dimecres, 7 de setembre de 2011

Quaranta-cinc anys d'amistat

La setmana passada el Néstor, el Jordi i el Manolo celebraven els quaranta-cinc anys d’amistat que els uneixen. El Néstor, el meu sogre, va fer un recull de fotografies d’ells tres, amb les seves famílies, a través d’aquests anys. També va idear un dibuix –geomètric, com sempre– com a portada per al llibre de celebració. “No acostuma a haver-hi amistats que durin tants anys, ¿oi?”, em deia, mostrant-me’l. “¿En vols escriure al BONDIA?” “Sí, si me’n parles. Jo el que conec es podria resumir en dinars, beures i cachondeo.” “I és pura realitat també –riu el sogre–, és pura realitat...” S’emociona. No sap per on començar. “És tan intens que de vegades no saps... Ara m’he quedat així, jo: gelat, fora de joc. I segurament que te’n podria explicar moltes, de coses.”
Es van conèixer fent el servei militar, durant les festes majors de la Seu d’Urgell, i el fet curiós és que les festes de la Seu d’Urgell de fa quaranta-cinc anys es van celebrar exactament en les mateixes dates que les d’aquest agost. Van començar sent tres amics (sis, amb les dones) i després han format una colla. El diumenge, el Néstor, la Trini, el Jordi, l’Amparo, el Manolo i la Tere anaven a dinar tots sis al costat del riu. Bevien aigua del Segre, al costat d’on ara han fet el parc olímpic. Un dia van veure una ovella morta allà on havien begut l’aigua: per la felicitat del somriure que acompanya el record concloc que tots els participants del dinar en qüestió, no obstant la desafortunada ovella, se’n van sortir amb bona salut.
M’és difícil destriar les coses importants de les que no ho són. Tots els records semblen essencials, tant els de Peníscola com els de la Rabassa. Havien anat a la muntanya amb helicòpter. Als Plans, a dinar, els diumenges l’estiu. Parlant d’aquests dinars, recorden també l’altra gent que hi era, com l’Avelino, que en pau descansi, i es posen trists... Quan reprenen la història, descriuen com la majoria dels diumenges venia la tronada i anaven corrent cap a dins de les camionetes per no mullar-se. Hi havia els nens, també: el Néstor i la Trini es van casar l’any 1967 i les altres dues parelles, l’any 1970.
Tant per les festes de Meritxell com per cap d’any sempre han intentat estar junts. Comencen a explicar-me com, abans de casar-se, el Manolo i la Tere sempre venien amb ells a Meritxell. De cop i volta, recorden una altra anècdota, com per al sopar de Cap d’Any de fa molts anys, el Néstor, el Jordi i el Manolo van passar un munt de temps “buscant per Andorra un vi determinat que es deia Monopol”. “Havia de ser el vi aquell, per real decret. El vam trobar a la Margineda, al supermercat. Vinga, ja hem trobat el vi, ja podem fer el Cap d’Any! ¿Tu saps què és, cinc o sis hores buscant un vi?” Després, per fer el mateix sopar, plomaven els pollastres a l’aigua calenta d’Escaldes: “Allà on han fet allò del museu, hi havia els safarejos...”
Hi ha coses de l’existència de les quals dubtem més d’una vegada a la vida. Per això, quan les trobem en la seva forma més pura que mai les admirem i les atresorem com si es tractés d’autèntics miracles. L’amor, el sacrifici, els moments d’una felicitat intensa són únics i són per sempre. I de totes les sorpreses de l’existència, no hi ha res més sagrat que una veritable amistat. “Aquesta amistat –diu el Néstor– ha semblat ser una mena de cometa, un cometa ample que deixa el foc aquell. D’allà han vingut totes les amistats, i van seguint. Quan es fan les festes –encara es fan moltes festes– normalment sempre hi som tots. I si s’ha de deixar de fer un sopar per falta d’un o el que sigui, doncs s’espera que vingui bé a tots. És un història intensa i no intensa. Anàvem a la muntanya, anàvem de vacances junts, i si algú estava malalt, anàvem a la clínica: no es tracta d’estar junts només per passar-ho bé. Tots els problemes que hi pugui haver hagut sempre s’han arreglat perquè hi han hagut els uns i els altres que hi han posat el seu granet de sorra perquè tot s’arregli. Problemes, alegries, sempre intentant solucionar-ho tot amb gràcia, i sobretot respecte per a tots.” Per molts anys d’amistat, senyors: amb moltes alegries i moltes festes. Feliç diada de Meritxell a tots.
(Publicat al BONDIA el 7 de setembre del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada