dijous, 8 de març de 2018

Un món sense fronteres


Ara fa quasi quaranta anys, quan la divisió entre el bloc soviètic i el món occidental semblava eterna i inamovible, a la vora de les columnes rostrals de Petersburg, seia la jove i bella, feminista i republicana Montserrat Roig, esborronada per la ciutat que l’acollia. S’enyorava de Barcelona, del sol, d’una Europa més europea; un paquet de Winston i un exemplar d’El País eren un fil trencadís que la unia amb el món d’on provenia. Les nits blanques l’inquietaven. Els russos, éssers estranys, passaven els dies fent cua per comprar llibres, formatge, botes o qualsevol cosa; hi devien tenir afecte, a les cues. Els seus nens tenien una disciplina militar i s’aixecaven abans de parlar a un professor. Leningrad era una fortalesa de la boira i del cel gris.
L’escriptora catalana va idear L’agulla daurada com un exercici de llibertat i rebel·lia, enmig de l’estada que li pagava una editorial russa, Progrés, perquè escrivís un llibre sobre el setge de Leningrad. Mi viaje al bloqueo, publicat el 1982, encara gaudeix d’una considerable popularitat, però a l’època es va percebre com un llibre de caire propagandista: les tisores de la censura soviètica van desfigurar la seva idea inicial. L’any 1985, Montserrat Roig tornà a reviure les memòries del seu viatge oníric. A L’agulla daurada, escrita en català, ja no es limità a parlar dels horrors de la II Guerra Mundial –tan recent per a ella aleshores com per a nosaltres, avui, la seva estada a Leningrad. Per fer el retrat de la nòrdica ciutat que la turmentava, es va valer d’anècdotes trivials i de detalls curiosos descrits en una prosa diàfana, clara i elegant.
L’intèrpret que li havien assignat era una mina d’extravagàncies: no parlava gaire bé el castellà, s’adormia a les entrevistes que havia de traduir i s’abocava a borratxeres espantoses. Es professava “l’ànima russa” feta home i un “segon Rasputin”. Roig el perdia de vista sempre que podia. Als restaurants, davant d’una carta en rus, escollia tres plats a l’atzar, i sovint acabava menjant tres sopes o tres postres. En un intent d’evasió, seia als bancs del Jardí d’Estiu, sota les mirades de velletes amables, i escrivia a propòsit del destí dels poetes. Pas a pas, s’endinsà en l’esperit literari de la ciutat de poetes morts. Tot barrejant els noms ben coneguts amb altres de mig obscurs, en deia: “Polejaiev morí als 34 anys. Iesenin se suïcidà als 30. El desembrista Rileiev fou penjat als 31. Blok morí als 41. Mandelstam desaparegué a Sibèria, en un camp stalinià, als 47. No sé si aquesta tradició honorable l’encetà Puixkin. Però sempre és una ximpleria morir, i encara més morir jove. Malgrat que se sigui un poeta genial”.
Ai las, som tots mortals, sobtadament mortals, i quan escrius prosa documental és quan més parles, inadvertidament, de tu mateix. Montserrat Roig, somniadora que creia en un món sense fronteres, ens va deixar als 45.
(Publicat al BONDIA el 7 de març de 2018).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Cap comentari:

Publica un comentari