divendres, 2 de juny del 2017

Camí de les Pardines

No hi ha dubte que l’hivern ofereix tantes oportunitats a l’excursionista com l’estiu, si és vostè un entusiasta de l’esquí de muntanya, o una persona avesada a caminar amb raquetes. Jo no ho soc. Les males llengües afirmen, ben carregades de raó, que la preparació física i capacitat tècnica que tinc mai no em permetran posar-me a fer esquí de travessia. Això de caminar amb raquetes sí, deu estar tirat, o així jo recordo de l’única vegada que vam pujar, fa molts hiverns, al refugi de Sorteny de nit. En fa tants anys que no recordo com, per art de màgia, em vaig trobar amb les raquetes als peus i un frontal al cap, tot i que era una clara nit de lluna. Recordo la sorpresa de poder avançar sense enfonsar-me, i no m’explico per què mai he tornat a posar-me raquetes. Hi ha pocs llocs pels quals s’hi pot caminar amb meres botes de muntanya quan fins i tot les simples carreteres semblen pistes de patinatge. El Camí de les Pardines n’és un.
El Camí de les Pardines, que va dels Cortals d’Encamp al Llac d’Engolasters, és un dels itineraris que, des del meu punt de vista, té més encís a l’hivern que a l’estiu. A mig matí del diumenge, la pujada per la carretera dels Cortals -uns 10 minuts en cotxe- és quasi deserta. La ruta s’inicia a la cruïlla de la carretera dels Cortals amb la Borda de les Pardines (una mica abans del km 3 de la CS220), i hi ha bastant espai a l’aparcament. A més a més del sender pla i fàcil i vistes espectaculars, avui tenim el privilegi del silenci, amb el cruixit de la neu fresca sota els peus. La majoria de les famílies que s’hi veuen els diumenges quan floreixen les plantes del Pirineu al jardí botànic deuen ser a les pistes. Entre els quatre gossos acompanyats dels seus propietaris, nosaltres dos i un ciclista despistat que porta la seva bicicleta pràcticament en braços, hi som poquets, i estem distribuïts a les alçades diferents dels 3 km de l’itinerari.
Ahir a la nit va nevar, i la capa de neu que cobreix les plaques de gel és tan espessa que s’hi camina com si trepitgéssim la sorra de la platja. La cascada del riu de Montuell sembla feta d’estalactites, tota vestida de blanc, immòbil. Els berenadors i el mapa del mirador amb vistes als pics de Llevant, Torralleda i de la Pala Alta, semblen extrets d’una pel·lícula d’aventures d’ossos blancs al Pol Nord. La Mare de Déu de l’Ecologia, estiuenca i festiva, observa el regne de febrer amb un somriure d’aprovació. Xino-xano, hem trigat gairebé una hora i mitja en fer els sis quilometres i escaig que representa l’anada i tornada pel Camí de les Pardines. En arribar als restaurants, hem baixat al Llac d’Engolasters on els múltiples turistes pujats precàriament a allò que sembla sortidors d’aigua de metall, es fan les fotos. Sí, crec que han sigut quaranta-cinc minuts de camí d’anada i aproximadament quaranta de tornada. Hem parat un moment per fer un cafè a La Dama del Llac a la caloreta de la llar de foc, i hem girat cua per fer la mateixa ruta des de la qual, en altres èpoques de l’any, hem pujat al Cap dels Agols i hem baixat pel Camí del Riu Blanc.

Quan més vegades vaig fer el Camí de les Pardines -un dels itineraris més plans del país i d’accés més fàcil- va ser fa dotze anys, quan estava embarassada de la Laura, i just després, quan ja havia nascut i la hi portava amb mi, penjada en una motxilla. Aleshores pensava que es podria dir Camí de les Padrines. De les Padrines i de les Embarassades. I dels Cotxets. I dels Gossets. I dels Corredors.
(Publicat a l'Ara.ad el19 de febrer de 2017)