dimecres, 6 de juliol de 2011

La M de Mama

Com la majoria de les mares de totes les èpoques, però sobretot de l’època moderna, veig la meva filla molt menys del que voldria. Se’m fa estrany que ja tingui 6 anys, que sigui una persona distinta de mi i distinta del seu pare. A les faccions de la seva cara, a totes les indicacions d’una major o menor habilitat física o intel·ligència aparent, a tots els trets del seu caràcter, intento trobar una explicació plausible: una explicació que es pugui derivar del que conec de nosaltres, dels nostres pares, de tots els membres de la nostra família que havien nascut abans que ella. Al fons de l’ànima –o, més ben dit, del cap– dec tenir assimilada una versió simplificada de la teoria de la selecció natural. Dec creure –sense haver-ho formulat mai– que les persones són una mena de puzzle fet del material genètic, i ens les podem explicar a partir de les peces de què estan compostes.

Si ens vestim abans que ella, protesta: “Vosaltres us poseu les sabates ràpides, i jo, les a poc a poques!” Això és normal: és competitiva, com jo. Ha après a fer la roda en molt poc temps, i sense ajuda. Això és normal: és flexible, com el Jordi. Dibuixa bé: com la tieta Cecília. Fa bromes: com el padrí. Li agrada disfressar-se: com a la iaia. Des dels ulls verds de color canviant fins a les ganes de ser metge, des de l’aptitud per pujar muntanyes fins a la timidesa de cara als desconeguts, la reconeixem com a nostra i li trobem parallels a les branques de l’arbre genealògic. A l’hora de trobar semblances, cadascú, naturalment, tira cap a la seva part de la família.

La part curiosa consisteix en el fet que mai acceptaria que a mi se m’expliqués a partir d’allò que són els meus pares. Protestaria enèrgicament, diria que això és semblant a la idea d’explicar el quadre a partir de l’oli empleat en la fabricació de les pintures. De cara als fills, és just a la inversa: no pensem en nosaltres mateixos com si fóssim pols d’ocre, o trossos de tela, o pedra, o fang, empleats a la seva fabricació. Ens sentim, amb tota la convicció, una barreja de grans obres predecessores i grans artistes creadors. Voldríem veure, als nostres petits miralls, la realització de totes les frustrades esperances. Els nens, mentrestant, creixen, i per a ells, també, som éssers especials, la funció més important dels quals és ser pares.

Siguem el que siguem quan no ens tenen al costat, no té transcendència alguna: la mama és la mama. Fa una setmana, la Laura va voler comprar-me una sorpreseta en una botiga d’objectes fets de fusta. Hi va anar amb el seu pare, i va elegir una bonica lletra M de color verd clar, amb un ratolí taronja a la part de dalt. “Aquesta és la lletra de la mama,” li deia al Jordi. El meu home va raonar que la mama es diu Alexandra, i per tant, la primera lletra del seu nom és... “la M de Mama”, va declarar la nena amb convicció, i aquesta, la van comprar. A la tauleta de nit, fent companyia a l’eriçó de formes estranyes i l’amulet de la felicitat fabricat pel Sergi Mas, tinc una lletra M que m’ha regalat la Laura. La M de Mama.

(Publicat al BONDIA el 6 de juliol del 2011)

2 comentaris: