dijous, 23 de juliol de 2015

Els bons i els dolents


Des d’una certa edat m’he arribat a associar amb els dolents dels contes infantils. Crec que va començar abans de l’adolescència: a l’edat quan encara es llegeix tot el que té una clara i definitiva moralitat. La casa dels meus pares tenia una biblioteca de milers de volums, amb contes de tots els països del món traduïts al rus. A tot arreu, els bons hi triomfaven, i tot el que desitjaven es feia realitat, mentre que els dolents patien les conseqüències visibles dels seus pecats capitals. En un dels contes, el personatge malvat es transformava en un monstre amb una gepa, amb banyes i peülles, i a poc a poc s’adonava de la metamorfosi. N’hi havia un altre en què la nena que havia arrencat les ales a les mosques es convertia en un caramot. Feta un estaferm, seguia viva i sentia com unes aranyes grosses li teixien teranyines entre les cames mentre les mosques sense ales passejaven per la seva cara. Qualsevol conte moral en què el dolent rebia un càstig merescut em colpia, m’impactava intensament. No es tractava d’una sana dosi de compassió; no em compadia, com una bona nena, d’un pecador abstracte. Em compadia de mi mateixa: sabia, amb tota la certesa, que el malvat era jo. No és que tin­gués planificada cap malifeta concreta per la qual esperés una justíssima retribució; però això era irrellevant. Els personatges malvats tampoc sabien que els seus plans els portarien a la perdició. Possiblement, el grau del dolor que els empenyia a danyar els altres era més fort que aquell que jo havia experimentat en la meva encara curta vida. Els malvats, igual que jo, tenien les seves raons per cada pas que emprenien. Havien sigut bebès. Havien après a parlar. Havien estrenat el seu primer somriure.

I han passat els anys. Les nostres filles acaben de tornar del seu quart any a AINA, com sempre del primer torn. És l’últim any a la casa: l’any que ve, ja toca la borda, i els fa molta il·lusió. Cada any porta una història entretinguda i alliçonadora tant per als nens com per als seus pares, i escoltant les històries de Gru, Nefàrio i Minions, de les tres nenes i dels malvats, crec que he après la lliçó d’aquest juliol, i la lliçó és que al món dels Minions, de l’amistat i de la muntanya, no hi ha malvats. La meva filla m’explica com van guanyar, al Palau de Gel, el més potent de tots els adversaris, que era el Vector. Els de la piscina van pescar peixos per ser amics dels taurons, i aquells qui patinaven van trobar el raig descongelador per poder-lo vèncer. Però no el van congelar: van patinar amb ell. “Quan ens va veure patinar”, explica la Laura, “ja estava feliç.” “¿Feliç?” pregunto jo, desconcertada. “Sí”, insisteix. “Ens veia patinar, ens ho passàvem molt bé i això el feia feliç.” “Però ¿per què el feia feliç que us ho passéssiu molt bé si era un malvat?”, insisteixo. La Laura ho té ben clar: “Mai havia vist la felicitat i llavors l’havia vist per primer cop.” La història dels altres dolents es desenvolupa de forma semblant. M’explica com el Matxo va beure una poció preparada pels nens i es va fer bo sense adonar-se’n, com van aconseguir aturar la tia Carmen cantant, i com per a Nefàrio, que volia destruir Canillo, van haver de fer una gimcana perquè s’adonés que Canillo valia la pena. Era una gimcana amb jocs que havien preparat els de la borda. El joc de l’oca amb humans en el qual s’havia de tirar un dau gros, sortia el número i anaves a la casella i sortia la prova, com per exemple ballar la Macarena o cantar l’himne d’AINA. Aleshores, Nefàrio va deixar per perduda la malvada idea de destruir Canillo. Estava trist, però. “Per què?” “Perquè no tenia família i li havíem d’ensenyar a estimar. I vam fer més jocs amb els de la borda perquè ens estimem tots com si fóssim família.”

¿Què és la vida, com és la vida? Ja ho descobriran. “Aquí tots som Minions, som, som, som! Volem somriures.” No hi ha malvats. Si veus la felicitat, ni que sigui per primera vegada, et poses content. Canillo val la pena. La Mare de Déu de Meritxell ens protegeix. I entre altres coses, em quedo amb la memòria de cantar al costat de Meritxell Mateu, exmonitora i mare d’un monitor, a la missa d’AINA, el diumenge de Sant Jaume: “Camina! Val la pena viure, val la pena aprendre per ser molt feliç.”

(Publicat al BONDIA el 22 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada