divendres, 21 de maig de 2010

"Vous m'avez sauvé la vie: vous êtes français"

Quan jo tenia onze anys, vaig llegir la “Guerra i pau” de Lleó Tolstoi. La biblioteca familiar estava patèticament faltada de literatura per a adolescents, i ara penso que potser és una cosa bona. La meva mare deia que l’interessant era només la pau, i jo, per portar la contrària, no em vaig saltar cap escena de guerra. No obstant això, el que més recordo són escenes de vida familiar de la noblesa russa de l’època napoleònica.

Una de les coses que em va impressionar és aquella escena on la Natasha Rostova es posa a ballar un típic ball rus i li surt molt bé, ple de caràcter rus. L’autor comentava la naturalitat amb la qual els moviments característics li sortien de l’ànima a aquella nena aristòcrata educada en llengua francesa – i jo, educada en llengua russa, em posava a ballar. Davant del mirall, intentava veure si l’expressió del caràcter rus en la seva vessant artística em sortia de l’ànima... ai las! Jo semblava un ànec sense una clara indicació de procedència nacional.

La incoherència entre la clara pertinença nacional dels personatges literaris i la meva evident incapacitat de personificar els trets més atractius de l’ànima russa em molestava a no poder més. Les meves amigues que eren jueves o tàrtares tenien – tant des del seu punt de vista com des del meu – clara la seva identitat. Jo, en canvi, tenia la sensació que el caràcter rus en la seva versió quotidiana tenia molt poc interès. Els russos, per a mi, eren una clara personificació de la “normalitat humana”. Tothom que jo veia (a part de les minories nacionals “interessants” i “exòtiques” a les quals jo no pertanyia) era rus. Si m’haguessin preguntat, en aquell moment, com eren els russos, probablement hauria pensat que eren “ordinaris”. Els italians eren elegants, amb tota una gamma de gestos incomprensibles. Els americans s’asseien d’una forma estranya i ensenyaven les dents quan somreien. Els suecs t’abraçaven com uns óssos a l’hora d’acomiadar-se. Els russos no feien res d’estrany o d’exòtic. Eren “normals” i – etnogràficament – “avorrits”.

Vint-i-cinc anys més tard, des d’un racó del món molt diferent de la meva terra de naixement, he de reconèixer que les assumpcions de la meva adolescència eren falses. Els russos som – i érem - un poble etnogràficament fascinant. Jo, en aquella mateixa edat, sabia marcar el pas en els canvis de guàrdia amb la bandera roja (i creia firmament que simbolitzava la sang vessada pels herois del meu poble), sabia muntar i desmuntar un fusell i tocar un tambor militar, i no venia d’una família especialment polititzada. Encara recordo els noms de tots els patinadors sobre gel que eren coneguts – i ni tan sols m’agrada el patinatge artístic. Els vespres, amb la meva àvia, cantava cançons sobre els presidiaris escapats de Sibèria a través del llac Baikal en una barrica buida de peix salat, dels homes que es morien de fred a l’estepa profunda i dels pirates del riu Volga. Sabia fer ornaments tradicionals en mitja, amb llana de colors diferents. Per esmorzar prenia cereals calents. Sabia fer sopa de remolatxa. Reconeixia qualsevol melodia de Txaikovski al vol. Portava botes d’hivern fabricades amb llana d’ovella i amb pèl de gos. És clar que teníem trets característics, però no els sabíem definir perquè tothom, en el nostre entorn, els tenia.

La majoria dels pobles tendeixen a identificar la “normalitat” amb si mateixos. En el mateix llibre “Guerra i pau” un dels protagonistes, Pierre Bezuhoff, salva la vida a un soldat francès. Aquell s’ho agraeix i diu, amb un total i absolut convenciment: “Vous m’avez sauvé la vie! Vous êtes français”. No, jo sóc rus, replica Pierre, però en va! El francès, agraït, no s’ho podia creure. Acabaré amb quatre veritats trivials però poc arrelades: 1) hi ha bona gent i mala gent a tot arreu; 2) tots els pobles i totes les nacions tenen trets característics per molt que els costi definir-los; 3) la diversitat i la individualitat no estan renyides; 4) la gent de les altres cultures ens ajuda a entendre a nosaltres mateixos i valorar la nostra pròpia cultura encara més.

(Publicat al BonDia)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada