divendres, 12 de novembre del 2010

He pujat a Encamp i m'he recordat de tu

Tinc un amic que viatja molt. No sé fins a quin punt és la seva obligació, però suposo que tots ens creem les nostres obligacions, o si més no, que ell sí que les crea i les controla. Repeteix l’obvi – “les muntanyes no ens deixen veure l’horitzó”, - i se’n va, sovint i lluny, deixant-me amb les ganes de parlar de les terres llunyanes. D’aquelles terres, me’n envia missatges curts i secs, que quedarien la mar de bé en una postal, endolcits per les vistes.

La hipotètica imatge, segons les circumstàncies, reflectiria pics perillosos, aigües massa blaves o quilòmetres de sorra ondulada, però a l’època de les noves tecnologies, les paraules arriben soles, sovint en majúscules: RECORDS DE TAL LLOC. Intento competir-hi, en la matèria dels missatges; gairebé li envio un “vaig pujar a Encamp i em vaig recordar de tu”. La frase descriuria la coincidència de dues veritats (dos fets inconnexos que tingueren lloc ahir al vespre), i sembla, i és, una d’aquestes sentències que apareixen a les samarretes que compren – o no compren – els turistes.

Té molt sentit, viatjar per obrir la ment... però com es pot obrir allò que està per dins, movent allò que està per fora? En el passat, viatjar era pràcticament l'única manera de saber com vivia l’altra gent. Però ara, a l’època globalitzada, ja sabem com viu, i si veiem quatre documentals, tal vegada ho sabrem millor que visitant-los... Sempre he vist les terres a través de les persones. Els llocs que més he estimat a la meva vida me’ls havien explicat abans que els hagi pogut visitar. Així que intento conèixer els països que visita, de Les Bons estant. M’apropo a la finestra, miro la boirosa muntanya que es veu a la llunyania i intento imaginar-me cap a on es desplaça.

Deu sentir-se molt còmode quan va de viatge. Somriu poc, no té una cara d’aquelles que semblen desprendre alegria sense voler, i es passa desapercebut entre la gent. A l’estranger, això no és tan evident com sembla, se’ns sol identificar fàcilment com a forans, un possible objecte de guany o víctima d’engany, però ell s’hi dilueix. Arriba a llocs on ningú el coneix, s’asseu al banc de la plaça del poble, i sembla que sempre hi havia viscut, i els passants pensen que és algú que hi ve cada dia. Potser d’entrada es compra el primer barret que hi troba, perquè és clar, a les terres llunyanes si no hi fa fred hi fa calor, i sempre més val protegir el cap de qualsevol assalt atmosfèric. Es compra un entrepà d’aquells que es fan allà, un entrepà barat i bo, i potser llegeix la premsa, premsa europea o premsa local, si n’entén la llengua. Veu la gent passar, i s’hi queda sol mitja hora, quaranta minuts, i els nens autòctons li vénen a ensenyar, de passada, els seus cotxes petits.

Agafa el cotxe i puja als llocs més alts. Si hi pot arribar a peu, s’alegra de poder-hi anar caminant. No ho sembla, però és tan bon caminant com si vingués del segle XIX, com el mossèn Cinto Verdaguer o aquells personatges de Thomas Hardy. Les bordes solitàries penjades als penya-segats l’omplen de satisfacció perquè troba que la soledat escau a una casa antiga; també admira la glòria claustrofòbica de les ciutats. Alguna vegada visita ruïnes. Més que el seu valor artístic, l’atreu el seu valor històric; no en sap, d’art, i prefereix la vida. Ensuma els boscos: el bosc era el seu bressol, i se li obre en els seus detalls quotidians, colors de cada dia, sabors habituals. S’impregna del món. No m’ho explica, m’ho estic imaginant. Tinc un amic que viatja a terres llunyanes.

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de novembre del 20109

2 comentaris:

  1. Tal vegada em repeteixo, però no ho puc evitar. M'has fet pensar en la primera aparició del Magistral a La Regenta:

    "Uno de los recreos solitarios de don Fermín de Pas consistía en subir a las alturas. Era montañés, y por instinto buscaba las cumbres de los montes y los campanarios de las iglesias. En todos los países que había visitado había subido a la montaña más alta, y si no las había, a la más soberbia torre. No se daba por enterado de cosa que no viese a vista de pájaro, abarcándola por completo y desde arriba. Cuando iba a las aldeas acompañando al Obispo en su visita, siempre había de emprender, a pie o a caballo, como se pudiera, una excursión a lo más empingorotado. En la provincia, cuya capital era Vetusta, abundaban por todas partes montes de los que se pierden entre nubes; pues a los más arduos y elevados ascendía el Magistral, dejando atrás al más robusto andarín, al más experto montañés. Cuanto más subía más ansiaba subir; en vez de fatiga sentía fiebre que les daba vigor de acero a las piernas y aliento de fragua a los pulmones. Llegar a lo más alto era un triunfo voluptuoso para De Pas. Ver muchas leguas de tierra, columbrar el mar lejano, contemplar a sus pies los pueblos como si fueran juguetes, imaginarse a los hombres como infusorios, ver pasar un águila o un milano, según los parajes, debajo de sus ojos, enseñándole el dorso dorado por el sol, mirar las nubes desde arriba, eran intensos placeres de su espíritu altanero que De Pas se procuraba siempre que podía. Entonces sí que en sus mejillas había fuego y en sus ojos dardos. En Vetusta no podía saciar esta pasión; tenía que contentarse con subir algunas veces a la torre de la catedral. Solía hacerlo a la hora del coro, por la mañana o por la tarde, según le convenía. Celedonio, que en alguna ocasión, aprovechando un descuido, había mirado por el anteojo del Provisor, sabía que era de poderosa atracción; desde los segundos corredores, mucho más altos que el campanario, había él visto perfectamente a la Regenta, una guapísima señora, pasearse, leyendo un libro, por su huerta; que se llamaba el Parque de los Ozores; sí, señor, la había visto como si pudiera tocarla con la mano. […]
    El Magistral, olvidado de los campaneros, paseaba lentamente sus miradas por la ciudad, escudriñando sus rincones, levantando con la imaginación los techos, aplicando su espíritu a aquella inspección minuciosa; como el naturalista estudia con poderoso microscopio las pequeñeces de los cuerpos. No miraba a los campos, no contemplaba la lontananza de montes y nubes; sus miradas no salían de la ciudad. Vetusta era su pasión y su presa. Mientras los demás le tenían por sabio teólogo, filósofo y jurisconsulto, él estimaba sobre todas su ciencia de Vetusta. La conocía palmo a palmo, por dentro y por fuera, por el alma y por el cuerpo, había escudriñado los rincones de las conciencias y los rincones de las casas. Lo que sentía en presencia de la heroica ciudad era gula; hacía su anatomía, no como el fisiólogo que solo quiere estudiar, sino como el gastrónomo que busca los bocados apetitosos; no aplicaba el escalpelo, sino el trinchante."

    ResponElimina
  2. Prometo llegir aquesta novel·la. Que bo. Moltes gràcies.

    ResponElimina