dijous, 12 de maig del 2016

El hip-hop com a forma de vida


A Cornellà de Llobregat, no hi queda lloc per aparcar. Hi ha cotxes a la gespa; la grua se’ls emporta. Les colles de nens ballen sota la pluja fent moviments hidràulics de robots. Duen roba de tots els colors, bates lila amb caputxes, pantalons trencats, perruques punk, barrets que desafien la imaginació. Semblen exèrcits d’àliens llibertaris enviats d’una galàxia llunyana. Als grups hi regna un ordre impecable, quasi militar, amb un ambient d’alegria. Fem cua per comprar entrades. Són 12 euros per persona, però l’espectacle s’ho val. Tot sigui dit, si no s’ho valgués els pagaríem igualment: hi participen els nostres fills. Guanyadors de campionats de ball d’Andorra durant dos anys consecutius, els encampadans encara són novells a les competicions internacionals en què participa Espanya, Portugal i altres països d’Europa. Els jutges del Campionat d’Espanya de HipHop Urban Display són coreògrafs i ballarins de renom, estrictes i rigorosos, i podrien rivalitzar amb el Beto per la creativitat dels tatuatges. A la foto de la pàgina oficial del Campionat al Facebook, llueixen pírcings i expressió de hooligans de barris problemàtics. Quina por.

El pavelló immens retè l’alè: els ballarins de Mallorca surten corrent a l’escenari i resten immòbils esperant els primers acords de la música. Estan acostumats a actuar davant de multituds. La seva coordinació és impecable; la confiança, envejable; l’energia que desprenen, contagiosa. Aquest any, a la categoria júni­or B, hi ha dos grups de l’acadèmia Top Dance de les Balears. Kidz on the Block, ja conegut i estimat pel públic, serà el guanyador i anirà a representar Espanya als Mundials de Las Vegas; l’altre, Kiddos, quedarà cinquè entre els 44 aspirants al títol de campions d’aquesta categoria. Els Happy d’Areaesport d’Encamp animen els ballarins de les illes: els coneixen de l’estada que van fer junts a l’escola Urban Dance Factory de Barcelona.

El hip-hop és més que una seqüència de passos: és una forma de vida. En un espai de creació coreogràfica democràtica, apropiada pels entorns multiculturals d’avui, hi ha lloc per a tothom, per a persones de totes les procedències culturals, de tots els nivells de domini del cos. Fa un quart de segle, quan la fundadora del campionat Irene Pallarés descobria l’apassionant món de hip-hop, no hi havia cap altra manera d’aprendre’n que ballar als carrers i al metro de Barcelona. Ara, tot ha canviat. És un entorn cada vegada més competitiu, de més dificultat tècnica i dedicació professional. Als Happy i PekeDance d’Encamp els queda un llarg camí per recórrer i moltes coses per aprendre, i Elena Navarro, la coreògrafa d’Areaesport, ens hi acompanya amb il·lusió. Li agraïm l’oportunitat de participar-hi. Llarga vida a l’Urban Display, i per molts anys.

(Publicat al BONDIA l'11 de maig de 2016.)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

diumenge, 1 de maig del 2016

El vigilant del temps


El percentatge de gent extraordinària que viu entre nosaltres és alt. A la nostra societat, l’existència anònima és impossible. Tothom s’hi coneix en un grau d’intimitat considerable. Andorra, però, ha atret, per diverses raons, persones d’un destí gens comú.

Edward Allcard és un veí de l’Aldosa, la Massana, que l’any 2016 complirà 102 anys. Quan el vaig conèixer, encetà un monòleg sobre el canvi de la pressió atmosfèrica i la direcció del vent: un típic anglès dels llibres. Em parlà de precipitacions i núvols. Mentalment, el vaig batejar “the Man Who Watched the Weather”, l’Home que Vigilava el Temps. Té unes celles blanques i espesses, una mirada blava punyent. És el marit de la Clare Allcard, que coneixem per la participació en associacions sense ànim de lucre i pels llibres A Gypsy Life (traduït al català amb el títol Rodamons de la mar) i The Intricate Art of Living Afloat. A més, Edward va ser el primer a creuar l’Atlàntic en solitari en ambdues direccions. De fet, a la coberta del llibre Single-handed passage, publicat per l’editorial Putnam de Londres, se’l descriu com l’únic home de la història que ha assolit aquesta fita. Entenc, però, que és possible en els 65 anys transcorreguts des del moment de la publicació ho hagin repetit altres intrèpids. Ens quedem amb la idea que és, almenys, el primer. Edward Allcard va arribar a Nova York a bord del Temptress (un nom ben curiós per un iot, La Temptadora) quan la meva mare tenia tres mesos i el meu pare encara no era nascut (però concebut). Edward estava a punt de complir els 35 anys: un any més jove que el meu avi patern. Havia passat per la guerra; era arquitecte naval. Només en fa una referència al seu llibre: quan parla del seu rellotge, que utilitzava per a la navegació, esmenta que havia reemplaçat un Omega similar emportat del seu canell per un casc de bomba.

Single-handed passage representa la descripció d’un viatge de 80 dies i 6.000 milles (uns 10.000 km), d’Anglaterra a través de Gibraltar i fins a Nova York, en solitari a bord d’un iol d’uns 10 m (34 peus) de llarg. El relat d’Edward Allcard ens transporta, com per art de màgia, al mig de l’oceà, sense cap altra companyia que la dels peixos que serveixen d’aliment fresc, com per exemple llampugues, de molt bon gust i carn tova, ocells debilitats i papallones de colors que vénen de visita. També hi apareixen puces indesitjables, vaixells que passen al costat, ones enormes, vent, taronges seques de postres i l’esperit inconquerible. Per si decidiu emprendre un viatge semblant, recordeu que algun dia la barca es trobarà del revés. El segon llibre de l’Edward, Temptress returns, està dedicat a la llibertat.

(Publicat al BONDIA el 30 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).