L'home que deia la veritat

Avui penso que és una llàstima que la vida eterna –si existeix– sigui distinta de la vida tal com l’entenem aquí i ara. I en aquest sentit, em sap greu que no hi hagi ningú que pugui viure eternament. I no tan sols em refereixo a aquells que es moren joves i forts i quan menys t’ho esperes. I ho dic més enllà de la pena per als vells que s’apaguen i a poc a poc es converteixen en un mer record de la persona que coneixíem fa una dècada o així. Déu ens guard d’una lenta mort, d’una pèrdua sobtada o gradual de les facultats intel·lectuals essencials per viure: que tots tinguem les forces i la benedicció de conservar el cap clar i la lògica intacta al llarg dels anys, fins al final. Però no parlem, avui, d’això. Avui ens adonem (aquells qui no ho recordàvem) que fins i tot aquells qui han viscut, sense ombra de dubte, una bona vida, més llarga que l’habitualment esperat, plena, feliç, extraordinària, aquells qui han tingut deixebles agraïts, seguidors responsables, oients extasiats, es moren. Avui plorem la mort de José Luis Sampedro, una persona especialment important per a Andorra, un savi que per alguna raó –es vol pensar que fonamentada– mai ha deixat de creure en nosaltres.

Deien que José Luis Sampedro no proposava solucions concretes i viables. Depèn: és natural que una solució que sembla justa a aquell qui no té res, amb tota probabilitat apareix com a inviable a una persona, o entitat, que té molt a perdre. En tot cas, era un mestre de la diagnosi social, i ens feia veure l’arrel dels problemes: “Sense llibertat de pensament, la llibertat d’expressió no serveix per a res”; “n’hi ha qui creu que l’economia serveix per fer que els pobres siguin menys pobres; n’hi ha qui opina que serveix per fer que els rics siguin més rics”; “per determinar la nostra conducta, les creences són més importants que la veritat”; “es parla molt del dret a la vida però molt poc del deure de viure-la”. Era un mestre de l’aforisme. No era un home d’acció; era un home contemplatiu (“jo no pretenc canviar el món sinó estar-hi en harmonia”). Deia –i tenia raó– que vivim en un temps de barbàrie, però no va arribar a presenciar el trist final del sistema capitalista que predeia. Ep! Era molt vell, molt vell. Ahir, El País publicava que s’ha mort dolçament, “com arriba un riu a la mar ”, tal com desitjava.

Mireu: us explicaré una història. L’any 1936, quan l’acadèmic Ivan Pavlov (premi Nobel de medicina 1904) ja era vell i malalt, i estava a punt de morir, el va venir a veure un amic seu, el jove físic Piotr Kapitsa (més endavant, el premi Nobel de física de l’any 1978). Van parlar, i Pavlov li va dir a Kapitsa: “Em queden pocs dies de vida, i és una pena. És una pena, perquè Rússia és un país que necessita com a mínim un home que sempre digui la veritat. N’hi ha d’haver, com a mínim, un.” Kapitsa va entendre que el vell Pavlov, a la seva manera, l’obligava a prendre aquest paper després de la seva mort: i tots els 89 anys de la seva vida, ho va fer.

Quan, ara fa uns dies, el gran lingüista Viatxeslav Ivanov va explicar aquesta anècdota en una entrevista al diari Notícies de Moscou, ja vaig pensar que tots, tots els països, tots els llocs que es perceben com a unitats polítiques o culturals homogènies, necessiten una persona –sí, com a mínim una– que sempre digui la veritat, per molt que el fet de dir la veritat pugui emprenyar-la a ella mateixa, als forts i poderosos, al poble, a qui sigui: a tot arreu, es necessita algú que sempre digui la veritat. I sí, la gent ha de saber que és veritat allò que diu, malgrat que per diverses raons personals, financeres, polítiques no hi estigui d’acord públicament.

Si hi pensem detingudament, tots entenem que si les lleis econòmiques que obeïm segueixen sense no contribuir a la solidaritat dels pobles, el nostre món no sobreviurà. No durarem gaire si no enfortim la integració social, la solidaritat amb els que més la necessiten i la llibertat col·lectiva (recordeu allò que deia: “Quan es parla de la llibertat, s’ha de preguntar immediatament: ¿la llibertat de qui?”). I tots sabem –de fet, si els rics ho saben millor que els pobres– que si servim els diners com un bé suprem, estem, com un món i com una cultura, condemnats a la mort. Avui, plorant la desaparició de les nostres files terrestres de José Luis Sampedro, que ha viscut aquella vida que molts desitjaríem per a nosaltres mateixos, esperem que el seu lloc de l’home que sempre deia la veritat no quedi vacant. Que torni a haver-hi algú –potser encara jove i desconegut– que sempre la digui.

(Publicat al BONDIA el 10 d'abril del 2013)