diumenge, 10 d’abril de 2011

Els altres

“Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que els altres.” La immortal paradoxa de la “Granja Animal” de George Orwell és molt i molt més que una paròdia a la difunta societat comunista. La majoria dels nostres drets, si comparem la nostra situació amb la de la majoria dels habitants del planeta, són purs i simples privilegis. Tot i així, és bo que hi hagi llocs al món on, amb esforç, a poc a poc, es pugui construir una relativa igualtat – i llibertat, perquè són inseparables, - per a tots els seus habitants. És bo que algunes injustícies desapareguin, i anys més tard, ho puguem celebrar, amb orgull i admiració per tots aquells – i totes aquelles – que ho han aconseguit.

Fa dues setmanes, el dia 8 de març, la capital homenatjava a les dones que, quatre dècades enrere, van lluitar pel vot femení a Andorra. En tot el país, no queda cap ni un retrògrada que pensi que al país li hauria anat millor si les dones no votessin. La igualtat de drets polítics entre els homes i les dones s’ha convertit en una cosa normal i indiscutible, una cosa de sentit comú. Fa quaranta anys, no ho era. Moltes dones – i que em corregeixin, si no és així! – es mostraven reticents a signar la sol•licitud. I no se sentien cap mena de monstres ni enemigues de si mateixes. Eren dones adultes, intel•ligents, patriotes, dones amb una opinió pròpia – i paradoxalment, defensores de la seva pròpia desigualtat. Ara veiem que aquella desigualtat, per molt “tradicional” que s’hagi percebut al seu moment, no tenia cap sentit.

Repasso l’acta del Consell de fa quaranta anys, per veure qui – a part de les que coneixem, Quima, Angelina, Pepita, Elidà – qui més eren les dones que demanaven dret a vot. La tinc en PDF que he descarregat de la web del Consell General. Passo d’una pàgina cap a l’altra, llegint les 395 signatures. “Ai, guaita, la mare de (tal) també hi era. I la dona de (tal) – fixa’t-hi com és cert que no va signar.” 40 anys més tard d’haver guanyat la batalla per poder elegir i ser elegides, els meus referents principals segueixen sent masculins. És més: la majoria dels meus referents femenins són filles úniques procedents de cases importants. No sé decidir si això em preocupa poc, o no em preocupa en absolut. El fet que poca gent utilitzi un dret no ens dóna una raó per privar-los d’ell.

Hi ha gent que pensa que no té sentit rebaixar l’accés a la nacionalitat andorrana perquè hi ha molts habitants d’Andorra que hi poden accedir i no hi accedeixen. Hi ha gent que diu que si els immigrants volguessin participar a la vida política d’Andorra, sortirien als carrers demanant dret a vot, i no ho faran mai. Hi ha gent que ha decidit que no té sentit demanar que els residents que porten més de 20 anys a Andorra puguin votar a les comunals, perquè a les eleccions al Consell d’Administració de la CASS, en les quals hi podia participar tothom, hi va participar una part ínfima de residents. Però estendre el dret a la participació política a aquells qui viuen aquí des de fa més d’una dècada és bàsic per assegurar la salut de la nació.

Per a que tots estiguin preparats a lluitar per al país, té sentit que esdevingui més receptiu cap a aquells qui l’han fet casa seva. Té sentit rebaixar l’accés a la nacionalitat almenys als 15 anys de residència, i donar dret al sufragi actiu i passiu als comunals a les persones que porten els anys de residència que donen dret a accedir a la nacionalitat. N’hi ha qui diu que això ho canviarà tot: ho dubto. ¿Què temen – la secessió de la parròquia d’Encamp cap a França? ¿La imposició de la república independent d’Ordino?.. El dret de gestionar el lloc farà que tots els habitants de llarg termini percebin al seu poble com a veritablement seu.

N’hi ha qui diu que no canviarà res: al nivell de resultats electorals, potser no, però al nivell social, segur que sí. Per als residents procedents de la UE, una situació de desavantatge creada per a ells a Andorra i no equivalent a la que existeix a la majoria dels països europeus es percep com una injustícia. El sentit de la justícia pot variar en el temps i espai, però podem estar segurs que una situació percebuda com a injustícia per la gran part de la població esdevé una injustícia real, i necessita ser corregida. Quantes persones utilitzaran el dret d’accedir a la nacionalitat, quantes persones aniran a votar si les donem la possibilitat de fer-ho, és indiferent.

(Publicat al BONDIA el 22 de març del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari