Les meves
estones lliures - que mai no són lliures del tot, sinó que sempre resulten
robades d'alguna activitat útil, - últimament se'n van amb la web del Coursera.
La mare Natura, que és sàvia, se les ha enginyat per dirigir-me cap a una
activitat professional que, gràcies a Déu, no es compagina amb un accés fàcil i
directe a la xarxa: així, quan treballo, treballo. Quant a les hores no
destinades a la feina remunerada, el que més faig és lluitar per justificar
l'execució provisional d'una condemna de no fer, o aplicar la pena en grau
superior pel delicte de blanqueig de capitals (sí, si encara no us ho havia
dit, estic acabant el tercer i últim curs del bàtxelor en dret a la Universitat
d'Andorra). Però el que trobo a Coursera és distint dels meus estudis
habituals: allà m'endinso en les diferències entre la teoria de la ment de
Descartes i de Gilbert Ryle, en companyia del professor Mitch Green de la
Universitat de Virgínia, o intento buscar semblances entre les civilitzacions
minoica i micènica, escoltant les explicacions del "professor Andy"
(Andrew Szegedy-Maszak) de Wesleyan University. Allà escric cançons amb Pat
Pattison de l'Escola de Música de Berklee. Allà aprenc – o torno a aprendre - com
funcionen les coses des del punt de vista de la física amb Lou Bloomfield, un
típic "científic boig" de l'estil "Back to the Future".
Allà, en poques setmanes, m'he enamorat de com a mínim tres universitats
americanes, dels seus espais enormes i verds, dels ensenyants que s'esforcen
per ajudar que les coses objectivament difícils semblin fàcils (això no és tan
evident com ho sembla: si hi pensem, a la Universitat, sobretot al camp
d'Humanitats, sovint et trobes en una situació quan se’t fa pensar que les
coses són més difícils del que són).
Des del
“racó del golf” de la nostra petita casa, el meu home constata el meu
encantament inoportú. Em pregunta quan deixaré de fer el ruc (sense gaire
esperança que el moment de "deixar de fer el ruc" d'una forma o altra
arribi mai), i li dic que per a mi, les classes universitàries gravades i
obertes a tots públics bàsicament representen l'equivalent de la televisió de
la meva infància: ja sabeu, aquella que encenies i mai no et sortia res
fastigós o terrorífic, sinó més aviat educatiu i agradable. "Ah," -
contesta en Jordi. - "Barri Sèsam?" Bé doncs, resulta que m'he buscat
un Barri Sèsam per a la meva edat. I de vegades penso: ¿I si també ens hi
poséssim, des d’Andorra, a col·laborar amb Coursera? Les universitats podrien
preparar els cursos, i potser la televisió andorrana podria col·laborar en la
gravació. Podríem oferir, oberts a tots els públics, cursos sobre la nostra
història, sobre l'evolució del dret andorrà, sobre el patrimoni cultural i el
patrimoni natural: una cosa ben feta, digna, estructurada. I en llengua
catalana... Encara no n’hi ha cap curs en llengua catalana, a Coursera (tot i
que n’hi ha, per exemple, en italià i en xinès, en francès i en castellà, la
majoria són en llengua anglesa).
La millor
propaganda que es pot fer d'una llengua és fer-la servir per explicar coses interessants.
I la millor propaganda que es pot fer d’un país és fer conèixer les coses bones
i interessants que té. Com una bona russa, tinc dificultats per entendre com
pot haver-hi identitat sense orgull. Potser que sí que pot haver-n'hi, però
m'és difícil imaginar-ho. Des del meu punt de vista, quan t'identifiques amb
alguna cosa, d'una certa manera te'n sents orgullós (de vegades, fins i tot
d'una manera perversa, però això no ve al cas). I crec que aquí, a Andorra, ens
falta una mica un cert "esperit d'equip". I no vindria de més si algú
expliqués a tots els interessats, de forma acadèmica i amena, de què estem
orgullosos exactament. Què som. Per què sobrevivim. De què i com s’aguanta
aquest país, i de quina manera s’ha mantingut intacte durant més temps que la
gran majoria dels estats de l’entorn. Perquè no sé a vosaltres, però a mi,
personalment, diverses vegades m’ha tocat sentir “l’observació” d’un turista
confús: “No té gaire història, Andorra...” “¿Com dius?” “Només fa vint anys que
és independent...” “¿Independent de qui?” “Dels seus cosenyors. Abans no éreu
lliures.” “¿...?”
(Publicat al BONDIA el 20 de març del 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada