dilluns, 31 de desembre de 2012

Nit de cap d'any, nit màgica,nit de canvis


2013. I després diem que no som supersticiosos. Jo tinc una amiga que sempre, des de petita, havia dit que el seu número preferit era el 13. Va néixer el 13 de maig, vivia en una casa número 13 i anava a l'escola número 13 (a Rússia soviètica, les escoles no tenien nom sinó que estaven numerades: la meva, era la número 2). Vam créixer juntes, sempre hem mantingut el contacte i puc assegurar-vos que des del meu punt de vista, el número 13 serveix de meravella com a número de la sort: és una empresària d'èxit, extraordinàriament bella (de jove, va guanyar un parell de concursos de bellesa regionals), té dues llicenciatures (sociologia i història de l'art, amb especialització en les joies d'Anglaterra victoriana), està casada amb un milionari – propietari d'una cadena de fàbriques de xocolata–, té tres nenes precioses i viu a Xipre. El meu número de la sort és el 8, em va bé. Però Déu n'hi do, el 13.
Prou de xifres: ens esperen les plantes. La mandràgora és una planta màgica per excel·lència, d'aquelles plantes que només serveixen perquè són màgiques, i prou. És extremadament versàtil. Els grecs, a l'antiguitat, la relacionaven amb Afrodita, i els nois solien portar trossets de mandràgora com a amulet que els portava sort a les conquistes amoroses. A Israel, s'utilitzava per ajudar la concepció (una mica el contrari dels anticonceptius: els conceptius). Per assegurar-te que et quedaries embarassada, prenies una infusió d'arrels de mandràgora abans de fer l'amor. A França –fem un salt temporal– es pensava que la mandràgora era la planta dels elfs: li deien «la mà de la glòria».
És clar que una arrel tan valuosa, amb un caràcter tan fort, no es podia lliurar als humans sense lluita. Les arrels de la mandràgora es dividien en masculines i femenines. Ambdues varietats, però, eren extremadament difícils d'aconseguir: quan sortien de sota terra, cridaven. Però quan un mag se n'apoderava, podia constatar que havia valgut la pena. Per als pagesos alemanys, les arrels de mandràgora representaven els déus de la llar. A l'arrel, se li posaven uns ulls fets de blat, i se la tractava com si fos un ésser viu, un petit ésser humà: la banyaven, la vestien, la tapaven per dormir. Després, se li consultava quan s'havia de prendre una decisió especialment pertinent. L'arrel de la mandràgora podia conferir a aquell qui la posseeix un immens poder, amb una sola condició: no et podies separar d'ella, ni de nit, ni de dia. S'havia de guardar l'homenet de mandràgora en un lloc secret, lluny de les mirades alienes, i durant els àpats, posar-lo al cap de taula i alimentar-lo bé. Així, s'asseguraria no tan sols una alta posició a la societat i una protecció de les forces del mal, sinó també la salut per a tots els membres de la família. Hi havia una creença que la mandràgora ajudava a protegir-se de les armes blanques, a trobar tresors enterrats i a predir el futur. Les bruixes l'utilitzaven com a un dels components més importants de la unció amb la qual s'havien de cobrir de cap a peus per poder volar.
Avui és la nit de Cap d'Any, nit màgica, nit de canvis. I per assegurar-nos que ens acompanyi la sort, no cal utilitzar cap planta associada amb la bruixeria. No cal banyar-la en vi negre cada dissabte, vestir-la amb roba nova cada mes lunar. Però ¿què cal fer? Ai, qui ho sap. Però tot temps de canvis és un temps quan brota la imaginació i creix l'esperança. Sort, amics. I que al 2013 us acompanyin, com sempre i com mai, la salut, la riquesa i l'amor.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 31 de desembre del 2012).
Il·lustració: Jordi Casamajor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada