El hip-hop com a forma de vida

A Cornellà de Llobregat, no hi queda lloc per aparcar. Hi ha cotxes a la gespa; la grua se’ls emporta. Les colles de nens ballen sota la pluja fent moviments hidràulics de robots. Duen roba de tots els colors, bates lila amb caputxes, pantalons trencats, perruques punk, barrets que desafien la imaginació. Semblen exèrcits d’àliens llibertaris enviats d’una galàxia llunyana. Als grups hi regna un ordre impecable, quasi militar, amb un ambient d’alegria. Fem cua per comprar entrades. Són 12 euros per persona, però l’espectacle s’ho val. Tot sigui dit, si no s’ho valgués els pagaríem igualment: hi participen els nostres fills. Guanyadors de campionats de ball d’Andorra durant dos anys consecutius, els encampadans encara són novells a les competicions internacionals en què participa Espanya, Portugal i altres països d’Europa. Els jutges del Campionat d’Espanya de HipHop Urban Display són coreògrafs i ballarins de renom, estrictes i rigorosos, i podrien rivalitzar amb el Beto per la creativitat dels tatuatges. A la foto de la pàgina oficial del Campionat al Facebook, llueixen pírcings i expressió de hooligans de barris problemàtics. Quina por.

El pavelló immens retè l’alè: els ballarins de Mallorca surten corrent a l’escenari i resten immòbils esperant els primers acords de la música. Estan acostumats a actuar davant de multituds. La seva coordinació és impecable; la confiança, envejable; l’energia que desprenen, contagiosa. Aquest any, a la categoria júni­or B, hi ha dos grups de l’acadèmia Top Dance de les Balears. Kidz on the Block, ja conegut i estimat pel públic, serà el guanyador i anirà a representar Espanya als Mundials de Las Vegas; l’altre, Kiddos, quedarà cinquè entre els 44 aspirants al títol de campions d’aquesta categoria. Els Happy d’Areaesport d’Encamp animen els ballarins de les illes: els coneixen de l’estada que van fer junts a l’escola Urban Dance Factory de Barcelona.

El hip-hop és més que una seqüència de passos: és una forma de vida. En un espai de creació coreogràfica democràtica, apropiada pels entorns multiculturals d’avui, hi ha lloc per a tothom, per a persones de totes les procedències culturals, de tots els nivells de domini del cos. Fa un quart de segle, quan la fundadora del campionat Irene Pallarés descobria l’apassionant món de hip-hop, no hi havia cap altra manera d’aprendre’n que ballar als carrers i al metro de Barcelona. Ara, tot ha canviat. És un entorn cada vegada més competitiu, de més dificultat tècnica i dedicació professional. Als Happy i PekeDance d’Encamp els queda un llarg camí per recórrer i moltes coses per aprendre, i Elena Navarro, la coreògrafa d’Areaesport, ens hi acompanya amb il·lusió. Li agraïm l’oportunitat de participar-hi. Llarga vida a l’Urban Display, i per molts anys.

(Publicat al BONDIA l'11 de maig de 2016.)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

El vigilant del temps

El percentatge de gent extraordinària que viu entre nosaltres és alt. A la nostra societat, l’existència anònima és impossible. Tothom s’hi coneix en un grau d’intimitat considerable. Andorra, però, ha atret, per diverses raons, persones d’un destí gens comú.

