “Però, et sents andorrana? O et sents russa? No et sents russa?” Vaig ponderar la resposta. Una persona que fa mitja vida que viu en un lloc distint de la seva terra d’origen mai no arriba a sentir-se només una sola cosa, així, rotundament. D’entrada, depèn una mica del context. M’explico. La Constitució de la Federació Russa té la mateixa edat que la Constitució andorrana. I no sé a quina data correspon, el Dia de la Constitució russa. Recordo el dia de la Constitució de la Unió Soviètica que se celebrava quan era petita i ara ja no existeix. Quant al dia de la Constitució russa, la del 1993, el puc buscar per Internet, però confesso que no me’l sé de memòria i crec que mai l’he arribat a celebrar. En canvi, el dia de la Constitució andorrana, me’l sé. He anat a la recepció i als concerts i a veure els castellers. Seguim. És impossible que m’oblidi de la Diada de Meritxell. He pujat al santuari a peu tantes i tantes vegades que no se m’esborrarà mai de la memòria. Rússia també té una diada nacional, no sé si va ser la setmana passada o l’altra, va sortir a la televisió. Però també és una diada relativament recent, que es va començar a celebrar quan jo ja no hi era. No m’identifico amb aquell dia. No sé qui és el president del parlament de Rússia, ni conec el nom de cap ministre, ni sé qui és l’alcalde de la ciutat on vaig néixer. Tot això més aviat m’entristeix, no penso pas que sigui una cosa bona, però em sembla indiscutible que políticament em sento andor­rana.
    Conec les lleis del país on visc; no és que en sigui una gran especialista, però res a veure amb el meu gairebé total desconeixement de la legislació russa actual. Puc ser-li útil, al país on visc. Rússia no treu cap profit de la meva existència. La llei d’Andor­ra m’obliga a triar entre la nacionalitat russa i la nacionalitat andorrana, i ja he fet la meva tria. No és per cap aversió per Rússia, no és per cap mal sentiment, no li’n tinc cap, tot al contrari. Simplement, he triat el país al qual pertanyo políticament, el país on vull i penso votar, el país que puc enriquir i inspirar, el país on he viscut durant molts anys i on continuaré vivint.
    Ara bé, si ens passem al tema dels sentiments i de les llegendes, tot se’ns complica. Jo tinc família a Andorra i tinc família a Rússia. Conec la literatura russa millor del que conec la literatura escrita en llengua catalana. “El meu primer vagit”, bé, ja sabeu, els meus plors “quan del mugró matern la dolça llet bevia”, van ser en rus, i això no té cap sentit que algú m’ho vulgui treure. Quan veig un gat, un gos o una vaca i ningú ens sent, els parlo rus; fins i tot als bebès que no em contesten els parlo rus, els canto coses russes. A la terra on estan enter­rats els meus avis sempre li tindré una veneració incomparable.
    Ara que us escric, no penso en rus. Penso en català, i si demà alguna màquina demostra que en una part llunyana i profunda del meu cervell sí que penso en rus, com a mínim us ho juro que no me n’adono. I si em desperteu a les quatre de la matinada, no sé quin idioma em sortirà. Potser l’anglès. Sóc professora d’anglès. I tanmateix, si em truca la meva mare, li contestaré pensant en rus. I al cap i a la fi, senti el que senti i vagi on vagi, qualsevol dia que jo entri, sense identificar-me, en una botiga a Moscou, se’m reconeixerà com a russa, i qualsevol dia que jo entro en una botiga a Barcelona, també se’m reconeix com a russa, no com a andorrana. I mai, ni havent canviat de passaport, no deixaré de ser russa ètnicament. Un cop l’hagi canviat, seré andorrana d’origen rus com hi ha andorrans d’origen pirinenc i no té cap sentit, ni seria humà ni noble ni tan sols pràctic, fer veure que he canviat d’orígens. Us diré més: la meva filla, nascuda a Andorra, oriünda de les Bons d’Encamp, és una barreja ètnica de sang catalana, andalusa i russa. Hi ha una possibilitat tremenda que cap dels seus avantpassats no hagi format mai part de la tribu dels andosins que lluitaven amb Anníbal.
    No em desagrada el nacio­nalisme ètnic de les petites nacions. El nacionalisme ètnic de les grans nacions em posa dels nervis, però les petites nacions trobo que hi tenen dret. Els és un mitjà de defensa enfront de les tendències absorbidores d’altres cultures o d’altres nacions més poderoses ètnicament o econòmicament. Ara bé, en un país tan multicultural com el nostre allò que hem de fomentar és el nacionalisme polític, el culte als símbols, l’orgull d’onejar la bandera andorrana siguis ètnicament hindú o filipí, català o gallec, portuguès o rus, anglès o senegalès. La simbiosi amb la seva història passada per poder bastir, tots plegats, un esdevenidor comú. Aquest país té ànima, i tots en formem part.
    L’origen ètnic importa, i tant que importa. Els orígens de la   ter­ra on has nascut mai no s’esbor­ren. Però –crec que això descriu la meva estranya realitat– la sobirania és andorrana. Que no em sap greu, renunciar la nacionalitat russa per obtenir l’andor­rana? És clar que em sabrà greu. Però dura lex sed lex. Vaja, la llei és dura però és la llei. Si s’ha de fer, es fa. I li seré fidel, a la terra dels meus fills.
(Publicat al Diari d'Andorra el 24 de juny de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Diari d'Andorra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada