La gràcia de la sal

Quan et poses a guardar secrets, tens un parlar mesurat. Tothom que ha pres un jurament a la seva vida ho sap. Els teus secrets, i amb ells els secrets dels altres, creixen amb tu i t'influeixen. La gent d'abans creia que no es podia deixar la sal a la veïna: en deixar-l'hi, tot i que tornava el saler i probablement la quantitat prestada, es perdia la gràcia de la sal, i la veïna se n'apoderava. La gent que en guarda a la memòria no et revela els secrets: perdrien la gràcia de la sal i, sense voler, te n'apoderaries.

T'expliquen els fets amagant-ne un gra del sentit. T'eduquen en la ciència d'endevinar l'aparent. Et parlen molt a poc a poc, introduint-te dia a dia en el món del misteri allà on no l'havies esbrinat, ensenyant-te a intuir l'essencial en la fredor dels silencis.

Les generacions posteriors es preocupen que la tradició no es perdi. Per als que guarden la gràcia de la sal, el que es mor no es perd: es desgasta, es desintegra i torna a formar part d'una nova vida amb la naturalitat d'uns draps reciclats. La cosa que es perd no és aquella que s'ha mort: és aquella que s'ha deixat al foraster i està ben aprofitada a casa seva. La cosa perduda no és morta: ha marxat a fer un
tomb antropològic després de deixar la casa pairal.

La gent gran d'avui en dia no es considera gran. Ja m'ho deia el mossèn Ramon; els padrins que no van a l'associació de la gent gran pensen que no són grans. En lloc d'associació de gent gran en podríem dir associació de gent, per dissimular. Els seus padrins sí que n'eren, de grans; des que hi ha carretera, la gent del poble és jove.

Deixant de banda les circumstàncies de la segona joventut de Faust (de Goethe), que són, al cap i a la fi , de domini públic, recordem que cap al fi nal de l'obra del geni alemany el protagonista es va fer vell de bell nou i es va convertir en un ferm defensor de la noció de progrés, del creixement del poble, de la gent lliure a la seva terra lliure. La nova construcció i la llibertat de la seva gent van ser els ingredients del seu moment perfecte que ha volgut parar: ni l'amor, ni el poder, ni la saviesa l'entusiasmaven tant com el progrés, tal com diríem avui en dia, econòmic i polític del seu poble.

En cada bugada es perd un llençol. Això, segons he après, ho deien els padrins dels padrins, que eren contraris a la noció de progrés. La gent nascuda al segle XX ha fet la vida amb la consciència que la desintegració progressiva dels llençols és menys dramàtica si es fa en nom de la higiene. Els joves d'avui en dia ens atansem als objectes dels dies passats, i els progressistes d'edat avançada ens miren amb curiositat divertida: han viscut decennis de la seva vida construint el nou món, i ara els néts, ociosos i ben alimentats, s'han posat a reconstruir les miques de tot el que ells havien volgut deixar enrere.

El bastiment de la nova Andorra és el seu llegat. Ells, i ningú més que ells, ens poden ajudar a entendre el creixement singular, únic en el món, d'aquest país durant el segle passat, si és que el volem entendre com a creixement sa d'una societat sana. He viscut uns anys de la meva vida a l'estranger al niu d'una relativa misèria, i els faria cas. Han fet, per nosaltres, una societat pròspera de la qual hem d'estar orgullosos, tant d'ella com d'ells, i si "no penetrem bé sa fi nesa", pitjor per a nosaltres.

Tot i així, en els seus petits silencis es desdibuixen els secrets de les èpoques passades, es desintegren en l'aire i tornen a formar part d'aquestes valls, les seves roques, els seus llacs. Dels rius, dels arbres, del vent.

(Publicat al BonDia)