dimecres, 18 de juliol de 2012

Cap ple de núvols


Crec que he perdut la meva veu. No és que m’hagi quedat ronca baixant del pic del Comapedrosa un dissabte de boira i vent... Això només és una part de la realitat: s’està arreglant amb antibiòtics. L’altra part és que dues persones de les que més m’aprecio m’acaben de dir que el que escric no té sentit. He rebut un “el que escrius no és gaire important” i un “costa esbrinar un missatge pragmàtic, si és que hi és” el mateix dia. I avui tinc el cap nuvolat, pesat, com si estigués a la vegada buit de pensament i ple de cotó: un paisatge mental singular.

Si hagués de descriure’l gràficament, dibuixar el meu cap per dins, resultaria semblant al que es veia, el cap de setmana passat, dalt del pic del Comapedrosa. Pedres punxegudes, petits trossets de muntanyes rocoses, i una promesa d’alguna magnífica vista darrere d’un núvol enorme, humit, ple de vent que penetra als ossos. A la pujada, havia vist els estanys Negres, llacs negres rodejats d’esplanades cobertes de neu, neu gruixuda, grisa, neu de juliol, però neu igualment prou dura perquè els excursionistes s’hi fessin fotos en grups. Més avall hi havia l’estany de les Truites i, al costat, el refugi guardat, gent somrient, menjar boníssim, després de la pujada pels camins pedregosos rodejats de milers de flors, de rierols alegres. Hi havia valls discretes, silencioses, inspiradores d’aquell autèntic silenci que l’admirable Lluís Duch descriu com a “fruit de l’admiració, l’adoració, el recolliment o l’agudesa de la mirada interior”, valls pastorals, generoses, mil·lenàries, l’Andorra que no ha canviat des del temps immemorable. Mentrestant, a les colònies populars de Canillo, la meva filla i els meus amics –els petits ainistes– se signaven els cançoners, dient-se que eren amics per sempre, les princeses més maques del món i campions de gimnàstica i ball. S’acabava el primer torn, amb abraçades i promeses de tornar el pròxim any. A dalt del pic només hi havia el vent, una piràmide de roques, una capsa de ferro amb una llibreta dins: i al voltant, tot blanc, tot blanc.

Tinc el cap ple de núvols: núvols amenaçadors, espessos. Sud enllà, sento les veus dels urgellencs, tots els que estimen Jordi Ausàs: de lluny, de lluny, m’hi solidaritzo. Surt el llibre del doctor Molines: m’emociono. Dimiteix Marc Vila: em preocupo. Les Nits obertes d’Ordino aposten pels artistes de casa nostra: me n’alegro. I ja fa setmanes que faig un esforç de no parlar sobre el tema dels heliports. Tinc el cap ple de núvols, núvols movedissos que ni desapareixen ni anuncien cap tempesta. Si mai he tingut un missatge pragmàtic, avui no el formulo, no és el meu dia. I a més a més, ¿no ho deia un gran filòsof que la paraula no és una il·lustració d’un pensament ja fet, sinó el mateix pensament encarnat? He passat per la terra florida, la llar de les goges, d’harmonies, de somnis i de misteri, però em trobo en un lloc boirós, rocós, estrany, i la respiració se’m talla, i dic, com ens diu la protagonista de la lírica d’Eva Arasa,

Avui m’he blindat,
no em surt ni un mot.
Potser és normal
si ja ho he dit tot,
si ja ho he fet tot.

(Publicat al BONDIA el 18 de juliol del 2012)