L'Hermitage al Prado

Dilluns vaig anar al Museu del Prado per veure l’exposició "El Hermitage en el Prado". És clar –direu– ets russa, però a part de russos nostàlgics hi havia una multitud de gent d’altres nacionalitats. Tractant-se de l'Hermitage, és natural que no en formin part, majoritàriament, les obres d’artistes procedents de Rússia: més aviat de Ribera i Velázquez, de Renoir i Gauguin. Ara bé, enteneu que es tracta d’una exposició capaç d’ofegar de nostàlgia el més insensible dels russos. No sé ni recordo quines obres de l’Hermitage són veritablement les més representatives, ni estic qualificada per decidir-ho: tanmateix, us puc assegurar que tots i cadascun dels quadres que formen part d’aquesta exposició m’eren familiars. Els mirava i pensava: un espanyol no hi veu el mateix que hi veig jo. Un espanyol hi veurà una sèrie eclèctica d’obres mestres: jo hi veig una harmonia interna, una continuïtat invisible. Si queda algun d’aquells idealistes que vulguin conèixer l’ànima russa, el cor secret dels nens que veien les visites als museus com a visites als únics llocs sagrats permesos, aneu a veure aquesta exposició, l’exposició de les nostres memòries amagades.

Hi ha memòries de les quals no ets conscient, i gairebé t’espanta la seva vívida realitat. Sé que vaig créixer en la presència del Tocador de llaüt de Caravaggio. L’animada conversa dels apòstols sant Pere i sant Pau és el que més conec de tota l’obra del Greco. Recordo haver passat hores pensant des de quin punt de vista la Bebedora d’absenta de Picasso era l’encarnació de la bondat humana (jo, de petita, suposava que tot el que s’exposava als museus era destinat a millorar les nostres ànimes i esperits). Sé que la Caiguda de Haman de Rembrandt té una gamma característica de vermells que el geni holandès utilitzava per reproduir l’ansietat i la tristor. Podria recitar tots aquests quadres, gairebé en ordre, com una pregària d’infància; en conec la llum i la distribució de les figures; no sé si una visita conjunta de tots els meus companys de secundària em podria produir una emoció més forta que ells. Naturalment que són obres de genis; però a part de ser obres valuoses són els meus amics d’infància, són les imatges que em van veure créixer, són les imatges que durant molts anys vaig tenir com a referents de la perfecció.

Tinc una amiga que diu que no té sentit anar a una exposició de l’Hermitatge al Prado si pots anar a Sant Petersburg i veure tot el museu. Potser té raó; però ens és molt més fàcil desplaçar-nos fins a la capital d’Espanya que fins a la diàfana Petropolis, Venècia del Nord de la meva adolescència. A més a més, m’agraden les exposicions petites i mitjanes. La meva memòria més definida i feliç de Sorolla ve de l’exposició del Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria (és anterior al record que guardo de Nens a la platja del Prado). Dues obres de Picasso d’una sala del Museu de Belles Arts Puixkin de Moscou em van deixar la impressió més duradora que de tots els museus i quadres del mateix pintor que he arribat a veure més endavant (sobretot en recordo un, dels gimnastes ambulants, una nena i un home, amb artefactes geomètrics, del període blau). No sóc capaç de veure i d’apreciar tot un museu gran en un sol dia (l’última vegada que ho vaig provar en vaig sortir esgotada al cap de set hores i mitja). L’exposició del Museu del Prado –de cent vint obres– és de mida perfecta: ni monstruosament gran, ni massa petita. Sí, fins i tot si esteu a punt de viatjar a les ciutats més boniques de Rússia, fins i tot si penseu que per entendre l’ànima russa cal veure l’art pròpiament rus (que, tot sigui dit, també ha sigut i és importantíssim en la formació de qualsevol persona culta a Rússia), us recomano que la visiteu. La recomano a tots els que voleu saber com som, com érem, en què consistien els nostres somnis d’Europa, del seu passat, del present i del futur.

(Publicat al BONDIA el 15 de febrer del 2012)