Edward Allcard és un veí de l’Aldosa, la Massana, que l’any 2016 complirà 102 anys. Quan el vaig conèixer, encetà un monòleg sobre el canvi de la pressió atmosfèrica i la direcció del vent: un típic anglès dels llibres. Em parlà de precipitacions i núvols. Mentalment, el vaig batejar “the Man Who Watched the Weather”, l’Home que Vigilava el Temps. Té unes celles blanques i espesses, una mirada blava punyent. És el marit de la Clare Allcard, que coneixem per la participació en associacions sense ànim de lucre i pels llibres A Gypsy Life (traduït al català amb el títol Rodamons de la mar) i The Intricate Art of Living Afloat. A més, Edward va ser el primer a creuar l’Atlàntic en solitari en ambdues direccions. De fet, a la coberta del llibre Single-handed passage, publicat per l’editorial Putnam de Londres, se’l descriu com l’únic home de la història que ha assolit aquesta fita. Entenc, però, que és possible en els 65 anys transcorreguts des del moment de la publicació ho hagin repetit altres intrèpids. Ens quedem amb la idea que és, almenys, el primer. Edward Allcard va arribar a Nova York a bord del Temptress (un nom ben curiós per un iot, La Temptadora) quan la meva mare tenia tres mesos i el meu pare encara no era nascut (però concebut). Edward estava a punt de complir els 35 anys: un any més jove que el meu avi patern. Havia passat per la guerra; era arquitecte naval. Només en fa una referència al seu llibre: quan parla del seu rellotge, que utilitzava per a la navegació, esmenta que havia reemplaçat un Omega similar emportat del seu canell per un casc de bomba.

Single-handed passage representa la descripció d’un viatge de 80 dies i 6.000 milles (uns 10.000 km), d’Anglaterra a través de Gibraltar i fins a Nova York, en solitari a bord d’un iol d’uns 10 m (34 peus) de llarg. El relat d’Edward Allcard ens transporta, com per art de màgia, al mig de l’oceà, sense cap altra companyia que la dels peixos que serveixen d’aliment fresc, com per exemple llampugues, de molt bon gust i carn tova, ocells debilitats i papallones de colors que vénen de visita. També hi apareixen puces indesitjables, vaixells que passen al costat, ones enormes, vent, taronges seques de postres i l’esperit inconquerible. Per si decidiu emprendre un viatge semblant, recordeu que algun dia la barca es trobarà del revés. El segon llibre de l’Edward, Temptress returns, està dedicat a la llibertat.

(Publicat al BONDIA el 30 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

Entre els llibres de casa Bauró

No cal ser místic, no cal tenir cap visió especial per adonar-te que el barri antic d’Andorra la Vella és poblat de tants esperits que si explotéssim el tema de les cases encantades, faríem la competència als castells dels britànics. No, tal vegada no, no els faríem la competència. Els nostres morts, per molts tresors que hagin arribat a acumular en vida i més enllà, són morts rústics. Les nostres bruixes són iaies amb mala bava. Els nostres intel·lectuals són excèntrics de poble. ¿Així ho veiem, no? De totes les valls pirinenques, les Valls d’Andorra som els que més ens disfressem de món asèptic, de supermercat inofensiu, modern i nou de trinca. Quin món, el nostre! Amnèsic, disposat a treure ferro a les seves penes, disfressar-se d’amable, oblidar-ho tot. Esborrar el passat. Crear-ne una versió pseudo-Disney, en el millor dels casos i, en el pitjor, descartar-lo com a cutre, cafre, costumista, ridícul, irrellevant.

¿Què fa el passat quan l’oblides, el disfresses, el menysprees? ¿Es rebel·la? ¿Et fa la traveta? ¿Et mossega el cul? ¿Et persegueix pels carrerons com una silueta fosca vestida de negre? No sé què fa, però viu, viu, i els que el recorden ens ajuden a viure un present més ple, no tan desfigurat per l’ombra d’un passat ocult. A la revista de la Biblioteca Nacional d’aquest any s’hi homenatja un andorrà que no estava disposat a oblidar res: Pere Canturri, un andorrà que vivia la història del seu poble com una passió de la seva vida. Al Soler, la diminuta i acollidora sala de lectura, sento la seva presència: no ha marxat del tot, està, com sempre, escrivint amb llapis sobre els fulls de mida A4. Jo el coneixia poc: aquest senyor gran de cabells blancs, imposant i amable, em veia, carregat de raó, com una intrusa sorollosa amb massa pardals al cap. Llegint l’homenatge que en va fer Cristina Martí i Torres, però, el vaig recordar: Pere Canturri, un estudiós d’ànima inquieta. L’home que va dedicar la seva vida a recollir els trossos trencats de la memòria de la vella Andorra i a posar-los en ordre.

L’article La Biblioteca Nacional d’Andorra, 86 anys de servei a la ciutadania, de Júlia Fernàndez i Pilar Burgués, fa palès el paper de Pere Canturri com el ministre de Cultura que va salvar el vell edifici de Casa Bauró de la destrucció llogant-lo de la Fundació Clara Rabassa i fent que acollís la Biblioteca Nacional, que va deixar una empremta valuosa al barri antic d’Andorra la Vella. La revista Ex-Libris Casa Bauró n. 19 es pot descarregar gratuïtament de la web http://www.cultura.ad/publicacions-mes-cultura/ex-libris/numero-19-2016. S’hi poden trobar també els articles sobre els projectes de la Viquipèdia en català relacionats amb el nostre país, el catarisme als Pirineus i la producció literària de la comunitat angloparlant d’Andorra.

(Publicat al BONDIA el 27 d'abril de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

L'objecte del silenci

Febrer 2016. Dolors Miquel recita Mare Nostra, el poema més conegut del recull Missa pagesa(premi Gabriel Ferrater, 2005), a la gala dels premis Ciutat de Barcelona. De cop i volta, sense que ningú ho hagués imaginat o buscat prèviament, reviu el debat sobre la diversitat espiritual. No reproduiré l’obra que ha engendrat la polèmica: és fàcil de trobar a la web. Per donar-vos un tast del que és Dolors Miquel, us transcric un fragment del poema Dels besos de Déu, també de Missa pagesa: “Besa’m amb besos de la teva ànima feta saliva,/ feta papil·la, feta cèl·lula sensorial, feta meva./ Proclama’m la meretriu dels teus besos./ Proclama’m l’hereva de la teva carnalitat més alta./ Besa’m amb besos despullats de Tu i de Mi,/ amb besos del somriure, amb besos de la llàgrima./ Que reposin en mi la pau i la guerra, immòbils./ Besa’m amb la teva mort eterna, amb el pètal de la teva mort./ Desfulli jo tota la flor dels teus llavis, primavera./ Besa’m amb besos de la teva boca.”

A la nostra cultura, des de fa més d’un segle, un poeta té dret a pregar tal com sent. Hi ha societats que tradicionalment li neguen aquest dret: la nostra no. Si els seus sentiments difereixen dels recomanats per la doctrina tradicional, fa bé de limitar la seva expressió a l’àmbit laic, però la seva paraula és admesa i benvinguda a la plaça pública. L’espiritualitat d’una persona no adscrita a una religió concreta també té valor per a nosaltres. La fe en una Mare Universal que ens dóna força amb el seu crit de dolor i amor també és fe. L’espiritualitat només és viva quan s’expressa lliurement, sense por d’ofendre, sense por de resultar inadequada: si no ho fa, no és espiritualitat, és una farsa.

Carles Hac Mor, parlant de la Missa pagesa, deia: “A missa, hom no hi va pas a fer la crítica de res, sinó a viure un misteri que, com a tal, desafia la raó. El ‘ho crec perquè és absurd’ ressona tothora quan hi és fet el sacrifici de la missa. I quan aquesta és pagesa, l’altar hi és pagà, i, malgrat això, també hi ha misteri, sacrifici i absurd.” Tota pregària es pot considerar absurda. Ho dic com a creient, com a algú que parla amb Déu sempre que pot i mai no sap si rep resposta i no és capaç de sentir-la. Ho dic com a algú que regularment es desespera pensant que Déu l’ha deixat. Que no ha vist Déu, però té la fe en la seva infinita comprensió. Que dubta de Déu i se’n penedeix, que se n’allunya i ho pateix, com tants creients que som pel món. I tota poesia és pregària: tot art ho és.

Acabaré amb un altre fragment del mateix llibre de Dolors Miquel, una poeta que lluita amb Déu com tots els poetes que ho admeten: “Un cor estripa el silenci. El silenci estripa una nota. // La missa esdevé silenci. // El silenci esdevé Missa. // Anem // Anem // Anem.”

(Publicat al BONDIA el 2 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

L'heroi del nostre temps

Una de les lectures obligatòries de l’escola secundària russa, si no han canviat els programes, és la novel·la Un heroi del nostre temps, de l’escriptor romàntic del començament del segle XIX Mikhaïl Lérmontov, un noble rus descendent d’escocesos, oficial dels dragons, mort en un duel a l’edat de vint-i-sis anys. La malaltissa existència de Petxorin a les valls del Caucas, entre contrabandistes i militars, marcada més per la crueltat que no pas per la compassió, la lluita amb els txerkessos i els ossetes, els lligams romàntics de curta durada amb princeses de diverses procedències, els furts de cavalls i de dones, els duels al caire dels penya-segats estaven més allunyats de mi que els planetes Tatooine i Alderaan. L’heroi del temps de Lérmontov estava predestinat a viure una vida curta i brillant, marcada per sensacions intensament fortes. Sense elles s’avorria com una ostra. Sense una porció substanciosa de patiment no podia ni viure, ni deixar viure, com una mena de menairó en forma humana que ho destrossava tot si no se li presentava a temps un repte dificilíssim. Una notable pèrdua de capital humà al mig de la majestuosa natura de les valls muntanyenques. Un home de qui típicament t’enamores d’adolescent pensant que ets predestinada a salvar-lo de la vida de glamur, drogues i borratxera.

El títol ambigu d’aquella novel·la que vaig haver de llegir d’adolescent i que ara podeu llegir en català en una magnífica traducció de Miquel Cabal Guarro, publicada per l’editorial Alpha, em va fer pensar en els herois del nostre temps que personifiquen l’època en què vivim, sobretot els el cine. Ara ho puc resseguir amb més precisió que uns anys enrere. Un dels plaers de tenir una filla de deu anys és la possibilitat d’anar amb ella a veure pel·lícules biogràfiques i històriques, d’acció i de ciència-ficció, a banda dels ja tradicionals dibuixos animats. Des del desembre, hem vist com James B. Donovan (Tom Hanks) lluita per la legalitat en un cas d’espia soviètic, Philippe Petit (Joseph Gordon-Levitt) camina per la corda fluixa entre les Torres Bessones, Steve Jobs (Michael Fassbender) no s’acaba de decidir si és o no és el pare de la seva filla i Joy Mangano (Jennifer Lawrence) inventa el que es coneix com el pal de fregar màgic. A totes aquestes pel·lícules, veiem un ésser humà davant d’un repte, a voltes inútil o ridícul, a voltes inicialment incomprès: al final triomfa. Com és d’esperar, el meu heroi preferit és l’únic personatge “normal” de tots: l’advocat i negociador americà que tracta amb cordialitat i respecte l’espia soviètic que defensa. Aposto per un home que intenta fer el que considera correcte en qualsevol tipus de circumstàncies. Quant als altres, sembla que últimament estem obsessionats, igual que el meu vell amic Petxorin, per viure una vida excepcional, que no s’assembli a les vides de tots els altres, tenir un repte i un somni que s’ha de realitzar tant sí com no i, en el camí, fer-se ric o famós o les dues coses a la vegada. La imatge de l’heroi del nostre temps em deixa amb una certa buidor, un xic desorientada: o potser simplement és una reacció de l’organisme a la falta de nutrients i l’excés de sucre i sal ara que hem menjat massa llaminadures i crispetes. Tot i així, de tant en tant, cap al vespre d’un cap de setmana de feina, és d’agrair poder-se oblidar en un món de fantasia on Charlie Brown i la Nena dels Cabells Rojos prometen escriure’s durant les vacances i la Rey (Daisy Ridley), drapaire del planeta Jakku, troba el seu destí. 

