L'objecte del silenci

Febrer 2016. Dolors Miquel recita Mare Nostra, el poema més conegut del recull Missa pagesa(premi Gabriel Ferrater, 2005), a la gala dels premis Ciutat de Barcelona. De cop i volta, sense que ningú ho hagués imaginat o buscat prèviament, reviu el debat sobre la diversitat espiritual. No reproduiré l’obra que ha engendrat la polèmica: és fàcil de trobar a la web. Per donar-vos un tast del que és Dolors Miquel, us transcric un fragment del poema Dels besos de Déu, també de Missa pagesa: “Besa’m amb besos de la teva ànima feta saliva,/ feta papil·la, feta cèl·lula sensorial, feta meva./ Proclama’m la meretriu dels teus besos./ Proclama’m l’hereva de la teva carnalitat més alta./ Besa’m amb besos despullats de Tu i de Mi,/ amb besos del somriure, amb besos de la llàgrima./ Que reposin en mi la pau i la guerra, immòbils./ Besa’m amb la teva mort eterna, amb el pètal de la teva mort./ Desfulli jo tota la flor dels teus llavis, primavera./ Besa’m amb besos de la teva boca.”

A la nostra cultura, des de fa més d’un segle, un poeta té dret a pregar tal com sent. Hi ha societats que tradicionalment li neguen aquest dret: la nostra no. Si els seus sentiments difereixen dels recomanats per la doctrina tradicional, fa bé de limitar la seva expressió a l’àmbit laic, però la seva paraula és admesa i benvinguda a la plaça pública. L’espiritualitat d’una persona no adscrita a una religió concreta també té valor per a nosaltres. La fe en una Mare Universal que ens dóna força amb el seu crit de dolor i amor també és fe. L’espiritualitat només és viva quan s’expressa lliurement, sense por d’ofendre, sense por de resultar inadequada: si no ho fa, no és espiritualitat, és una farsa.

Carles Hac Mor, parlant de la Missa pagesa, deia: “A missa, hom no hi va pas a fer la crítica de res, sinó a viure un misteri que, com a tal, desafia la raó. El ‘ho crec perquè és absurd’ ressona tothora quan hi és fet el sacrifici de la missa. I quan aquesta és pagesa, l’altar hi és pagà, i, malgrat això, també hi ha misteri, sacrifici i absurd.” Tota pregària es pot considerar absurda. Ho dic com a creient, com a algú que parla amb Déu sempre que pot i mai no sap si rep resposta i no és capaç de sentir-la. Ho dic com a algú que regularment es desespera pensant que Déu l’ha deixat. Que no ha vist Déu, però té la fe en la seva infinita comprensió. Que dubta de Déu i se’n penedeix, que se n’allunya i ho pateix, com tants creients que som pel món. I tota poesia és pregària: tot art ho és.

Acabaré amb un altre fragment del mateix llibre de Dolors Miquel, una poeta que lluita amb Déu com tots els poetes que ho admeten: “Un cor estripa el silenci. El silenci estripa una nota. // La missa esdevé silenci. // El silenci esdevé Missa. // Anem // Anem // Anem.”

(Publicat al BONDIA el 2 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

L'heroi del nostre temps

Una de les lectures obligatòries de l’escola secundària russa, si no han canviat els programes, és la novel·la Un heroi del nostre temps, de l’escriptor romàntic del començament del segle XIX Mikhaïl Lérmontov, un noble rus descendent d’escocesos, oficial dels dragons, mort en un duel a l’edat de vint-i-sis anys. La malaltissa existència de Petxorin a les valls del Caucas, entre contrabandistes i militars, marcada més per la crueltat que no pas per la compassió, la lluita amb els txerkessos i els ossetes, els lligams romàntics de curta durada amb princeses de diverses procedències, els furts de cavalls i de dones, els duels al caire dels penya-segats estaven més allunyats de mi que els planetes Tatooine i Alderaan. L’heroi del temps de Lérmontov estava predestinat a viure una vida curta i brillant, marcada per sensacions intensament fortes. Sense elles s’avorria com una ostra. Sense una porció substanciosa de patiment no podia ni viure, ni deixar viure, com una mena de menairó en forma humana que ho destrossava tot si no se li presentava a temps un repte dificilíssim. Una notable pèrdua de capital humà al mig de la majestuosa natura de les valls muntanyenques. Un home de qui típicament t’enamores d’adolescent pensant que ets predestinada a salvar-lo de la vida de glamur, drogues i borratxera.

El títol ambigu d’aquella novel·la que vaig haver de llegir d’adolescent i que ara podeu llegir en català en una magnífica traducció de Miquel Cabal Guarro, publicada per l’editorial Alpha, em va fer pensar en els herois del nostre temps que personifiquen l’època en què vivim, sobretot els el cine. Ara ho puc resseguir amb més precisió que uns anys enrere. Un dels plaers de tenir una filla de deu anys és la possibilitat d’anar amb ella a veure pel·lícules biogràfiques i històriques, d’acció i de ciència-ficció, a banda dels ja tradicionals dibuixos animats. Des del desembre, hem vist com James B. Donovan (Tom Hanks) lluita per la legalitat en un cas d’espia soviètic, Philippe Petit (Joseph Gordon-Levitt) camina per la corda fluixa entre les Torres Bessones, Steve Jobs (Michael Fassbender) no s’acaba de decidir si és o no és el pare de la seva filla i Joy Mangano (Jennifer Lawrence) inventa el que es coneix com el pal de fregar màgic. A totes aquestes pel·lícules, veiem un ésser humà davant d’un repte, a voltes inútil o ridícul, a voltes inicialment incomprès: al final triomfa. Com és d’esperar, el meu heroi preferit és l’únic personatge “normal” de tots: l’advocat i negociador americà que tracta amb cordialitat i respecte l’espia soviètic que defensa. Aposto per un home que intenta fer el que considera correcte en qualsevol tipus de circumstàncies. Quant als altres, sembla que últimament estem obsessionats, igual que el meu vell amic Petxorin, per viure una vida excepcional, que no s’assembli a les vides de tots els altres, tenir un repte i un somni que s’ha de realitzar tant sí com no i, en el camí, fer-se ric o famós o les dues coses a la vegada. La imatge de l’heroi del nostre temps em deixa amb una certa buidor, un xic desorientada: o potser simplement és una reacció de l’organisme a la falta de nutrients i l’excés de sucre i sal ara que hem menjat massa llaminadures i crispetes. Tot i així, de tant en tant, cap al vespre d’un cap de setmana de feina, és d’agrair poder-se oblidar en un món de fantasia on Charlie Brown i la Nena dels Cabells Rojos prometen escriure’s durant les vacances i la Rey (Daisy Ridley), drapaire del planeta Jakku, troba el seu destí. 

Publicat al BONDIA el 19 de gener de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

L'àngel del pessebre

¿Què és un nen feliç? ¿Un nen de casa rica? ¿Un nen consentit de pares de mitjans modestos? ¿Un nen a qui ningú li regala res i que ha de lluitar per trobar-se un lloc a la vida? Entre aquells qui no passen ni gana ni set, i no són víctimes de violència o de catàstrofes naturals, tal vegada un nen feliç seria aquell qui més temps passa amb la família que estima: els avis i tiets, cosins i germans, el pare, la mare, un nen que té la sort de venir d’una casa on les reunions familiars es viuen com grans celebracions. Mai no podré agrair prou la companyia de la iaia i el padrí que té la meva filla des del moment que va néixer. Tots aquells qui hem tingut la sort de conèixer i estimar els padrins hem agafat una bona embranzida des de petits perquè el món no se’ns mengi sencers. I tots tenim llegendes que expliquen la història de la iaia quan era petita, i què feia, i pensem si ens hi assemblem.

La Laura sempre m’explica que si un dia participa en el Pessebre Vivent d’Escaldes, li agradaria ser l’àngel, perquè la seva iaia Trini de petita va fer d’àngel al Pessebre Vivent d’Engordany. Hi feia molt fred, molt fred, però tots els veïns d’Engordany hi contribuïen, alguns hi aportaven un ruc, d’altres hi aportaven un bressol, i el Nen Jesús, “a dintre de la cova”, “en un dur llitet de quatre palletes”, era un bebè de veritat. ¿Quants àngels hi devia haver, portant l’alegria als espectadors que pujaven en autobusos plens de Barcelona i aprofitaven per comprar vaixelles Duralex? Per a nosaltres, tots els àngels són un, amb ales fetes de les banderetes de festa major. Passa per un camí fosc i bonic enllumenat d’espelmes. En base a Muntatges escènics d’Esteve Albert i Corp, llibre publicat en 1997 per Editorial Andorra, el somniem dirigint-se a la “bona gent de la muntanya que viu a Engordany”, espavilant els pastors adormits a fer sopetes de llet “al Jesús pobret, pobret, mort de fam i molt de fred”, dient-los “carregueu les cames al coll tot corrent, tot corrent, i porteu-li algun present”. I claudicant les escenes de la Mare de Déu quan era xiqueta i anava a costura i feia coixinet: just com m’imagino que ho feia la Trini quan era petita, el nostre àngel particular.

A la província de Granada, hi ha el petit poble de Dúrcal. Al final dels anys cinquanta, una jove cantant madrilenya, María de los Ángeles de las Heras Ortiz, que en aquell moment tenia 15 anys i estava al començament de la seva carrera, el va assenyalar al mapa d’Espanya a l’atzar i així va escollir el seu nom artístic. A partir d’allí es va passar a dir Rocío Dúrcal.

La superfície de Dúrcal, de la província de Granada, situat a les ribes del riu Dúrcal, és dues vegades més gran que la d’Escaldes-Engordany. Hi viu dues vegades menys gent. L’any 1947, quan la família Molina Padial va arribar a Engordany, però, van canviar un petit poble de muntanya per un altre petit poble de muntanya. La Trini tenia un any, la Maria era una mica més gran. El seu germà petit, en Manel, ja va néixer a Andorra. Si passen al castellà, al seu accent encara hi viu una petita ombra de parla andalusa. Fins i tot a mi, que vaig arribar a la família més de mig segle més tard, m’agrada imaginar que se m’ha encomanat, a la versió castellana de les meves idees multilingües, una mica d’accent andalús. Van créixer i treballar a Engordany, i van donar vida a noves generacions d’andorrans i andorranes. I no hi ha una iaia millor per a la meva Laura que la Trini que va fer d’àngel del pessebre, i avui fa setanta anys. I per molts anys.

(Publicat al BONDIA el 12 de gener de 2016)

Les veus baixes de la història

Als anys vuitanta del segle passat, els estudiosos van començar a formular les noves narratives de la història. Ranajit Guha, lector d’història a la Universitat de Sussex, va fundar el Grup d’Estudis Subalterns. El concepte de subaltern, encunyat per Gramsci, es referia a tota mena d’oprimits, explotats i exclosos més acuradament que el concepte més restrictiu de proletari. Les raons d’exclusió descrites per Gramsci incloïen la classe social, la raça, l’ètnia, l’orientació sexual, la religió i el gènere. No havia considerat l’edat, massa curta o massa avançada, o la malaltia, física o mental, com a raons d’exclusió de la història, però també podrien ser-hi. No tan sols els països del sud d’Àsia estaven intentant repensar el seu passat. També hi havia un desig semblant a la Unió Soviètica. Un dels exemples d’aquesta tendència era Svetlana Alexievitx, que als anys vuitanta va centrar les seves investigacions en els soviètics que havien participat en la Segona Guerra Mundial.

Alexievitx recollia els testimonis de dos tipus de persones: dones i nens. El rostre de la guerra que es dibuixava a partir de les entrevistes transcrites diferia de la imatge creada per la propaganda oficial. Els fets heroics no hi ocupaven el lloc central. La guerra no tenia res de bo ni de noble. La guerra era l’anul·lació de l’existència, i buscar-hi glòria era com buscar-ne en una malaltia degenerativa o en la fam. “Passes pel camp després de la batalla”, deien les dones, “i tots els morts són joves i tots guapos, i et fan pena els teus i els altres, els enemics morts també et fan pena.” I explicaven com després de la guerra van haver d’aprendre a caminar amb talons alts, a portar vestits, com van haver d’amagar les seves condecoracions i ferides, per assumir el paper que la societat els exigia. Com els calia fer veure que no havien passat per un infern, esborrar els records, fer-se passar per éssers sense cicatrius.

“Ja tinc els meus fills, ja tinc néts”, deien aquells que de petits havien perdut la mare, “tinc cinquanta anys i encara vull la mama”. Alexievitx documenta, a tots els llibres i fragments que n’he llegit, el patiment d’un ésser que estima, entre la fam, la sang i la brutícia, perquè la vida és això, l’amor. La vida és la pau, el record de la pau, l’esperança de la pau, i un humà privat de la pau segueix estimant fins a la mort. Estima la gallina que li fa de companyia i es mor d’inanició perquè no hi ha res per menjar, estima la nina trencada per les bales i li fa embenats, estima l’avi enterrat al jardí i no al cementiri, estima la pagesa desconeguda que l’acull i no entén per què aquells que afusellaren la mama li dispararen a la cara si havia sigut tan bonica.

La guerra no té rostre de dona es va convertir en una obra de teatre, ara ja pràcticament un clàssic, i en una pel·lícula. Els últims testimonis també. La periodista no deixava de rebre dures crítiques  dels defensors de la línia oficial del govern, l’acusaven de ser “pacifista”, paraula que en el context soviètic de guerra freda es considerava pràcticament un insult, i mala patriota. Tot i així, els seus llibres s’imprimien en grans tiratges i es llegien massivament. Després es van publicar Els nois de zinc, la veu de les mares dels soldats morts a l’Afganistan, La pregària de Txernòbil i, finalment, El fi de l’home roig.

L’any 2015, Svetlana Alexievitx s’ha convertit en la primera periodista del món que ha rebut el premi Nobel de literatura.

(Publicat al BONDIA el 16 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

Els descendents

Els temps canvien, i canviem amb ells. Fa uns vint anys vaig passar una temporada a França. Tenia una habitació llogada al pis d’una família de parisencs, descendents de l’aristocràcia amb un arbre genealògic de múltiples branques, propietaris d’una casa ancestral en un petit poble al nord de la ciutat, bons catòlics, creients i practicants, votants de Le Pen. Lluïen els mobles estil Lluís XIV i no tenien televisor. Me’ls estimava molt, potser una mica massa per ser una estudiant destinada a passar-hi tres mesos i marxar. Quan anaven en cotxe, cantaven en lloc de posar la ràdio. Cada nit sopàvem junts i parlàvem del món. Una de les raons per les quals vaig optar per no quedar-me a viure a París és que em van convèncer que França necessitava que se la protegís dels immigrants. Abans que em titlleu de bleda, justificadament, us he de recordar que jo venia de molt lluny i no tenia cap opinió sobre la que hauria de ser la política d’un país per a mi tan desconegut com França, ni tenia cap necessitat de quedar-m’hi. És com si avui m’enviessin a l’Aràbia Saudita. Quan anava en TGV cap a Barcelona, mirava per la finestra als camps de vinyes i pensava, pobra França, tan petita, l’estimaré tant que em mantindré fora. No sé què serà de la teva puresa, però no contribuiré a diluir-la. I vaig arribar a la feliç Catalunya de mitjans dels anys noranta, on no hi havia ningú que em digués que la presència dels estrangers com jo contaminaria la seva identitat. Era per a mi un temps d’un gran optimisme i d’unes grans esperances. Tampoc m’hi vaig quedar, tot i que en tenia moltes ganes: vaig trobar feina a Andorra i encara m’hi teniu.

El món canvia. Vint anys més tard, tant les ciutats russes com les ciutats europees presenten un aspecte més cosmopolita. Milions de famílies intenten trobar una llengua comuna amb els seus nous membres que parlen idiomes distints, provenen de països on els seus padrins no havien anat mai i de vegades no entenen qui són. En part, és qüestió de refugiats; en part, dels professionals que han anat a un altre país per motius laborals; en part, de les parelles formades a través d’internet o de fills adoptats a terres llunyanes. Jo mateixa sóc mare d’una nena pertanyent a dues cultures. El món de les pel·lícules infantils intenta trobar respostes a l’angoixa dels més petits de la mateixa manera que el món cinematogràfic orientat a més grans (Qu’est-ce qu’on a fait au Bon Dieu?, de l’any 2014, n’és un gran exemple). Els últims exemples més notoris de les produccions cinematogràfiques són Els Descendents, de Disney Channel, i sobretot Hotel Transylvania 2, una pel·lícula de fantasia i comèdia animada de Sony Pictures Animation, ambdues de l’any 2015.

La coexistència dels nens els pares dels quals eren, o són, enemics, en el cas d’Els Descendents, o la simple supervivència d’un nen producte de dues cultures, en el cas d’Hotel Transylvania 2, naturalment, es tracten a còpia d’herois dels contes de fades i de terror. Un avi vampir que estima el seu nét mig humà encara que li agradi l’alvocat però de totes maneres espera que es converteixi en un vampir com Déu mana és una cosa que reconec massa bé. Des de qualsevol, qualsevol cultura es pensa que els seus valors, les seves tradicions, són el que més importa. Qualsevol llengua defensa la seva primacia i el seu gran pes, i encara tenim sort que les nacions dels nostres pares no estan en guerra. Encara em xoca l’enemistat d’Ucraïna i Rússia. Esperem que els nostres fills sàpiguen viure en pau amb tothom.

(Publicat al BONDIA el 9 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor) 

L'Illa dels Museus

La catedral de Berlín, l’església evangèlica més gran d’Alemanya, danyada greument pels bombardejos de les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial i reconstruïda l’any 1993, es troba a l’illa dels Museus, una illa sobre el riu Spree inundada en enormes i cruixents fulles seques de la tardor.

La miro des d’una cafeteria, amb un petit cafè molt fort i un gran tros de Sachertorte. L’he vist per dins perquè he anat a la litúrgia, he intentat cantar en alemany i he donat la mà al pastor que ens intentava introduir a la paraula divina en un idioma en què em perdo. I ara penso en el vers de Luterà de Mandelstam, “i en un dia deslluït cremem com atxes”, i en un dia deslluït, la veig emmarcada de núvols, i vull passar una petita part de la vida a la ciutat que té una illa dels Museus. No, no és que vagi pels mons de Déu a la recerca de les illes encantades. Mai no faré, com Cerni Escalé, empès per la idea d’una magnífica aventura, una expedició a les diminutes illes de prop de la costa africana, i del Carib, i de Polinèsia: ja visc, des de fa temps, en una illa encerclada per enormes ones de roca, a prop del lloc on fa uns anys una colla de nens va cavar una mena de pou tot cercant un tresor ocult al pati de l’Escola Andorrana. Ja visc mirant els plecs de l’oceà de pedra que es congelà, com per un moviment d’una vareta màgica, en un moment exacte quan semblava que es quedaria líquid per sempre. I tanmateix, sé que enyoraré l’illa que es troba al cor de la capital literària de l’emigració russa, per sempre lligada als noms de Khodasèvitx i Tsvetàieva, Maiakovski i Iessenin, Pasternak i Gorki. Per a la literata adolescent que jo havia estat, l’illa dels Museus és un dels llocs de necessari i sagrat pelegrinatge.

Berlín, per a mi, és diferent del que és per a una persona nascuda a l’Europa de l’oest. No em produeix cap xoc cultural. Per a la majoria dels meus amics originaris de Rússia, Berlín és la ciutat on el lingüista Víktor Xklovski escrivia Zoo, o cartes de no amor, dedicat a la que es convertiria en la guanyadora del premi Goncourt de l’any 1944 Elsa Triolet, esposa de l’escriptor francès Louis Aragon. Berlín és on el gran director de teatre Meyerhold es va trobar per última vegada amb el gran actor Mikhaïl Txèkhov, el nebot de l’escriptor, que li va implorar que no tornés a la Rússia comunista. Si sentiu curiositat pel destí de l’actor, us diré que després de predir la mort de Meyerhold de la mà de l’Estat soviètic, que no va trigar ni un any a fer-se realitat, Txèkhov va emigrar als Estats Units i va ser, entre d’altres, mestre de Marilyn Monroe i Clint Eastwood. Quasi no podem evitar percebre Berlín, sobretot Berlín de l’est on, mur o no mur, ens sentim com a casa, com una ex-colònia russa. Encara se sent la parla russa en massa llocs, encara ens hi entenen quan ens expliquem la vida i miracles als vagons del metro, encara se sent la música russa a les cantonades. Hi ha barris sencers decorats a l’estil de la DDR, la República Democràtica d’Alemanya, i a les botigues i mercats s’hi venen, a preus elevats, els objectes fabricats a l’Alemanya comunista que per a nosaltres, quan jo era petita, eren tot un símbol de luxe i confort permesos en una societat igualitària.  L’arquitectura del teatre Volksbühne, situat a la plaça de Rosa Luxemburg, sembla plenament soviètica i en tot cas, des que he deixat per sempre la meva ciutat natal, no havia trobat mai res, enlloc, dedicat a la marxista, socialista i revolucionària alemanya Rosa Luxemburg.

(Publicat al BONDIA el 25 de novembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.  

Els tres colors de la memòria

No sé quina música sona al reproductor de CD. Sembla xinesa, o potser japonesa: en tot cas, penso que els instruments són per a mi desconeguts, i produeixen uns sons distints de l’habitual. Preferiria Mozart, però no em desagrada. Em trec els anells, les arracades, el cinturó i el braçalet. Mai no sé com es treu aquest braçalet, i m’han d’ajudar. En el moble de fusta, hi ha una fila de potets de colors. Abans d’agafar-ne alguns, em fan fer uns exercicis de relaxació. “¿T’adones de com d’accelerada vas, ja a aquesta hora del matí?” Sí, ja ho sé. La gent sempre es pensa que no sé com sóc. Parlo massa ràpid, i somric tota l’estona. Això de les ampolletes de plàstic té una certa semblança a la idea de les pastilles de la pel·lícula Matrix. “Tria els colors que més t’atreuen.” Hi penso. Blanc. Groc. Blau. “¿Quin blau? ¿Blau fosc, blau turquesa o blau cel?” Blau cel. M’ho expliquen. “El blanc és el color del patiment. El groc és el color de la vida. El blau...” No recordo què em van dir del blau. Crec que era el color del futur.

M’estiro a la llitera. Em posen una pedra al pit i em desitgen el millor. Tanco els ulls i oloro el blanc. Inspiro fort, trec l’aire per la boca. Tres vegades. “Ara el blanc ha de penetrar la part del davant del teu cos, tot el teu cos. Ha de penetrar per dins, i jo t’embolcallo de blanc per fora.” Tinc els ulls tancats i no sé com m’embolcalla. Li costa entrar, al blanc. El blanc és el gebre. “Ara hem de donar temps perquè el blanc penetri al teu cos.” Inspiro el groc, ho repetim, i quan em diu que el groc ha de penetrar al meu cos per la part de darrere, entenc que el groc és el groc de llumenetes, les llumenetes que creixien als camps del poble de Vell Pixminsk on vaig passar tots els estius feliços de la meva infància. Jo sóc un camp de llumenetes, les de la part de darrere són grogues, les de la part del davant són blanques. I quan respiro el blau, ho entenc. El cel és el que tinc al voltant. El cel de l’est és més transparent que el dels Pirineus, té un to de blau més pastel que el cel d’Andorra.

Jo m’estirava a l’herba a la part llunyana del jardí, al costat de la plantació de gerds sempre plena d’ortigues, i mirava el cel, el cel i els avions i la forma dels núvols: mai he estat gaire bona per trobar semblances als núvols. La meva àvia m’explicava que la seva amiga que predeia el futur havia rebut el seu do de premonició així, estirada a l’herba. Jo miro al cel i dic: “Esperits, estimats esperits”, però ningú en baixa, i m’hi quedo amb les flors, les papallones i les abelles, abelles llestes que, elles sí, podrien ser els esperits dels morts. Les papallones eren marrons amb puntets o d’un verd amanida; jo en tenia una petita col·lecció i no se m’acudia aleshores que els prenia la vida, era com trencar les branques de lilàs per posar-ne un ram en una gerra al mig de la taula del menjador per a la mare. Però no n’agafava gaires, no en sabia, més que res les mirava quan se’m posaven a la mà. Els avis deien que la terra en aquell tros no era prou bona per plantar-hi res, ni tan sols les trumfes, perquè era tot argila, però hi creixia l’herba i hi havia moltes flors salvatges, clavells de pastor, cascavells i margarites, i sobretot llumenetes. I ara ja feia molts anys que no em recordava de les llumenetes de les quals feia corones per a mi i per a la mare, quan em venia a veure al poble on jo passava els estius amb l’àvia. Cada cap de setmana a la tarda, jo sortia cada hora a veure quins passatgers deixava el vell autobús a la parada. Si arribava la mare, l’anava a veure corrent. 

(Publicat al BONDIA l'11 de novembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).