Jo, Carnestoltes

Si no fos per la meva filla, no m’assabentaria que estem de Carnaval. Però es veu que a l’escola li va venir a veure el Carnestoltes i li va dir que un dia portés un barret divertit, l’altre dia mitjons de colors diferents, l’altre dia la cara pintada com ella volia. També ho va manar per carta: “Jo, Carnestoltes, mano i ordeno...” Em va preguntar si quan jo era petita, també em venia a veure el Carnestoltes. Li vaig dir que no, i es va sorprendre.

Aquesta nit el meu home va haver d’anar a treballar, i no vaig dormir gaire bé; per això recordo el que he somiat. Als meus somnis, va aparèixer el Carnestoltes i em va dir que Andorra havia canviat. Segons el Carnestoltes, en lloc de quatre llistes nacionals s’havien presentat set. Hi havia Socialdemòcrates de Dretes (incomprensiblement, liderats per Gerard Barcia) i Socialdemòcrates d’Esquerres (l’Esquerra Socialista, amb Mariona Gonzàlez de capdavantera); Demòcrates del Martí, Demòcrates del Cinca i Demòcrates del Ladislau Baró, i també l’ApC i els Verds. Van fer eleccions, i naturalment van guanyar els Verds. La cap de Govern Isabel Lozano, fent cas a Òscar Ribas, va procedir a forjar un Govern d’entesa nacional. Els seus ministres eren: Jaume Bartumeu, Marc Forné, Antoni Martí, Antònia Escoda, Angelina Mas i Maria Reig. Tots s’entenien de meravella.

La cap de gabinet era Ester Fenoll. De cap de comunicació, van agafar a Ignasi de Planell, i va acceptar. Al Consell hi regnava la pau. Vicenç Mateu era síndic. Ràpidament van aprovar la llei d’impostos, la regulació (què dic, la prohibició!) de l’ús del tabac als espais tancats, van aprovar el pressupost i van ratificar l’acord monetari. També van obligar als propietaris a pagar per tenir locals sense llogar, així que els preus de lloguer van baixar i a tot arreu es van obrir noves petites botigues i cafeteries. La gent deixava de ser funcionària per obrir un negoci, ja que els sortia més a compte, i es va haver de reestructurar l’administració pública perquè pogués funcionar amb menys gent.

Els museus cada dia tenien més visitants. Hi havia molts turistes, la majoria d’ells russos (i eren simpàtics). També venien japonesos, a veure la vall del Madriu. Tothom parlava català, i tenia diners. Feia un temps magnífic; de nit nevava, i de dia feia sol. Les façanes es renovaven; la gent somreia; estava de moda fer servir el transport públic, i la majoria dels cotxes eren elèctrics. Frank Gehry s’ho va repensar i va voler venir a fer un museu d’identitat nacional i un arxiu, sense cobrar. Els cors nacionals feien goig. Es va tornar a fer el Festival de Jazz a Escaldes. Els diaris andorrans es venien amb èxit a tota Catalunya. A Sant Julià, ja s’havia obert la universitat de la Salle. Els millors professors del món sencer competien per poder donar classes a la Universitat d’Andorra. Veient els grans èxits dels nostres governants, Sarkozy ens va fer una visita, i el bisbe també, a felicitar-nos.

(Publicat al Fòrum.ad el 25 de febrer del 2011)