Temps ja passats

Miro les velles fotografies i no m’hi reconec. ¿Què se n’ha fet, de mi? ¿Què se n’ha fet, de la sobrietat d’estil, dels angles pronunciats de la figura, dels cabells arrissats de color dels cendres que baixaven fins a la cintura, dels llavis prims, de les celles gruixudes, de tot el que – incontestablement – era jo, ara fa vint anys?.. Miro la cara ja desconeguda d’una adolescent d’una mirada blava, i no m’hi assemblo gairebé en res. No sóc millor, no sóc pitjor, simplement m’he fet dues vegades més gran, i veure’m amb divuit anys em produeix malenconia. És una nostàlgia semblant a la que sento quan veig les velles fotos dels pobles, què dècades enrere eren distints de si mateixos tal com són ara, a la segona dècada del segle XXI.

Els pobles creixen i envelleixen de forma semblant a les persones. Les cases petites i grises somnien amb les glòries de les ciutats. Necessitem canviar; si no canviem, podem desaparèixer. Els diners ens ajuden i a la vegada, ens espatllen, perquè si els tenim, de cop i volta, ens permeten assemblar-nos als altres - a tots aquells que, des del nostre punt de vista, són més moderns, més avançats i més bonics. Bastim parets de vidre, de marbre, de bona fusta. Fem ponts, carreteres, túnels, guanyem terreny a la muntanya, plantem arbres forans, aixequem monuments de ferro. Remodelem places. Embellim rotondes. Ens proveïm d’infrastructures. Ens enriquim una mica més. La majoria dels canvis són lògics. Per fer-los, tots tenen les seves raons. Creixem, millorem, prosperem. Fins i tot en temps de crisi, el que més lamentem és la impossibilitat de seguir creixent, seguir canviant, renovar com cal.

Un dia vaig preguntar a un home vell – andorrà i bon amic meu – com era de petit. Dies més tard, vaig rebre la resposta: “¿Per què vols saber com era? Són temps ja passats.” Avui, mirant-me a mi, em dic el mateix: “¿Per què vols saber com eres? Són anys ja passats.” No vull tornar el temps enrere i – tal com cantava l’immortal Edith Piaf – “je ne regrette rien”, i res no em sap greu, ni el bé, ni el mal. No és així, però, amb els pobles. Miro les fotos d’Encamp a la pàgina d’Andorra antiga – creació d’Albert Daina – i m’enamoro de les cases baixes, de les parets de pedres i fang, de finestres estretes, rodejades de camps de blat i de patates, de tranquil•litat, duresa i autenticitat de totes les nostres parròquies, d’aquella Andorra, avui invisible, que hi era una vegada, fa molt de temps.

(Publicat al BONDIA el 20 d'abril del 2011)