dimecres, 30 d’octubre de 2013

Hiperrealisme al Museu del Tabac

Encara tenim temps d’anar-hi: l’exposició s’ha prolongat fins al dia 30 de novembre. Ja ho saps que, entre les meves obsessions, el Museu del Tabac té un paper –si potser no central– important. M’agrada l’edifici, la seva arquitectura, la mera idea de convertir una fàbrica en una llegenda; tinc una nostàlgica tendresa per l’exposició permanent, amb els seus finestrons que s’obren i es tanquen i els calaixets amb les essències secretes per afegir a tipus distints de tabacs. Gairebé mai hi he anat per les inauguracions o els esdeveniments organitzats per a gran afluència de públic, però he passat hores i hores en les exposicions temporals, i crec que encara no me n’he perdut cap. Ara bé, explicar que les exposicions temporals del Museu del Tabac sempre han tingut el més gran nivell professional de muntatge i preparació seria dir-te coses que ja fa anys que són òbvies per a tothom. Millor t’explico el que hi he vist aquesta vegada.

Tinc ganes de tornar-hi per veure les prunes d’Antonio Castelló Avilleira. Les fruites que pinta enganyen: semblen fruites normals, però en realitat han sortit d’un conte de fades mig dolç mig macabre. Pots passar una bona estona intentant descobrir què els passa, tot sense èxit aparent. Semblen una còpia fidel (tot i que gegantesca) de prunes reals de colors saludables, però a mi no m’enganyen, el cor i els ulls em diuen en uníson que no es pot tractar de prunes de veritat. No és tan sols el fet que tenen la mida de síndries gegants (com quatre caps humans o un gran globus terraqüi de l’aula de geografia): els seus colors s’han modificat lleugerament, s’han intensificat. Així es veu el món quan et recuperes d’una malaltia –no ha de ser necessàriament una malaltia molt seriosa, però ha de significar el retorn a la normalitat– o bé quan surts d’un estat constant d’estrès insuportable, i el món canvia la seva dimensió.

També voldria tornar a veure els llibres de Paul Beliveau: els lloms dels llibres, llibres vells, llegits amb cura o sense cura. I el món lluminós, enlluernador de Pedro Campos, ple del mateix amor per les coses que l’envolten que predicava Andy Warhol: la profunditat arquitectònica dels pots de caramels al Jelly Bean Delight, els cossos suggeridors de les llaunes de Coca-Cola a a Hot Day. I la rossa enorme de Simon Hennessey, tan famós per la traça que té pintant els ulls humans i els reflexos de les ciutats en les ulleres de sol que portem. I els setrills de bars de carretera de David Finnigan. Tot en XXL.

Sí, sóc l’antípoda d’aquell ciutadà indignat amb els cavalls de Balmaseda que amb tant humor descrivia Andrés Luengo com a públic ideal per a l’exposició dels hiperrealistes. Joan Campàs i Montané (el meu professor d’història de l’art a la facultat d’humanitats) parlava del món pintat pels hiperrealistes amb el que es podria considerar l’equivalent d’insults en el jargot d’experts: “L’hiperrealisme és una avantguarda artificialment muntada que emfatitza el banal i l’ordinari”, deia. “Com a llenguatge és un oportunisme”, “una tendència semiòticament regressiva”, “la personificació d’una representació esteticista”. Després d’aquella presentació flamant, mai vaig sentir curiositat per res d’hiperrealista, o “realisme capitalista”, com ens l’havien caracteritzat... fins avui.

A diferència de la majoria dels comentaristes, no veig que la part extraordinària de les pintures hiperrealistes és el fet que s’assemblin més o menys a fotos ampliades a gran escala (tot i que m’ha fet gràcia veure en un dels paisatges la mateixa tècnica d’enfocar tots els detalls que utilitza a les seves fotos Jordi Troguet). Estic convençuda que cap realisme serveix per retratar el món tal com és. L’interessant és que ens fa percebre una petita part del nostre món tal com el voldríem veure. De fet, la gràcia de l’art –de tot el veritable art, i no sols dels corrents concrets– és que produeix els efectes que les drogues prome- ten sense que ens hàgim d’intoxicar: els colors canvien, els sons són més harmònics i les coses ordinàries es revesteixen de gran bellesa.

Bé, ja arribem al final de la meva crònica fragmentària i incompleta. L’últim detall que ja sortit a tots els diaris, però no és sobrer repetir-lo: entre els artistes presents a la mostra, hi figuren tres noms que van formar part de la retrospectiva del moviment d’hiperrealisme a la galeria Thyssen de Madrid: John Salt, Richard Mclean i Ben Johnson, que va tenir l’honor de ser convidat per la National Gallery de Londres a exposar la seva visió de la ciutat. Ja ho saps: com sempre, val la pena. Al Museu del Tabac, fins al 30 de novembre.

(Publicat al BONDIA el 30 d'octubre del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada