dimecres, 27 de novembre de 2013

Qui, quan i com farà el Codi Civil


El passat dia 23 de novembre, vaig tenir el plaer i el privilegi de participar en les 19es Jornades de la Societat Andorrana de Ciències, Dret privat andorrà, entre el ius commune i la codificació, coordinades per Iago Andreu i Sotelo, en què eren presents molts experts en dret andorrà: un debat per a mi immensament enriquidor que m’ha fet replantejar tota una sèrie d’idees prèvies que tenia sobre la possibilitat, la necessitat i les perspectives de la codificació del dret civil a Andorra. Hem pogut escoltar diverses opinions sobre si seria necessari o no introduir el recurs de cassació (que a Espanya, per exemple, serveix el propòsit d’unificació de la doctrina), sobre si la jurisprudència es considera actualment una font de dret a l’ordenament jurídic andorrà, sobre la necessitat de millorar la seguretat jurídica a Andorra mitjançant la creació d’un Codi Civil o bé si cal trobar una síntesi entre codificadors i compiladors. Un fet, però, sembla indiscutible: la situació actual ha de canviar, i els lletrats del país es demostren disposats a prestar tota l’ajuda que es pugui necessitar per portar a terme els desitjats canvis a millor. L’altre fet que no es discuteix gaire és que el dret andorrà ha tingut un desenvolupament molt distint del dels països de la common law.

Al llarg dels últims segles, molts autors europeus, començant pel fundador de l’escola històrica de dret alemanya i el més famós opositor a la codificació que va haver-hi mai a Europa, Friedrich Karl von Savigny, han identificat el dret com a element de cohesió de la nació, tan important per als pobles que la història de les nacions sovint es confon amb la història del seu dret. En el cas de Savigny i els seus seguidors, es prestava una atenció especial a la importància del costum com a quinta essència de l’esperit del poble.

Ara bé, sembla que la possible codificació del dret privat no és gens incompatible amb el reconeixement del costum com a font de dret supletori, ja que els problemes que pateix actualment la justícia andorrana descrits per diversos participants de les Jornades no sem- blen provenir pràcticament en cap cas de l’aplicació del costum que, segons la sentència del Tribunal Superior d’Andorra de 23 de setembre del 2004, “ha desplaçat en diferents ocasions l’aplicació del dret comú” (el dret canònic i el dret romà). La part problemàtica no sembla estar en el costum, entès com els actes que es realitzen de manera general, uniforme, duradora i constant, sinó en l’aplicació del dret comú (específicament, el dret romà) i de les lleis pròpies o pàtries (entre les quals actualment no tan sols hi compten les normes emanades d’un òrgan legislatiu andorrà, sinó també el dret català anterior al Decret de Nova Planta, integrat fonamentalment per les Constitucions i altres Drets de Catalunya de 1704).

Si he sabut entendre bé els arguments dels experts, resulta que el problema principal amb el dret romà aplicable a Andorra consisteix, en primer lloc, en el fet de no disposar d’una definició clara de quins cossos normatius d’aquest es consideren vigents, ja que el dret romà de diferents èpoques i de diferents compilacions freqüentment conté disposicions que es contradiuen entre si, cosa que crea una càrrega extraordinària de treball per a la Batllia i afegeix un element important d’imprevisibilitat de cara tant als ciutadans que no són experts en la llei com, de fet, també de cara als advocats que els representen. A més a més, el fet que l’accés al dret romà i al dret canònic en la seva versió catalana pot resultar molt dificultós per a un ciutadà del carrer, es podria considerar que la seva aplicació contradiu l’article 3.2 de la Constitució del Principat d’Andorra, que proclama el principi de pu- blicitat de les normes jurídiques. El mateix es pot afirmar sobre el dret català anterior al Decret de la Nova Planta.

Naturalment –tots els experts hi van estar d’acord– no s’ha de tractar de copiar i enganxar el Codi Civil espanyol, o francès, o qualsevol altre. En el nou Codi Civil, s’hi podrien incloure, i de fet potser s’hi haurien d’incloure, totes les disposicions vigents al dret civil andorrà avui que no es contradiguin entre si i que s’han seguit aplicant o s’haurien de seguir aplicant segons el criteri de la comissió responsable de codificació. Ara bé, la majoria dels participants de les Jornades van mantenir l’opinió que s’hauria de tractar d’una llei expressada en un llenguatge precís de forma sistemàtica i articulada, una llei de contingut homogeni. Fins i tot va haver-hi una opinió –de l’advocat i exdegà del Col·legi d’Advocats Miquel Àngel Canturri– que l’única forma que tenim per conservar la nostra identitat nacional és, de fet, legislar, crear el nostre propi dret en lloc d’esperar que algú de fora ens imposi el seu.

Avui en dia només hi ha dos estats d’Europa continental que no tinguin codi civil: Andorra i San Marino. Això no obstant, sembla que aquí també, com gairebé a tot arreu, “existeix un anhel natural de codificació”, manllevant les paraules que va utilitzar el Mestre Rafael Altamira referint-se a la legislació d’Índies. 

(Publicat al BONDIA el 27 de novembre de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada