dimarts, 27 de setembre de 2011

Cara de minigolf

“Digues la veritat. Digues la veritat. Digues la veritat.” Mai no he conegut res de més difícil. En primer lloc, perquè de vegades no sabem quina és, la veritat. El que acabem dient resulta condicionat per milers d’opinions alienes. Volem quedar bé. Volem que ens estimin. Volem fer una descripció del món que englobi una visió favorable de nosaltres mateixos i que faci quedar bé els nostres éssers propers.

La majoria dels llibres de viatge que tracten d’experiències espirituals combinades amb desplaçament a llarga distància, presenten la realitat simplificada i ensucrada. Elizabeth Gilbert – al seu llibre Menja, resa, estima– aconsegueix parlar-ne sense enganyar-se. Ho trobo genial. Descriu les peculiaritats de la seva gent preferida –el passat ionqui d’en Richard de Texas, que li alegra la vida i l’ajuda a mantenir la salut mental als moments crucials a l’asram de l’Índia, el sentit de l’humor obscè i les ganes d’aprofitar-se de les situacions favorables que té la seva amiga balinesa, la curandera Wayan Nuriyasih, la mala memòria del vell xaman Ketut– sense voler-los deixar més macos del que són, sense voler-los decorar i adornar. Si no us sembla un gran mèrit, us asseguro que ho és: sé de primera mà què significa tenir una col·lecció d’amics excèntrics i no saber-los descriure sense voler-los transformar en el procés. Gilbert se n’abstén: no tan sols perquè els estima tal com són –això ja se suposa, per descomptat–, sinó perquè ensucrats i empolainats no serien tan bons com són en realitat. Ja no serien vius. Ja no serien ells.

No és un llibre del tot perfecte: trobo que tot el que es refereix als desenganys amorosos i depressions de la vida passada d’Elizabeth es podria escurçar quatre o cinc vegades. Però suposo que forma part inseparable del camí recorregut. Amb els llocs, amb les experiències espirituals, amb els sentiments fa exactament el mateix que amb les persones. La corrupció de l’illa paradisíaca de Bali i el seu passat sangonent, les carreteres balineses plenes de motoristes que porten el casc a la mà i van tres, quatre o cinc en cada moto, la desesperació fosca que sent l’autora per la necessitat d’aixecar-se a les quatre de la matinada i cantar un himne espiritual durant una hora i mitja a l’Índia, la nena italiana que li ensenya el dit del cor tot somrient, troben el seu lloc a la narració amb naturalitat.

Sens dubte és un llibre entretingut. N’he tret diverses frases que podria convertir en la meva divisa. Fa una setmana, aquella pregunta tan andorrana que, segons Gilbert, es faria un balinès sobre un estranger desorientat al món –“si no saps on ets i a quin clan pertanys, ¿com pretens trobar l’equilibri?”– va provocar una petita discussió al Facebook. En el fons, tots voldríem ser una “bona nena balinesa: immersa en els rituals, segura de les seves creences, que obeeix les obligacions de la seva cultura”. Però el que millor descriu tant l’autora del llibre com la que escriu aquestes línies és el que en diu el seu amor perdut i sentiment no eradicat fins a la segona meitat del llibre, David. El defineix de la manera següent: ”Tens el contrari d’una cara de pòquer. Tens una cara... de minigolf.” No és que no admiri les cares de pòquer, però crec que la cara de minigolf és una bona cara per fer front al mal temps. Això, i la capacitat de donar les gràcies mentre encara tinguem veu.

Si decidiu llegir Menja, resa, estima, a part d’un viatge per tres països que comencen per la "I" hi trobareu un camí en el qual es troben dimonis que semblen àngels i àngels que semblen dimonis. Només es poden distingir un cop han marxat: si et sents esgarrifat, és que era un dimoni; si et sents alleujat, és que era un àngel. Hi ha parts que us trauran de polleguera, però també riureu molt. Passarà el que passa quan coneixes una noia que combina el talent literari amb una cara de minigolf: hi trobareu, i gaudireu, la transparència dels sentiments.

(Publicat al BONDIA el 28 de setembre del 2009)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada