dijous, 22 de novembre de 2012

"Dintre la rosella"


«I el vent deixava dintre la rosella/ granets de blat com espurnes de sol», deia el meu preferit Joan Salvat-Papasseit, tot per descriure la boca d'un ésser estimat. Així es recorden petons llunyans: «com la neu rosa als cims quan surt el sol». No hi ha cap flor a part de la rosella (també coneguda amb el nom de quiquiriquic, com el cant del gall) que evoqui amb tanta precisió i innocència l'embriaguesa, l'alè, l'addicció d'amor: el vell país dels cors trencats. No hi ha cap flor més atrevida i explícita a l'hora de temptar-nos amb la proximitat d'un oblit improbable, d'un dolç estupor de mai més. Un pas, un tràngol, una calada, i un dimoni misteriós o un àngel inefable t'emportaria de la mà. Benaurats aquells qui, com Màrius Torres, estimen tant el seu enyorament que no el canviarien per la viva realitat dels somnis.
Per la rosella, gallgallaret, roella, paramà, avui farem un lloc d'honor a la llarga llista dels objectes (tant animats com inanimats) que ens provoquen sensacions contradictòries. «Arreu als camps hi ha vermell de roselles», deia Salvador Espriu, i és cert que aquestes flors d'un roig de la senyera, conjuntament amb la ginesta groga, són un símbol de la primavera, de l'esperança, de la llibertat. Tanmateix, per als anglesos i per als russos són les flors que es porten en record de les víctimes de la primera (en cas dels anglesos) i segona (en cas dels russos) guerra mundial. A les visions místiques dels grecs antics, les roselles coronaven els caps dels germans bessons Hipnos, la personificació del somni, i Tànatos, el déu de la mort no violenta. Per a Novalis («Himnes a la nit», versió catalana d'Antoni Tàpies-Barba), la fosca nit «dóna vol a les ales feixugues de l'ànima» mentre recull les roselles, i «el bàlsam preciós goteja de la seva mà».

La varietat de rosella de la qual s'obté l'opi és el cascall – papaverum somniferum album. Quan pensem en el període i lloc geogràfic on ens sembla que més es va popularitzar el seu consum, automàticament ens ve a la ment la Xina del segle XIX: el segle en el qual van tenir lloc les terribles guerres d'opi que van permetre que els britànics continuessin important la droga a la Ciutat Prohibida. De fet, el consum de l'opi ja s'havia estès a l'antiguitat egípcia, i després entre els àrabs, per arribar a Xina al segle XVII, quan s'hi va prohibir el consum del tabac. A part d'haver sigut la reconeguda font d'opi del poble xinès, el cascall és la planta que serveix de matèria prima per a l'obtenció de morfina i heroïna. A la família de consumidors habituals d'opi no tan sols trobaríem a Sherlock Holmes (al cap i a la fi, un personatge fictici) o Thomas de Quincey, que va entrar a la història de la literatura amb la descripció detallada dels símptomes de la pròpia malaltia, sinó a gent tan decididament immortal com Goethe, Goya, Shelley, Byron, Coleridge, Wordsworth i Walter Scott.
Quan era petita, al jardí de casa meva hi havia cascalls. Tinc la sensació que no eren els mateixos dels quals Virgili observava que donaven el suc de l'oblit: «laethean», perquè recordo que, quan es madurava el seu fruit, la càpsula que contenia les llavors s'obria, i em sembla que la de les plantes idònies per sintetitzar drogues perilloses no s'obre fàcilment. Amb llavors de cascall, es feien coques i pastissos: aquí, això no és típic. En canvi, he llegit que en algunes localitats de Catalunya es feia arròs caldós amb les fulles de la rosella.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 19 de novembre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada