divendres, 11 de febrer de 2011

"Petits andorrans"

Navegant per la web del Diari d’Andorra i posant-me al dia sobre els vells articles d’opinió, he llegit un comentari anònim. Sempre m’intento convèncer que és preferible – amb un esforç de voluntat – no llegir comentaris anònims. Però de vegades no ho puc evitar.

No era un comentari gaire diferent de tants altres que es poden trobar als blocs dels companys columnistes. Tenia un to habitual de ressentiment desesperat que tots hem arribat a reconèixer; això no obstant, m’ha semblat sentir-hi un veritable dolor i desconcert. Tractava del fenomen dels – manllevo l’expressió del comentarista desconegut – “petits andorrans” que tenen un comerç que s’està enfonsant, i no tenen res més, no tenen diners als altres llocs ni negoci a fora. Un hotel familiar que no sobreviurà a la competència amb grans cadenes hoteleres; una botigueta que no és cap franquícia; una petita cafeteria o un restaurant de menú. Gent senzilla i treballadora. Es planyia de la desigualtat, de la preferència que es té – i sempre s’ha tingut – pels interessos de les famílies adinerades, a l’hora de decidir sobre els destins del país. Del magre futur que espera, a Andorra, als petits comerciants.

El petit comerç no prospera. Cafeteries acollidores, agradables restaurants familiars, botiguetes diminutes tenen una permanència a La Seu d’Urgell – però a Andorra, sovint tanquen. Tampoc es poden establir a l’estranger. Mentrestant, la veu dels “petits andorrans” – obertament – se sent poc. Se senten fins i tot les veus dels immigrants, dels transfronterers, dels treballadors temporals – però hi ha un aparent silenci de part dels que no tenen on marxar. I com a russa que sóc, de vegades em pregunto: en un país relativament liberal, ¿d’on ve tanta por? ¿què els passaria si parlessin? ¿no trobarien mai feina? ¿acabarien desterrats? Deu haver-hi alguna mena d’ostracisme insuportable que amenaça a les persones que – per compartir el dolor que senten – necessiten expressar-se per amagat. I no hi ha força que em faci ignorar-los.

No m’agrada la idea d’escriure sense posar el nom i cognom, però a l’igual que tots vosaltres, llegeixo – i em fan patir – les lamentacions d’aquells qui definiria com a vots sense veu, convertits, per raons probablement objectives, en notes anònimes, múltiples, desesperades.

(Publicat al Fòrum.ad l'11 de febrer del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari