Cronistes i guionistes

Es veu que els psicòlegs divideixen la gent en dos grups grans: els cronistes i els guionistes. Quan els cronistes comencen el seu dia, són davant d’un full blanc. El dia avança. Els cronistes omplen el seu full blanc amb coses. El dia s’acaba. Tornen a passar pàgina. Els guionistes comencen el dia amb un full ple de coses a fer. A poc a poc, avancen eliminant les tasques ja complertes de la seva llarga llista. Fan les mateixes coses que els cronistes, però s’estressen més, perquè viuen amb la sensació de no poder mai fer-ho tot. En fi . Tot això m’ho va dir el metge de capçalera, perquè està convençut que –ja ho heu endevinat– sóc més aviat guionista. El meu home resulta que també ho és, així que en família faríem negoci a Hollywood. Ambdós tenim llistes de coses a fer, llistes interminables que de vegades s’escurcen i de vegades s’allarguen, però mai desapareixen del tot. 


Ara que hi penso, però, no sé on viu la feliç i despreocupada tribu dels cronistes. Jo ho voldria ser, però en el seu estat pur només els conec de la literatura. El senyor Pickwick i la seva tropa, és clar, ho eren; Leon Felipe ho volia ser –una pedra petita i lleugera, “ni piedra de un palacio, ni piedra de una iglesia, ni piedra de una audiencia”: pedra aventurera–. Com m’agradaria ser cronista! Però no ho som, ningú, crec, ni al nivell de persones ni al nivell de país. Ningú es pren les coses tal com vénen; i pocs donem la benvinguda al nostre destí. Tal vegada només ho fan els nens. I al doctor Burgués li ho vaig dir, però considera que no s’ha de ser, dia a dia, ni tan cronista ni tan guionista, sinó una mica les dues coses. Seguir un full de ruta de coses importants. Parar allà on vull i necessito. I respirar. I viure. I no patir. I gaudir de la vida.

(Publicat al BONDIA el 13 de juny del 2012)