A les portes de l'estiu

Les classes de Primavera, Estiu, Tardor i Hivern (es diuen així) de maternal B de l’Escola Andorrana d’Encamp se’n van d’excursió a l’estranger, per primera vegada. Passaran el dia al parc zoològic de Plaisance du Touch. Dos autobusos plens d’escolars que saluden energèticament la colla de pares. Els pares i les mares, pels dos costats, omplen la carretera per enviar petons

a les petites siluetes que es poden distingir darrere dels vidres foscos, als seus nens, que s’han fet tan grans. És la primera excursió que fan tan lluny, però d’aquí una setmana els n’espera una altra, una sortida a la platja. “Mama, estaré tres dies amb els meus amics, i a tu no et veuré!... ” Els fa il·lusió, aquella il·lusió amb la petita ombra de preocupació que la mare no es posi trista: “Et donaré una foto meva perquè la miris si em trobes a faltar.”

L’any que ve comencen el primer cicle. Ja fa dies que han après les lletres, però últimament les ajunten i reciten totes les paraules resultants: no sabeu quantes vegades m’he recordat, últimament, dels autors anònims dels grafitis a les parets, tant escaldenques

com encampadanes... Per si entre els meus lectors es troba, per casualitat o per afició, un creador habitual dels textos gràfi cs amb els quals té l’amabilitat d’adornar la ciutat, sense ànim de lucre, li comunico que la seva obra perdura: els nens de sis anys la reciten síl·laba per síl·laba i s’ho passen d’allò més bé.

Cada dia, els canvia la vida. Totes les ocurrències són encara un petit miracle. La roba es queda petita; darrere d’una dent que està a punt de caure n’hi creix una altra, impacient de ser-hi. Vivim un auge de l’època de la curiositat sobre la vida de ratolins estrangers que s’emporten dents de llet que cauen. Jo, com a russa, m’enfronto a tota una sèrie de preguntes sobre el perquè de les limitacions espacials del Ratoncito Pérez (“¿El Ratoncito Pérez no et venia a veure, a Rússia? ¿Per què? ¿Perquè hi fa molt fred? ¿I a qui donaves les teves dents de llet: als angelets? ¿Als altres ratolins amb cognoms russos?”). I així estem una bona estona. La vida andorrana del ratolí Pérez també ens ocupa bastant: “¿Com puja al llit, el Ratoncito Pérez? Jo crec que salta amb la cua, i fa com un canguret petit... ¿O potser agafa l’avió per veure com n’és, de maca, la terra... i cap al llit? ¿O agafa el cotxe que puja per les parets? ¿I si li posem una escaleta?...”

Estem arribant al final de l’any escolar. Dies d’excursions, dies de sortides, dies de festivals i de graduacions. El festival de fi de curs de les escoles de dansa d’Encamp, dissabte passat, em va sorprendre molt agradablement, amb les actuacions de Jazz Fusió del Pas de la Casa, Tot Dansa d’Encamp i, naturalment, les nostres petites ballarines, i sevillanes, i l’Esbart Sant Romà... Al nostre Encamp, últimament tan trist, tan desolat, amb els hotels mig buits i la meitat dels restaurants tancats, a punt de quedar-se sense parc, feia goig veure la sala de festes plena de bat a bat, que celebrava veure els nens ballar. Encamp celebrava...

I ja som a les portes de l’estiu. Els pares i les mares, com sempre, constaten que els fi lls s’han fet molt grans, preparen entrepans per a les sortides i –com diu la Mònica, mare del Marc‒ es posen a patir fins a les set de la tarda. Les classes de Primavera, Estiu, Tardor i Hivern marxen a França a veure animals salvatges. Fornits de motxilles de Hello Kitty i Barbie, de Bob Esponja i Spiderman, d’impermeables i llibretes, de pors i esperances, són a l’entrada d’un món on tot és nou, fresc, sorprenent i ple, eternament ple de descobriments.

(Publicat al BONDIA el 8 de juny del 2011)

L'aire, l'aigua i el foc

Avui ha plogut, i la combinació dels colors dels núvols restants de la tormenta ha produït el cel més espectacular de tots els dies de la primavera. Truco a Sergi Mas, perquè sé que el fred el posa trist, i em parla de Gaston Bachelard, de l’aire, l’aigua i el foc. Hi ha artistes d’aire: tot el segle XIX té un clar predomini de l’aire al seu sistema metafòric. El segle de ferro, de congestió de tràfic de carruatges i cavalls, de la Gavina de Txèhov, de l’esbojarrada Madame Bovary, tan estimada per Mario Vargas Llosa, dels “Promesos esposos” de Manzoni que lluiten amb tots els obstacles com els ocells lluiten amb el vent per arribar al seu destí, era un segle dels somnis. En va sortir, amb summa claredat, el somni de l’ésser humà que lluita i venç i triomfa, el de l’omnipotència del pensament confrontat amb la feblesa del caos, i fins i tot el de la naturalesa universal i indivisible de la pau. Va preparar el segle XX, el segle de la terra, el segle lligat al present amb tota la seguretat de cinturons elàstics, dels lleugers avions de guerra, del plàstics transparents, de l’eternitat perduda, dels àngels caiguts que canten. I ¿què em direu dels segles del foc, del Renaixement implacable, els segles de la fantasia, de la passió?.. Ara som tots gent d’aigua, fluïts i melancòlics, febles i dèbils. No queden bojos, s’han mort els mestres, i s’han jubilat els herois.

La ciència, diuen els grans científics, no produeix la veritat. Si ens hi parem a pensar, res no produeix la veritat. La veritat existeix perquè es crea; les nostres opinions sobre la realitat donen forma al món que ens rodeja, i el canvien, el refinen, el defineixen. Un món descrit mai no és igual al que era abans d’esdevenir protagonista d’una novel·la. Un home dibuixat esdevé part del seu retrat (i Dorian Gray ho sabia millor que els altres). Heisenberg deia que àtoms – i les partícules elementals – no són reals, formen un univers en potència, un univers de possibilitats, que no són encara ni coses ni fets. El sentiment d’un científic és capaç d’influenciar els resultats dels seus treballs pràctics, i si ens hi fixem, hi ha canvis tecnològics, d’una època a l’altra, però no podem parlar, en realitat, del progrés de la ciència. El que canvia, a la ciència com a la literatura, la pintura, el pensament, és la manera de preguntar-se sobre la realitat, i una nova forma d’estimar el món inevitablement porta a grans descobertes.

La força més gran del món és la força de la imaginació. Feliç aquell que es lleva al matí i crea l’univers al seu gust i la seva semblança. La veritat és una potencialitat.

(Publicat al BONDIA el 1 de juny del 2011)

Petons de sucre

(3r premi del Concurs de relats breus del bus exprés 2011)

Des que el partit republicà havia guanyat les eleccions, Maurici Cirera havia construït el govern aplicant la vella màxima de Lenin: qualsevol cuinera pot dirigir l’estat. El ministre de Salut era pastisser; el ministre d’Ordenament Territorial era sastre; el ministre de Turisme havia treballat de gerent en una botiga d’esports. Tots eren gent aplicada i honesta, republicans fins a la mort i vells amics del Maurici. Ell mateix era empresari. Les males llengües insinuaven que una bona part dels vots que havia rebut es devia al seu cognom.

Bé, era possible que bona part de votants despistats havien associat al candidat republicà amb els Cirera de La Massana, amos i senyors de la parròquia des de feia segles –però, tot sigui dit, en el cas de Maurici la coincidència de cognoms era accidental. El Marcel Cirera, un metge anarquista de Girona, refugiat a Andorra des del 1959 i pare del cap de Govern, no tenia res a veure amb companyies asseguradores, empreses constructores ni el lucratiu negoci del turisme. Mirava les ventures i desventures del seu únic fill – als cinquanta i quatre anys prou benestant i independent – amb una fina ironia pròpia del seu ofici. Quan es cansava de mirar-lo, s’adormia allà on seia.

Tots hem sentit que no hi ha pitjor masclista que una dona; però pocs ens adonem que no hi ha pitjor enemic de l’edat madura que un ancià. El doctor Cirera, de setanta-vuit anys, desaprovava el “govern de vells” format pel seu fill. A l’edat de Faust – quan hom es planteja vendre l’ànima al diable pel mòdic preu de fer anar el temps enrere – estava fascinat amb la joventut. L’única persona de tots els càrrecs de confiança que li queia bé era el ministre de Justícia, Àlex Grec, fill d’una casa humil i nebot de la seva nora.

Cada matí el vell i el jove agafaven el bus exprés cap a Sant Julià, on es trobava tant el ministeri com la consulta del doctor Cirera. Xerraven del món i reien de les dones. La seva amistat es basava en multitud de coses que els unien, entre les quals destacaven la fe en la bondat humana, la necessitat de legalitzar la marihuana per a fins terapèutics i l’absència total i absoluta de companya sentimental a les seves vides. El metge, vidu de feia sis anys, i el jurista, de vint-i-pocs, miraven les mateixes dones, les de divuit anys fins a aproximadament quaranta, i comentaven els seus respectius atractius en veu baixa i to discret. Coincidien en l’apreciació que el sobrepès era una plaga, i que els culs i els pits havien de ser perfectament rodons.

El 4 de maig, l’Àlex va arribar a la parada de l’exprés a l’hora de sempre. El metge no hi era; potser havia baixat abans. Al banc de ferro, sota el teulat de vidre, hi havia una sola persona: una noia d’uns vint anys, pèl-roja i primeta, de pits exquisidament rodons. Mirava l’Àlex com si el veiés per primera vegada, i ell tampoc no recordava haver-la vist mai. Semblava anglesa, o potser escandinava; tenia els ulls d’aquell verd estranger que no es porta gaire a les Valls, i uns tirabuixons desordenats fins la cintura. L’Àlex va dir bon dia, i ella va inclinar el cap. L’autobús va arribar.

L’Àlex va pujar primer, i va seure a l’última fila, a prop de la finestra. Ella es va posar a la mateixa fila, a mig metre d’ell. Seia al final del seient, un cul perfecte en una posició inestable. La mirava de reüll. Ara, pensava el ministre, l’autobús girarà i ella no podrà mantenir l’equilibri i caurà a sobre meu, l’agafaré, m’obrirà la bragueta, em posarà les mans a les butxaques i em farà... Sempre s’ho imaginava, amb totes les dones. Se’n sentia culpable, i cofoi de ser-ho. Els pensaments, raonava, no feien cap mal a ningú.

En arribar a la corba de La Margineda, la noia es va inclinar cap a Àlex, com s’inclinen els arbres moguts pel vent, i es va estirar al llarg del seient, el cap posat a la seva falda, tota la gloriosa cabellera cobrint-li els genolls. Es veia còmoda, calmada i contenta. A l’home, de l’ensurt, se li va passar l’excitació que sentia. Es va quedar immòbil, vigilant si els censurava la conductora de l’autobús – però semblava totalment absorta en el procés de conducció, i l’únic altre passatger, adolescent, estava d’esquena, jugant amb el mòbil. La noia va somriure amb tota la cara coberta de peques, ulls d’esmaragdes, la boca entreoberta. Sense apartar la mirada del seu rostre, li va baixar la cremallera i li va posar les mans a les butxaques.

Set minuts més tard, satisfet i avergonyit d’haver comès un acte vagament il·lícit, Àlex Grec mirava per la finestra. La pèl-roja, en pujar la cremallera, es va acomiadar en un idioma que no li sonava a res i va baixar en la parada del Comú. La conductora de l’autobús s’estava enfadant amb el marit a través del mans lliures. L’adolescent del mòbil rebia missatges cada quinze segons. No hi havia ningú més. Se sentia cansat. L’esperava un dia llarg.

En arribar a l’última parada va veure tres policies de la secreta: una dels oficials era la Txell, havien anat junts a estudi. Mentre baixava de l’autobús la va saludar: “¿Què hi feu, aquí, avui?” “Tenim l’ordre de detenir un noi de vint-i-cinc anys que baixarà del bus exprés, alt, ulls blaus, cabells curts i negres. Es veu que porta droga. Des de fa tres quarts d’hora no ha baixat ningú que correspongui a la descripció.” “Hi ha poca gent que hi viatgi a aquestes hores. Com no sigui jo, el moreno d’ulls blaus...” “Calla: podries ser-ho. Si no fossis ministre, ja t’hauria registrat.” Els polis reien. “Doncs, què esperes? Comença... Mira, aquí tens l’americana.” Es va treure l’americana i la va sacsejar. En va caure el mòbil, el llapis de Montblanc i dues bossetes de plàstic transparent, plenes de sucre fi, o de farina. Àlex, desconcertat, en va agafar una. “D’on ha sortit, aquest sucre? Això no es meu...”

Els tres policies van parar de riure. La Txell el mirava amb els ulls oberts com unes taronges. L’Àlex Grec, ministre de justícia del segon govern republicà de la història d’Andorra, encara duia la cara eufòrica, l’expressió d’aquell qui no es creu la seva sort. Feia un dia esplèndid; si no treballés al ministeri, no li hauria calgut americana en un mes de maig tan calorós. Tot i així, la majoria dels funcionaris haurien optat per un vestit formal encara que no tinguessin l’obligació de dur-lo, perquè a l’edifici del ministeri posaven un aire condicionat molt fort, i a Sant Julià fins i tot els dies més magnífics són dies de vent.

Publicat a "Literatura exprés 11: relats breus del bus exprés", Andorra, el 23 d'abril del 2011.

Talismà

Quan els alemanys van envair Rússia i el meu avi Ivan va marxar a la guerra, la seva mare, Dària, li va donar allò que li va salvar la vida. Era un objecte que el va acompanyar per totes les regions devastades, a totes les batalles, a través del llac gelat de Làdoga quan portava provisions als habitants de Leningrad sota setge: un talismà.

No recordo si es tractava d’un exemplar del llibre de salms, d'un medalló o d’una imatge de la Verge Maria; probablement era alguna relíquia religiosa; el meu avi Ivan venia d’un petit poble. En donar-se-la, la seva mare li va dir: “Les bales passaran al costat teu, i a tu no et tocaran.” Diu la llegenda familiar que cinc anys més tard, tornava de la guerra amb tot l’abric foradat per les bales i sense una sola esgarrapada. Dubto l’absència d’esgarrapades, però una cosa és certa: va tornar viu, sa i estalvi, sense haver passat ni una sola vegada per l’hospital militar.

El meu avi Ivan era agnòstic i comunista, i si li preguntaven per la seva relació amb Déu, contestava vagament que “alguna cosa hi deu haver”. Sembla que estava més convençut dels possibles poders de bruixa de la seva mare i de l’encanteri de la bona sort que li havia etzibat que no pas de la propaganda de les autoritats religioses. Durant la guerra, però, mai va tenir por de morir, perquè sabia que tornaria. Sabia que estava protegit. La meva besàvia li va donar allò que li va salvar la vida: la fe.

La inexorable energia de la nostra imaginació és una màquina de fabricar pressentiments. Si tots fossin bons, trencaríem els límits de l’impossible. Si tot allò que imaginem servís per traçar el camí de l’harmonia, venceríem tots els monstres produïts per la letargia de la raó. Mestres del nostre destí, capitans de la nostra ànima – ¿recordes W.E. Henley? – navegaríem per la foscor de la nit i l’estretor del pas, i l’amenaça dels anys ens trobaria plens de coratge.

Tanca el puny: et faré un petit regal. A partir d’ara, portaràs un talismà invisible. Per molts ensurts que et pugui haver donat la vida, per moltes mostres de maldat gratuïta que hagis presenciat fins avui, no hi haurà força que et pugui parar. A partir d’avui, aniràs protegit i atent, encara que el teu capot acabi foradat de bales. El futur portarà la millor joventut, l’experiència, filla de greus errors, i la millor maduresa. Donaràs forma als teus somnis. I tot anirà bé.

(Publicat al BONDIA el 25 de maig del 2011)

La vida més plaent

El dia 10 de maig, al discurs d'investidura, Antoni Martí feia la resolució de distingir allò urgent d'allò important, prioritzar l'essencial per sobre de la immediatesa de la necessitat. Va centrar la càrrega emocional més forta del seu parlament en la prevenció de fractures socials. Per ressaltar-ho, va citar Joseph Chamberlain: «El meu fi a la vida és fer-la més plaent per a aquesta gran majoria, tant me fa si en el procés esdevé menys plaent per a la minoria més benestant».

És una cita molt adequada per servir de «professió de fe» del cap de Govern d'Andorra; més aviat és desconcertant que això ho hagi dit Chamberlain. Per a nosaltres, es tracta del desenvolupament perfecte d'un propòsit previst a la Constitució. L'art. 32 de la Constitució Andorrana estableix que tota la intervenció estatal en l'ordenació del sistema econòmic, mercantil, laboral i financer ha de servir al «desenvolupament equilibrat de la societat i el benestar general». Ja l'abril de l'any 1995 el Tribunal Constitucional afermava el dret de l'Estat, de cara als particulars, de defensar els interessos que no són privats sinó de transcendència pública. Assenyalava que la limitació de la llibertat és admissible «quan estigui justificada per la rellevància de la finalitat pública». Si ho prenem en consideració, es fa estrany que fins ara no s'hagi completat el marc fiscal que ara, molt encertadament i continuant l'acció del Govern anterior, es proposa completar.

El discurs d'investidura del nou cap de Govern ha marcat una línia d'actuació innovadora. És certament lloable l'ànim de lluitar contra la política de premiar la militància. Celebrem la intenció d'aprovar, finalment, el pla de gestió de la Vall del Madriu. «Que ningú no en tingui cap dubte, honorarem el nostre compromís pel que fa al Pla de gestió abans de la data marcada per la UNESCO,» ha dit Antoni Martí. Ens ha convençut i ho esperem amb impaciència. Entre les mesures concretes proposades, també destaca la menció de la necessitat de canviar la Llei d'inversions estrangeres (tot i que queda per concretar com s'implementarà una obertura «gradual i progressiva però valenta», ja que una obertura valenta poques vegades resulta progressiva i gradual, i viceversa) i modificar la Llei de l'impost de societats.

Podrien provocar més dubtes la necessitat de proposar modificacions de la Llei del sòl encaminades a reactivar l'activitat en el sector de la construcció, i la insistència que en el sistema educatiu s'hagi de donar la preferència al coneixement de l'anglès, i no pas el francès com anteriorment («especialment l'anglès», diu Antoni Martí amb tota claredat, però França la tenim molt a prop: ¿no hauríem d'assegurar-nos, en primer lloc, la possibilitat de ser competitius als seus mercats, de poder estudiar a les seves universitats?, i el mecanisme previst per a «potenciar el treball en línia» a través de les noves tecnologies.

Comparteixo que la necessitat d'assegurar la justícia ràpida i eficaç per a tothom (en correspondència amb l'art. 10 de la CPA) és veritablement prioritària (n'hi ha prou de fer una ullada a les resolucions del Tribunal Constitucional dels últims anys per determinar que aquest no sempre havia sigut el cas). Quant a la promulgació d'un Codi de Procediment Civil, no és fàcil visualitzar com es podria dur a terme a curt termini.

Tant els els representants més destacats de Demòcrates per Andorra com els del PS avui estan d'acord en no prioritzar les mesures urgents per sobre dels assumptes d'importància vital que aparentment podrien esperar. La urgència anul·la la transcendència real, substituint-la per una necessitat volàtil, momentània, passatgera, i cal definir allò que és important. La combinació de prudència i valentia pot semblar –i de vegades, resultar– contradictòria, però les dues forces parlamentàries ja han fet el pas de treballar plegades, tant en els canvis estructurals com en les mesures urgents, i fer, per a tots els 70.000 ciutadans d'Andorra, la vida més justa, més segura, més democràtica... més plaent.

Ahir a la cerimònia de jurament del nou cap de Govern, Vicenç Mateu, el Sr Síndic General, parlava de la «fabulosa esperança», i Antoni Martí, «des de l'emoció personal intensa», va tornar a mencionar que representa «molta gent amb il·lusions i projectes diferents», i compta amb les il·lusions. Desitgem-los que durant la legislatura que comença s'aconsegueixi ajuntar un projecte sòlid de futur a llarg termini amb una manera amena de fer-lo arribar als ciutadans. Si comptem amb les il·lusions, sabem mantenir-les i projectem una mirada de futur, arribarem a bastir una nova Andorra, la nostra Andorra, no dividida en dues. Per fer-ho, necessitarem les idees i la bona voluntat de totes les forces parlamentàries, l'experiència dels «vells soldats de la política» i l'esperit de les noves generacions.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de maig del 2011)

Temps ja passats

Miro les velles fotografies i no m’hi reconec. ¿Què se n’ha fet, de mi? ¿Què se n’ha fet, de la sobrietat d’estil, dels angles pronunciats de la figura, dels cabells arrissats de color dels cendres que baixaven fins a la cintura, dels llavis prims, de les celles gruixudes, de tot el que – incontestablement – era jo, ara fa vint anys?.. Miro la cara ja desconeguda d’una adolescent d’una mirada blava, i no m’hi assemblo gairebé en res. No sóc millor, no sóc pitjor, simplement m’he fet dues vegades més gran, i veure’m amb divuit anys em produeix malenconia. És una nostàlgia semblant a la que sento quan veig les velles fotos dels pobles, què dècades enrere eren distints de si mateixos tal com són ara, a la segona dècada del segle XXI.

Els pobles creixen i envelleixen de forma semblant a les persones. Les cases petites i grises somnien amb les glòries de les ciutats. Necessitem canviar; si no canviem, podem desaparèixer. Els diners ens ajuden i a la vegada, ens espatllen, perquè si els tenim, de cop i volta, ens permeten assemblar-nos als altres - a tots aquells que, des del nostre punt de vista, són més moderns, més avançats i més bonics. Bastim parets de vidre, de marbre, de bona fusta. Fem ponts, carreteres, túnels, guanyem terreny a la muntanya, plantem arbres forans, aixequem monuments de ferro. Remodelem places. Embellim rotondes. Ens proveïm d’infrastructures. Ens enriquim una mica més. La majoria dels canvis són lògics. Per fer-los, tots tenen les seves raons. Creixem, millorem, prosperem. Fins i tot en temps de crisi, el que més lamentem és la impossibilitat de seguir creixent, seguir canviant, renovar com cal.

Un dia vaig preguntar a un home vell – andorrà i bon amic meu – com era de petit. Dies més tard, vaig rebre la resposta: “¿Per què vols saber com era? Són temps ja passats.” Avui, mirant-me a mi, em dic el mateix: “¿Per què vols saber com eres? Són anys ja passats.” No vull tornar el temps enrere i – tal com cantava l’immortal Edith Piaf – “je ne regrette rien”, i res no em sap greu, ni el bé, ni el mal. No és així, però, amb els pobles. Miro les fotos d’Encamp a la pàgina d’Andorra antiga – creació d’Albert Daina – i m’enamoro de les cases baixes, de les parets de pedres i fang, de finestres estretes, rodejades de camps de blat i de patates, de tranquil•litat, duresa i autenticitat de totes les nostres parròquies, d’aquella Andorra, avui invisible, que hi era una vegada, fa molt de temps.

(Publicat al BONDIA el 20 d'abril del 2011)

Els altres

“Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que els altres.” La immortal paradoxa de la “Granja Animal” de George Orwell és molt i molt més que una paròdia a la difunta societat comunista. La majoria dels nostres drets, si comparem la nostra situació amb la de la majoria dels habitants del planeta, són purs i simples privilegis. Tot i així, és bo que hi hagi llocs al món on, amb esforç, a poc a poc, es pugui construir una relativa igualtat – i llibertat, perquè són inseparables, - per a tots els seus habitants. És bo que algunes injustícies desapareguin, i anys més tard, ho puguem celebrar, amb orgull i admiració per tots aquells – i totes aquelles – que ho han aconseguit.

Fa dues setmanes, el dia 8 de març, la capital homenatjava a les dones que, quatre dècades enrere, van lluitar pel vot femení a Andorra. En tot el país, no queda cap ni un retrògrada que pensi que al país li hauria anat millor si les dones no votessin. La igualtat de drets polítics entre els homes i les dones s’ha convertit en una cosa normal i indiscutible, una cosa de sentit comú. Fa quaranta anys, no ho era. Moltes dones – i que em corregeixin, si no és així! – es mostraven reticents a signar la sol•licitud. I no se sentien cap mena de monstres ni enemigues de si mateixes. Eren dones adultes, intel•ligents, patriotes, dones amb una opinió pròpia – i paradoxalment, defensores de la seva pròpia desigualtat. Ara veiem que aquella desigualtat, per molt “tradicional” que s’hagi percebut al seu moment, no tenia cap sentit.

Repasso l’acta del Consell de fa quaranta anys, per veure qui – a part de les que coneixem, Quima, Angelina, Pepita, Elidà – qui més eren les dones que demanaven dret a vot. La tinc en PDF que he descarregat de la web del Consell General. Passo d’una pàgina cap a l’altra, llegint les 395 signatures. “Ai, guaita, la mare de (tal) també hi era. I la dona de (tal) – fixa’t-hi com és cert que no va signar.” 40 anys més tard d’haver guanyat la batalla per poder elegir i ser elegides, els meus referents principals segueixen sent masculins. És més: la majoria dels meus referents femenins són filles úniques procedents de cases importants. No sé decidir si això em preocupa poc, o no em preocupa en absolut. El fet que poca gent utilitzi un dret no ens dóna una raó per privar-los d’ell.

Hi ha gent que pensa que no té sentit rebaixar l’accés a la nacionalitat andorrana perquè hi ha molts habitants d’Andorra que hi poden accedir i no hi accedeixen. Hi ha gent que diu que si els immigrants volguessin participar a la vida política d’Andorra, sortirien als carrers demanant dret a vot, i no ho faran mai. Hi ha gent que ha decidit que no té sentit demanar que els residents que porten més de 20 anys a Andorra puguin votar a les comunals, perquè a les eleccions al Consell d’Administració de la CASS, en les quals hi podia participar tothom, hi va participar una part ínfima de residents. Però estendre el dret a la participació política a aquells qui viuen aquí des de fa més d’una dècada és bàsic per assegurar la salut de la nació.

Per a que tots estiguin preparats a lluitar per al país, té sentit que esdevingui més receptiu cap a aquells qui l’han fet casa seva. Té sentit rebaixar l’accés a la nacionalitat almenys als 15 anys de residència, i donar dret al sufragi actiu i passiu als comunals a les persones que porten els anys de residència que donen dret a accedir a la nacionalitat. N’hi ha qui diu que això ho canviarà tot: ho dubto. ¿Què temen – la secessió de la parròquia d’Encamp cap a França? ¿La imposició de la república independent d’Ordino?.. El dret de gestionar el lloc farà que tots els habitants de llarg termini percebin al seu poble com a veritablement seu.

N’hi ha qui diu que no canviarà res: al nivell de resultats electorals, potser no, però al nivell social, segur que sí. Per als residents procedents de la UE, una situació de desavantatge creada per a ells a Andorra i no equivalent a la que existeix a la majoria dels països europeus es percep com una injustícia. El sentit de la justícia pot variar en el temps i espai, però podem estar segurs que una situació percebuda com a injustícia per la gran part de la població esdevé una injustícia real, i necessita ser corregida. Quantes persones utilitzaran el dret d’accedir a la nacionalitat, quantes persones aniran a votar si les donem la possibilitat de fer-ho, és indiferent.

(Publicat al BONDIA el 22 de març del 2011)