dijous, 21 de març de 2013

El Barri Sèsam per a la meva edat

Les meves estones lliures - que mai no són lliures del tot, sinó que sempre resulten robades d'alguna activitat útil, - últimament se'n van amb la web del Coursera. La mare Natura, que és sàvia, se les ha enginyat per dirigir-me cap a una activitat professional que, gràcies a Déu, no es compagina amb un accés fàcil i directe a la xarxa: així, quan treballo, treballo. Quant a les hores no destinades a la feina remunerada, el que més faig és lluitar per justificar l'execució provisional d'una condemna de no fer, o aplicar la pena en grau superior pel delicte de blanqueig de capitals (sí, si encara no us ho havia dit, estic acabant el tercer i últim curs del bàtxelor en dret a la Universitat d'Andorra). Però el que trobo a Coursera és distint dels meus estudis habituals: allà m'endinso en les diferències entre la teoria de la ment de Descartes i de Gilbert Ryle, en companyia del professor Mitch Green de la Universitat de Virgínia, o intento buscar semblances entre les civilitzacions minoica i micènica, escoltant les explicacions del "professor Andy" (Andrew Szegedy-Maszak) de Wesleyan University. Allà escric cançons amb Pat Pattison de l'Escola de Música de Berklee. Allà aprenc – o torno a aprendre - com funcionen les coses des del punt de vista de la física amb Lou Bloomfield, un típic "científic boig" de l'estil "Back to the Future". Allà, en poques setmanes, m'he enamorat de com a mínim tres universitats americanes, dels seus espais enormes i verds, dels ensenyants que s'esforcen per ajudar que les coses objectivament difícils semblin fàcils (això no és tan evident com ho sembla: si hi pensem, a la Universitat, sobretot al camp d'Humanitats, sovint et trobes en una situació quan se’t fa pensar que les coses són més difícils del que són).

Des del “racó del golf” de la nostra petita casa, el meu home constata el meu encantament inoportú. Em pregunta quan deixaré de fer el ruc (sense gaire esperança que el moment de "deixar de fer el ruc" d'una forma o altra arribi mai), i li dic que per a mi, les classes universitàries gravades i obertes a tots públics bàsicament representen l'equivalent de la televisió de la meva infància: ja sabeu, aquella que encenies i mai no et sortia res fastigós o terrorífic, sinó més aviat educatiu i agradable. "Ah," - contesta en Jordi. - "Barri Sèsam?" Bé doncs, resulta que m'he buscat un Barri Sèsam per a la meva edat. I de vegades penso: ¿I si també ens hi poséssim, des d’Andorra, a col·laborar amb Coursera? Les universitats podrien preparar els cursos, i potser la televisió andorrana podria col·laborar en la gravació. Podríem oferir, oberts a tots els públics, cursos sobre la nostra història, sobre l'evolució del dret andorrà, sobre el patrimoni cultural i el patrimoni natural: una cosa ben feta, digna, estructurada. I en llengua catalana... Encara no n’hi ha cap curs en llengua catalana, a Coursera (tot i que n’hi ha, per exemple, en italià i en xinès, en francès i en castellà, la majoria són en llengua anglesa).

La millor propaganda que es pot fer d'una llengua és fer-la servir per explicar coses interessants. I la millor propaganda que es pot fer d’un país és fer conèixer les coses bones i interessants que té. Com una bona russa, tinc dificultats per entendre com pot haver-hi identitat sense orgull. Potser que sí que pot haver-n'hi, però m'és difícil imaginar-ho. Des del meu punt de vista, quan t'identifiques amb alguna cosa, d'una certa manera te'n sents orgullós (de vegades, fins i tot d'una manera perversa, però això no ve al cas). I crec que aquí, a Andorra, ens falta una mica un cert "esperit d'equip". I no vindria de més si algú expliqués a tots els interessats, de forma acadèmica i amena, de què estem orgullosos exactament. Què som. Per què sobrevivim. De què i com s’aguanta aquest país, i de quina manera s’ha mantingut intacte durant més temps que la gran majoria dels estats de l’entorn. Perquè no sé a vosaltres, però a mi, personalment, diverses vegades m’ha tocat sentir “l’observació” d’un turista confús: “No té gaire història, Andorra...” “¿Com dius?” “Només fa vint anys que és independent...” “¿Independent de qui?” “Dels seus cosenyors. Abans no éreu lliures.” “¿...?”

(Publicat al BONDIA el 20 de març del 2013) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada