dimecres, 28 d’abril de 2010

Un lleuger teixit de mites

Lluís Duch ens ensenya que el mite és una part inalienable de la nostra biografia més íntima i indestructible. La biografia íntima i indestructible d'un país també es basa en els seus mites: un lleuger teixit de mites personals i familiars, del veïnat, de la parròquia, del cercle social, de vegades partit polític.

Amb els meus interlocutors, a les entrevistes que més atresoro, ens expliquem els nostres mites. Normalment som dos o tres, prenem cafè, expliquen acudits, hi ha qui fuma pipa. Una vegada se'ns va fer fosc i ens vàrem quedar parlant a les fosques fins que a algú no se li va acudir encendre el llum. Curiosament, públicament i sense que mai no destorbi, sovint hi és la gravadora, la meva memòria portàtil.

Parlem durant estones llargues, algunes hores en molts dels casos, i ens acabem coneixent, o inventant, fins al punt d'incorporar-nos en els nostres mites anteriors. Potser l'etnògraf tindrà algun efecte en la societat que estudia, però aquesta el transforma fins a convertir el famós punt de vista objectiu inicial en ficció, i fins i tot en ficció ben poc rumiada.

Les nostres pors, aquelles famoses pors tan ben descrites pel Pep Albanell a la introducció de "Les valls desitjades" (Sergi Mas), les nostres il·lusions de joventut i animals de la infantesa (és curiós quantes vegades acabem parlant dels animals: qui no tenia vaques tenia periquitos), les lluites de l'edat madura. Vull pensar que són converses de felicitat, tenyides de poques ombres de decepcions.

Anem fent país, perquè el país per mi són ells. Fem conversa, fem memòria, i trobo que estem creant alguna cosa molt bonica. Hi ha qui hi creu molt: això no depèn de mi, però per alguna raó la meva gravadora em fa responsable de convertir aquestes converses en un text llegible. Transcriure-les no serviria per a tant: es necessita un intèrpret, una persona que interpreta i tradueix.

Necessitaré tota la vostra ajuda per poder interpretar-les correctament: no perquè ningú m'hagi dit mai res del que pugui ser perillós per a ells mateixos, Déu me'n guard, sinó perquè vull intentar no distorsionar la realitat preciosa de les persones que me l'han confiat. No us explicaré secrets, faré retrats, i la gràcia dels retrats és que siguin fidels.

Desitgeu-me sort, perquè cada dia es perfila més clara la realitat de la qual he trigat mesos a adonar-me: conjuntament, en petits fragments, estem escrivint un llibre.

(Publicat al BonDia el 28 d'abril del 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada