dijous, 30 d’abril de 2015

A la memòria de Joan Martí Alanis, un bisbe-copríncep que estimava Andorra



El 14 d’octubre de l’any 2009, el qui fou bisbe-copríncep Joan Martí Alanis va rebre cristiana sepultura a la cripta de la catedral de Santa Maria d’Urgell. Avui, després de llegir El llarg caminar d’un home bo, d’Antoni Morell, un llibre que recomano a tots els que desitgen aprendre més sobre un home extraordinari immensament important per a la història d’Andorra, voldria compartir amb vosaltres les paraules que vaig escriure aquell dia. No en canvio res, ni una lletra, tot i que el llibre d’Antoni Morell dóna una nova llum a la visió que tenia Joan Martí Alanis, un home sobri i prudent, de l’experiència del dolor i de la soledat, del seu amor per Andorra i del patiment que era part de la seva missió de governant.

La catedral de la Seu és grisa i solemne, i els Petits Cantors canten l’eternitat. Estic amb ells, a dalt de tot. Una persona amable em demana si vull que em facin lloc per seure a terra, allà on es veu més bé. Em quedo dreta; ho veig tot. El bisbe que no he arribat a conèixer va ser universalment estimat. Hi ha gent que plora a llàgrima viva. Quan baixi, posaré espelmes. Perquè la família segueixi amb salut, perquè els avis descansin en pau, i també per l’ànima del bisbe. La veu del prelat ens demana per què tenim por de la mort, si la mort no és res si Déu està amb nosaltres. Tinc por de la mort perquè sembla que ens fa desaparèixer. No deu ser veritat, però ho sembla, i el fèretre de fusta n’és una evidència innegable.

Aquest és el punt trist que no em deixa tranquil·la: la mort és evident, l’eternitat està oculta. Hi crec amb totes les forces i no en dubto mai, però no la veig, no sé com és, i sé com és la mort. La mort és així. La gent s’acomiada, et vesteixen de fusta i aparentment et quedes sol. Ja sé que estàs amb Déu, però sempre estàs amb Déu, viu o mort, i quan et quedes sol, et poses trist. Tinc por de quedar-me sola. Espero i confio que el bisbe no tingués por.

Quan era viu, portava una vida simple, tan simple que gairebé l’hi retreien. Anava al mercat, parlava amb la gent, portava una boina i una bufanda al coll, i tenia un cotxe dels normals i corrents. Es va jubilar en una residència de capellans a Barcelona, i va passar allí els últims anys de la seva vida, llegint, més que res llegint. No va tornar mai a Andorra en una visita oficial.

La missa avança. Ens donem la pau, tres dones que som en el mateix racó i un senyor que no conec. Amb la pau de Crist sempre em poso més serena. Baixo per fer la comunió. La missa s’acaba i, quan aixequen el fèretre, primer els capellans i després tota la gent es posa a aplaudir. No conec el costum d’aplaudir als funerals i no m’hi atreveixo. Potser és la mostra de la fe en la resurrecció imminent, o potser l’aplaudeixen per haver viscut la vida d’un home bo. De totes formes no m’hi acabo d’unir, no he après a aplaudir en moments semblants, i miro si trobo algú a qui pugui donar les condolences. No m’hi acabo d’orientar. M’apropo a la creu. Un petit grup de persones selectes s’emporta el bisbe, i marxem.
M’hagués agradat conèixer-lo. Tots diuen que s’estimava Andorra. Ara s’ha quedat òrfena d’un més que l’estimava, i ens toca estimar-la més, tant per nosaltres com per ell.

Fins sempre, amic desconegut, prelat auster, lector curiós, copríncep memorable. Fins que la mort em porti allà on sou. Si Déu vol, encara ens veurem. La vida és eterna.

(Publicat al BONDIA el 29 d'abril de 2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada