dimecres, 12 de gener del 2011

Potser algun dia

L’altre dia van venir a casa uns amics russos que viatgen molt. De fet, viatgen tant que la major part de la conversa girava a l’entorn del desert d’Acatama (resulta que hi ha gent que hi va a esquiar sobre la sorra, com si fos neu), l’illa de Pasqua i altres llocs de Xile –tot i que, naturalment, del que més els agrada parlar és el seu lloc preferit del món, que és l’Antàrtida‒. Tanmateix, els camins conversacionals de Les Bons d’Encamp inevitablement porten a Andorra: aquesta és la part del diàleg que més us pot interessar.

“Els russos, a la gent d’aquí, no els acabem d’agradar”, teoritzava el meu amic submarinista i amant de l’Antàrtida. “Potser per l’expressió que tenim, perquè som més tensos i no ens comportem com ells. I mira que comprem molt, però fins i tot a la botiga ho veus: estan els nostres agafant jerseis i faldilles, i a la venedora ja se li veu que està a punt de rebre un bonus, o el que els donen per vendre molt, i somriu per educació, però no és un somriure sincer, no és com si li comprés la gent d’aquí. No els caiem bé: ens veuen... com si fóssim salvatges, ¿saps? Si jo ja ho entenc: són cultures. A Moscou això els passa als gitanos: ve una família gitana a la botiga, i es gasten molts diners, i compren de tot, però als venedors se’ls veu incòmodes, per molt que venguin. A Moscou els passa als gitanos, aquí ens passa als russos; què hi farem.”

“I és cert que som una mica del bosc, perquè, és clar, no parlem idiomes, mai no hem après idiomes ni n’hem vist cap necessitat, i ens estressem, perquè, és clar, no se’ns entén. Jo em recordo de quan vaig venir a Andorra per primera vegada: és un país preciós, i ja es veu que és preciós, sobretot m’agrada a l’estiu, però és que
no saps on anar! Potser si t’ho expliquessin ‒en quins llacs pots fer immersions, la temperatura de l’aigua, els perills, on és millor la pesca, on es lloguen les canyes de pescar, ja saps, tots els detalls‒, te n’enamoraries, d’aquest país. I no et dic que no, potser t’ho expliquen si els saps entendre en anglès, però no ens entenem, i punt. I mai no saps on pots anar: les pistes i Caldea, i punt. I les botigues de l’avinguda Carlemany.”

“Potser algun dia n’aprendrem, ja ens estem obrint una mica més. Més endavant, aprendrem idiomes, serem més semblants als europeus. Però, tal com som, què vols que et digui, no ens estimen: no els caiem bé.”

Jo intentava protestar: volia dir-li que per a Andorra l’arribada dels turistes russos suposa una de les possibles solucions de la sortida de la crisi, però la conversa ja s’havia desviat a la ciutat argentina d’Ushuaia i del museu del fi del món, i no em quedava res més que escoltar, aprendre i quedar-me bocabadada.

(Publicat al BONDIA el 12 de gener del 2011)

4 comentaris:

  1. A mi em sembla interessant això dels russos que no aprenen idiomes. De fet, els pobles amb mentalitat d'imperi gairebé mai no són bons amb els idiomes: és sempre millor el nivell d'anglès d'un italià o d'un català que no pas d'un espanyol o d'un francès, perquè els francesos tenen un je-ne-sais-quoi que es pensen que tot el món parla en francès i als espanyols els passa el mateix amb l'espanyol. I jo penso que si has de tenir aquesta mentalitat o bé ets un angloamericà amb més diners, més canons i més vaixells que ningú o bé dedica't a una altra cosa. Què hi farem! M'agrada veure com pateixen els imperis de segona, els destronats, potser perquè vinc d'un poble que ha patit sempre els imperis... i els ha sobreviscut, a tots.

    ResponElimina
  2. Vet aquí una reacció que no m'esperava... Pensa que estem parlant de la gent amb força diners i vaixells (no estic segura quant als canons) que com a imperi no pateixen gaire :-)

    ResponElimina
  3. És l'Esperit de l'imperi el que pateix, encara que els individus no ho notin. L'Esperit té sempre una vida autònoma a la dels individus i sempre busca la seva salvació, no la nostra.

    ResponElimina
  4. ...i per això el que més importa són drets individuals, i no col·lectius?..

    ResponElimina