divendres, 25 de novembre del 2011

Unitat

“Quan parles amb la gent –deia el meu amic David, un andorrà que viu a Madrid i hi treballa– sembla com si ningú votés PP. Tothom se’n riu o els ignora. Veient els resultats de les eleccions, el barri de Salamanca d’aquí de Madrid deu estar superpoblat de carques amb molt de temps i ganes de votar.” El munt de gent que vota PP normalment no en parla; els del PSOE tenen moltes més ganes de pronunciar-se sobre les seves simpaties; se’ls sent molt més i millor. Ara bé, també és cert que molts espanyols dels que conec –progressistes, republicans i generalment d’esquerres– no han votat. Després de vuit anys dels socialistes, al mig d’una crisi que amenaça d’empitjorar substancialment, ningú esperava seriosament que tornessin a guanyar. Per fer el ridícul, no hi vas. Poca gent es vol apuntar amb els potencials perdedors. I els resultats són els que són. Un munt de gent, per tot el Facebook, demanava ahir –en broma, però amb l’amarga ironia– que Sergio Ramos aixequés Mariano Rajoy per ensenyar-lo “a l’afició pepera”. Fins i tot jo, que no sóc ni gaire radical ni especialment d’esquerres, m’he quedat lleugerament descol·locada amb el triomf absolut de la dreta.

Per una banda, és normal. Si toca retallar ajudes socials, perquè l’estat de les finances és pèssim, l’estrany és que siguis d’esquerres. Quan s’està en crisi, és més fàcil retallar ajudes socials que augmentar impostos. Curiosament, quan es tracta de les prestacions, sempre les imaginem com a assignades a algú altre, aliè i llunyà, que probablement se n’aprofitarà i no s’ho mereix. És com si la desgràcia d’estar sol, vell, malalt o sense feina no ens pogués tocar mai a nosaltres. En canvi, quan toca l’augment dels impostos, sempre hi pensem com si ens estiguessin traient una part vital dels nostres guanys. Encara que hàgim de pagar 30 euros –mentre algú altre n’hagi de pagar 30.000–, pensem que ai!, són meus! La mala fortuna se’ns presenta com una circumstància totalment improbable, mentre que tenim una certesa gairebé absoluta d’arribar a ser rics un dia. Ens podem empobrir en general, però particularment, tot a la inversa. Serem tan rics que automàticament voldrem ser més rics, i per això com menys impostos per als rics, millor.

Ja sé que ho estic simplificant massa, però és una de les poques raons per les quals la gent a Espanya ha votat la dreta tan unànimement. Aquesta, i la que he mencionat al principi: s’ha apostat al cavall guanyador. Per l’altra banda, a molts països d’Europa i arreu ja fa uns anys que, per assegurar-te uns quants vots, és suficient que et declaris de centredreta o, segons com, la dreta sense el centre; ser de centreesquerra ja és més sospitós. ¿I què és el que té tot això a veure amb el petit país dels Pirineus? Potser no res. Som al costat i ho mirem pensatius. En un microcosmos com el nostre (i amb això vull dir, entre altres coses, que sovint resulta un microcosmos dislèxic) no és fàcil pensar en les categories de dreta i esquerra. Ara bé, el cert és que aquí, com arreu del món, en coses de la política cada dia hi ha menys pluralisme, cada dia hi ha menys equilibri i –sóc conscient que això es pot mirar com un got mig ple i com un got mig buit,de les dues maneres– cada dia hi ha més unitat de direcció, unitat de pensament, unitat d’expectatives. No sé si és bo o dolent, objectivament. En un país com Andorra és un fenomen que em neguiteja. Cada dia hi ha més unitat.

(Publicat al BONDIA el 23 de novembre del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada