dimecres, 2 de febrer del 2011

Petit tresor insòlit

Hi ha malsons que ens persegueixen des de petits. Comencen quan encara ens falten dies per aprendre les taules de multiplicar, quan estem sols a la nostra habitació i en un cert moment ja no distingim si estem rumiant o somiant. Un d’aquells pensaments barrejats amb malsons que tenia jo consistia en una frase: “¿quan ens morim, què ens passarà?” Ho havia preguntat a l’àvia, i l’avia, una dona ocupada i a estones agnòstica, va replicar: “Morim, i prou”, i vaig dedicar moltes hores a pensar-hi. La desaparició total i absoluta de mi mateixa era (i encara és), per mi, una impossibilitat lògica.

La meva filla, producte del segle XXI, també m’ho demana, però d’una manera distinta: “Mama, ¿quan ens morim, tornem a néixer?” I he de reconèixer que no ho sé. ¿Potser ens ho pregunten i decidim in situ? I insisteix: “Mama, tu, quan et moris, ¿què vols ser?” “¿Jo, què vull ser?” “Sí. ¿Vols tornar a néixer, vols convertir-te en un angelet, o vols ser morta?” L’última opció no em plau; també tinc dubtes sobre les dues primeres. Voldria seguir sent viva, això segur. “De moment, vull viure. Ja ho decidiré”.

Hi ha pensaments que ens persegueixen i es converteixen en malsons. Estem rodejats de persones i de coses. Les coses perduren; són explicables; són previsibles. La seva existència pot allargar-se indefinidament. Les persones se’n van, i no sabem què pensen. La seva presència a les nostres vides ens fa desprotegits i vulnerables. Encara es podria viure si la distinció entre els bons i els dolents fos nítida. Però hi ha moments quan creus que no hi ha “gent bona” que lluita contra la “gent dolenta”: només hi ha gent dolenta, habitualment distribuïda en dos bàndols oposats. Hi ha vàries maneres d’intentar controlar-ho, però no té sentit voler-ho canviar. D’això se’n diu empirisme – o pessimisme antropològic.

Tot pessimisme desemboca en una ànsia d’absolutisme. Mai he llegit res de Thomas Hobbes: ni un llarg fragment, ni res de res. En sé molt poc: sé que va néixer al moment que la Invencible Armada arribava a les costes d’Anglaterra. “En aquell instant,” – deia, segons m’han explicat, - “la meva mare va donar llum a dos bessons, a dos germans inseparables: a mi i a la Por.” Sé que va popularitzar l’ara famosa frase que llegim als autors romans: “homo homini lupus”, i que va construir una explicació teòrica possible de la seva visió de l’estat natural del món: l’eterna guerra de tots contra tots, “bellum omnium contra omnes”, la guerra que només s’acaba si tots els homes se sotmeten a una total i absoluta autoritat.

Hi ha una veu al meu interior que m’assegura que els malsons enganyen. Les coses passaran, i en canvi, nosaltres som eterns, i ens podem entendre sense convertir-nos en esclaus del control policial d’un Estat absolutista. En tota llibertat, som capaços de viure en pau, i viure eternament. Llàstima que no hi hagi evidència empírica que bé sigui més fort que el mal, de la vida eterna, d’un ordre clar i precís. Llàstima que hi hagi tanta evidència de conflictes i discòrdies, de la decadència i de l’estupidesa, de la mort i del desordre. Llàstima que la bellesa i el coratge siguin difícils de definir, mentre la covardia i la lletjor no necessiten definició i són instantment recognoscibles.

Només hi ha evidència d’un bé etern i permanent, d’un bé estrany i especial: de l’esperança. Passi el que passi, contra tota l’evidència, la guardem al fons del cor, com un petit tresor insòlit. La seva presència és inexplicable; sense saber què esperem, sense saber ni què volem, guardem l’esperança. Perquè si no, quan ens morim, ¿què ens passarà?

(Publicat al BONDIA el 2 de febrer del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada