Planificació

Des que tinc consciència de mi mateixa, m’he dedicat a escriure horaris. Devia haver-hi algú, a l’escola o a casa meva, que em va convèncer, en un cert moment, que un horari fix i concret de totes les coses era vital per a una persona responsable. Hores i hores de diumenges tranquils de diferents èpoques de la meva vida van ser dedicades a dibuixar diversos plànings plens de bones intencions, una mena de predecessors dels Excels d’avui en dia. Variaven d’any en any i en uns petits detalls, però grosso modo sempre es tractava de fer el mateix. Preparar la roba de demà i les coses del col·le abans d’anar-me’n a dormir. Anar-me’n a dormir a dos quarts de deu, una hora perfecta per despertar-me fresca per afrontar el nou dia. Aixecar-me a les sis. Fer gimnàstica durant mitja hora. Dutxa freda. Un bon esmorzar. Pentinar-me i vestir-me a poc a poc. Sortir de casa a temps per arribar a l’escola deu minuts abans. Concentrar-me en les classes. Quan s’acabin, no perdre el temps parlant amb les amigues de coses trivials: anar cap a casa, fer un bon berenar i posar-me a fer els deures. Dues hores per fer els deures: no aixecar-me de la cadira fins que no els hagi acabat. Un cop els hagi acabat, practicar el piano durant tres quarts d’hora, sopar, preparar les coses per al dia següent i anar a dormir. Em semblava perfecte. Mai no ho vaig arribar a complir. En la totalitat, mai. Per començar, no m’adormia fins a les onze. Em despertava a un quart de vuit. Després d’una dutxa calenta i ràpida, un esmorzar de pressa i corrent (o un “ja esmorzaré al pati”), em vestia de pressa, sortia de casa corrent... Ah! I res de gimnàstica. I molt poca pràctica de piano.

No em malentengueu prenent-me per un ésser humà indefens incapaç de planificar una hora del seu temps. La meva caòtica vida (sempre he continuat igual) no m’ha impedit acabar carreres universitàries ni complir amb la meva feina. La planificació d’hores concretes en un moment important no em sol presentar un problema. La planificació global, mensual o anyal, orientada a l’assoliment d’objectius, la solc complir religiosament. Allò que sempre, o quasi sempre, m’ha fallat, però, és la senzilla planificació diària i setmanal. Faci el que faci, acostumo a tenir més coses a fer que les que podrien caber, humanament, en un dia i en una setmana. Mai, en tres dècades de planificació constant, he arribat a poder marcar un parell d’hores diàries amb un simple temps lliure que es podria omplir, si fos necessari, amb totes les possibles classes d’imprevistos. Des dels meus anys de primària, cada cop que tinc un imprevist, anul·lo una cosa planificada i preparada, un compromís agafat amb algú o amb mi mateixa (habitualment amb mi mateixa), i em sap molt greu.

Stephen R. Covey, a la bíblia de l’eficiència, anomenada The 7 habits of highly effective people, postula que la gent realment eficient passa la major part del seu temps fent coses que no són urgents, però són importants: les activitats que potencien la seva capacitat de producció, la prevenció de possibles problemes, la construcció i el manteniment de les bones relacions amb altres persones, el reconeixement de les bones oportunitats, la planificació i el descans. Això em recorda allò que em sol dir un bon amic meu, un senyor força gran, cada vegada que em veu: “No treballis tant, que no tindràs temps de fer calés.” Li dono la raó amb un somriure, però a la pràctica –intueixo que com la majoria de vosaltres– segueixo treballant més del que puc, segueixo sense tenir una hora diària dedicada a mi mateixa, només a mi mateixa, i a ningú més. Quan s’acaba el dia, sempre em queden coses incomplertes, coses no materialitzades, coses sense fer.

 

 

Diuen alguns experts que hem d’imaginar que el dia té 25 hores en lloc de 24, i pensar que se’ns ha regalat una nova i preciosa hora que podem omplir de la millor manera possible. Després, hem d’agafar el nostre horari real, el de les 24 hores, i trobar-hi temps per fer les coses que havíem assignat a l’hora regalada. Ara mateix, crec que ho tindria fàcil. Si em regalessin una hora més al dia podria passar-la amb la meva filla, amb el marit, amb els pares, amb un llibre que no és dedicat a l’estudi ni està relacionat amb la meva professió; podria dedicar-me a cuinar, a dibuixar, a parlar per telèfon amb tots aquells amics als quals fa dies que vull trucar; podria pintar la meva casa, ordenar els armaris, anar a mirar les botigues de roba; podria anar a córrer, aprendre a jugar a golf, tornar a tocar la guitarra; però ho tinc clar, no em queda una altra opció viable. Si em regalessin una hora al dia, la dedicaria a allò que he fet des de petita, tossudament i sense èxit, a l’activitat que va menjar una bona part dels diumenges de la meva vida. Ja em conec: amb la mateixa il·lusió de sempre, em dedicaria a la planificació.

(Publicat al BONDIA el 22 de febrer del 2012)