Publicat al BONDIA el 19 de gener de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

L'àngel del pessebre

¿Què és un nen feliç? ¿Un nen de casa rica? ¿Un nen consentit de pares de mitjans modestos? ¿Un nen a qui ningú li regala res i que ha de lluitar per trobar-se un lloc a la vida? Entre aquells qui no passen ni gana ni set, i no són víctimes de violència o de catàstrofes naturals, tal vegada un nen feliç seria aquell qui més temps passa amb la família que estima: els avis i tiets, cosins i germans, el pare, la mare, un nen que té la sort de venir d’una casa on les reunions familiars es viuen com grans celebracions. Mai no podré agrair prou la companyia de la iaia i el padrí que té la meva filla des del moment que va néixer. Tots aquells qui hem tingut la sort de conèixer i estimar els padrins hem agafat una bona embranzida des de petits perquè el món no se’ns mengi sencers. I tots tenim llegendes que expliquen la història de la iaia quan era petita, i què feia, i pensem si ens hi assemblem.

La Laura sempre m’explica que si un dia participa en el Pessebre Vivent d’Escaldes, li agradaria ser l’àngel, perquè la seva iaia Trini de petita va fer d’àngel al Pessebre Vivent d’Engordany. Hi feia molt fred, molt fred, però tots els veïns d’Engordany hi contribuïen, alguns hi aportaven un ruc, d’altres hi aportaven un bressol, i el Nen Jesús, “a dintre de la cova”, “en un dur llitet de quatre palletes”, era un bebè de veritat. ¿Quants àngels hi devia haver, portant l’alegria als espectadors que pujaven en autobusos plens de Barcelona i aprofitaven per comprar vaixelles Duralex? Per a nosaltres, tots els àngels són un, amb ales fetes de les banderetes de festa major. Passa per un camí fosc i bonic enllumenat d’espelmes. En base a Muntatges escènics d’Esteve Albert i Corp, llibre publicat en 1997 per Editorial Andorra, el somniem dirigint-se a la “bona gent de la muntanya que viu a Engordany”, espavilant els pastors adormits a fer sopetes de llet “al Jesús pobret, pobret, mort de fam i molt de fred”, dient-los “carregueu les cames al coll tot corrent, tot corrent, i porteu-li algun present”. I claudicant les escenes de la Mare de Déu quan era xiqueta i anava a costura i feia coixinet: just com m’imagino que ho feia la Trini quan era petita, el nostre àngel particular.

A la província de Granada, hi ha el petit poble de Dúrcal. Al final dels anys cinquanta, una jove cantant madrilenya, María de los Ángeles de las Heras Ortiz, que en aquell moment tenia 15 anys i estava al començament de la seva carrera, el va assenyalar al mapa d’Espanya a l’atzar i així va escollir el seu nom artístic. A partir d’allí es va passar a dir Rocío Dúrcal.

La superfície de Dúrcal, de la província de Granada, situat a les ribes del riu Dúrcal, és dues vegades més gran que la d’Escaldes-Engordany. Hi viu dues vegades menys gent. L’any 1947, quan la família Molina Padial va arribar a Engordany, però, van canviar un petit poble de muntanya per un altre petit poble de muntanya. La Trini tenia un any, la Maria era una mica més gran. El seu germà petit, en Manel, ja va néixer a Andorra. Si passen al castellà, al seu accent encara hi viu una petita ombra de parla andalusa. Fins i tot a mi, que vaig arribar a la família més de mig segle més tard, m’agrada imaginar que se m’ha encomanat, a la versió castellana de les meves idees multilingües, una mica d’accent andalús. Van créixer i treballar a Engordany, i van donar vida a noves generacions d’andorrans i andorranes. I no hi ha una iaia millor per a la meva Laura que la Trini que va fer d’àngel del pessebre, i avui fa setanta anys. I per molts anys.

(Publicat al BONDIA el 12 de gener de 2016)

Les veus baixes de la història

Als anys vuitanta del segle passat, els estudiosos van començar a formular les noves narratives de la història. Ranajit Guha, lector d’història a la Universitat de Sussex, va fundar el Grup d’Estudis Subalterns. El concepte de subaltern, encunyat per Gramsci, es referia a tota mena d’oprimits, explotats i exclosos més acuradament que el concepte més restrictiu de proletari. Les raons d’exclusió descrites per Gramsci incloïen la classe social, la raça, l’ètnia, l’orientació sexual, la religió i el gènere. No havia considerat l’edat, massa curta o massa avançada, o la malaltia, física o mental, com a raons d’exclusió de la història, però també podrien ser-hi. No tan sols els països del sud d’Àsia estaven intentant repensar el seu passat. També hi havia un desig semblant a la Unió Soviètica. Un dels exemples d’aquesta tendència era Svetlana Alexievitx, que als anys vuitanta va centrar les seves investigacions en els soviètics que havien participat en la Segona Guerra Mundial.

Alexievitx recollia els testimonis de dos tipus de persones: dones i nens. El rostre de la guerra que es dibuixava a partir de les entrevistes transcrites diferia de la imatge creada per la propaganda oficial. Els fets heroics no hi ocupaven el lloc central. La guerra no tenia res de bo ni de noble. La guerra era l’anul·lació de l’existència, i buscar-hi glòria era com buscar-ne en una malaltia degenerativa o en la fam. “Passes pel camp després de la batalla”, deien les dones, “i tots els morts són joves i tots guapos, i et fan pena els teus i els altres, els enemics morts també et fan pena.” I explicaven com després de la guerra van haver d’aprendre a caminar amb talons alts, a portar vestits, com van haver d’amagar les seves condecoracions i ferides, per assumir el paper que la societat els exigia. Com els calia fer veure que no havien passat per un infern, esborrar els records, fer-se passar per éssers sense cicatrius.

“Ja tinc els meus fills, ja tinc néts”, deien aquells que de petits havien perdut la mare, “tinc cinquanta anys i encara vull la mama”. Alexievitx documenta, a tots els llibres i fragments que n’he llegit, el patiment d’un ésser que estima, entre la fam, la sang i la brutícia, perquè la vida és això, l’amor. La vida és la pau, el record de la pau, l’esperança de la pau, i un humà privat de la pau segueix estimant fins a la mort. Estima la gallina que li fa de companyia i es mor d’inanició perquè no hi ha res per menjar, estima la nina trencada per les bales i li fa embenats, estima l’avi enterrat al jardí i no al cementiri, estima la pagesa desconeguda que l’acull i no entén per què aquells que afusellaren la mama li dispararen a la cara si havia sigut tan bonica.

La guerra no té rostre de dona es va convertir en una obra de teatre, ara ja pràcticament un clàssic, i en una pel·lícula. Els últims testimonis també. La periodista no deixava de rebre dures crítiques  dels defensors de la línia oficial del govern, l’acusaven de ser “pacifista”, paraula que en el context soviètic de guerra freda es considerava pràcticament un insult, i mala patriota. Tot i així, els seus llibres s’imprimien en grans tiratges i es llegien massivament. Després es van publicar Els nois de zinc, la veu de les mares dels soldats morts a l’Afganistan, La pregària de Txernòbil i, finalment, El fi de l’home roig.

L’any 2015, Svetlana Alexievitx s’ha convertit en la primera periodista del món que ha rebut el premi Nobel de literatura.

(Publicat al BONDIA el 16 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).