dimarts, 19 de novembre del 2013

Cafè, copa i caliquenyo


Des de dissabte passat, cada vegada que truquen els padrins, la nostra filla de 8 anys agafa el telèfon amb les paraules: “Aquí Radio Andorra.” I continua –en castellà, per preservar l’ambient–: “Estáis escuchando el vuestro programa favorito ‘Café, copa y caliqueño’.” La realitat històrica d’aquesta frase és més aviat relativa: apostaria que Radio Andorra mai no havia emès un programa que es digués Cafè, copa i caliquenyo (o Cafè, copa i carquinyoli, com la Laura el bateja de tant en tant, per amor als carquinyolis i a la diversitat). Ara bé, la realitat de la nostra família és que divendres de la setmana passada vam veure Un any de la nostra vida al teatre de Les Fontetes de La Massana. Des d’aleshores, de tant en tant viatgem 70 anys enrere: a l’any 1943.

Durant les dues hores i escaig que va durar l’obra (es va acabar quasi a mitjanit), la Laura va seguir l’espectacle amb atenció singular. Li van agradar les ombres que feia a la paret la silueta del mossèn Manel (representat per Joan Sans) quan feia la prèdica, els intents dels personatges de desxifrar els missatges secrets (té un record que li fa molta gràcia, de les “bledes gustoses” que amagava un dels codis) i el fet que al final de l’obra hi aparegués, al sostre, la corda del penjat. Li va fer gràcia trobar-hi el Sisquet de Cal Sinquede (en realitat, Xavi Fernández, que hi vam veure com a Ton): explica que el Sisquet de Cal Sinquede s’ha tallat la barba perquè ningú el reconegués a l’obra, però ella, és clar, el va reconèixer. Opina que la Paquita (representada per Emma Laurent) és una bona dona, tot i que sempre es queixa i és una pesada, i que Maria Alaminos (Mlle. Laia) sembla una francesa portada de França especialment per a l’espectacle.

No vull que us quedi la impressió que recomano Un any de la nostra vida com a espectacle especialment apte per a nens de 8 anys. No està pensat per a nens, tot i que (a causa de l’absència de contingut sexualment explícit i/o violència en viu i en directe) no crec que els faci cap mal. És un espectacle per a la gent que vol reflexionar sobre la història d’aquest petit paradís entre mun- tanyes que tenim el plaer d’habitar, on els papers estan distribuïts d’una manera que molts espectadors veuran com a “justa i necessària”: el refugiat republicà és el bo, el polític local estret de mires és el dolent, la forastera misteriosa és seductora, l’home de la fonda és un aprofitat (però té bon cor) i la veïna és una xafardera. I els nens de Sant Julià que saludaven el copríncep Iglesias i Navarri amb el gest franquista no l’haurien d’haver fet (tot i que, és clar, quan tens el sistema educatiu d’un altre país instal·lat dins del teu, no és d’estranyar que els nens del poble facin el que els manen els mestres estrangers).

L’univers de Martí Llimois (que té un pseudònim fantàstic) no admet cap escala de grisos. No us prometo que us digui la veritat sobre com era, o com és, Andorra. Tanmateix –ens deia un personatge de Primera història d’Esther, de Salvador Espriu–, “penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Sí, trobareu engrunes de llum als trossos del mirall de la història recompost per Martí Llimois. Però a més a més, crec que no importa si la motivació de l’espectador per veure l’obra es deu a la llum perduda o a les ombres terrorífiques. L’essencial és que es tracta del primer intent d’escriure una obra de teatre basada en la història andorrana del segle XX, un intent més que lloable. Si l’obra es torna a representar (i no en tinc cap dubte) i no l’heu vist encara, aneu-la a veure: us farà pensar. I us inspirarà per descobrir més coses sobre la història de les nostres muntanyes: car un home que ignora els fets que van esdevenir abans del seu naixement (com deia Ciceró, si mal no recordo) restarà, per sempre, un nen.

Per acabar, una petita reflexió. Crec –tot i que no ho sé del cert–que la productora no ha pogut recuperar la totalitat de les seves despeses. Ho dic mirant la web de l’espectacle, que reflecteix les aportacions recollides: tot i que hi ha col·laborat molta gent, podria haver-n’hi més. Si sou aquestes persones que volien ajudar Produccions K-das-Q a sufragar les despeses d’escenografia, el vestuari i les llums, però no heu pogut trobar, fins ara, el moment adequat de posar-vos-hi, recordeu que la companyia productora (Produccions K-das-Q) té comptes oberts a Crèdit Andorrà i MoraBanc: encara teniu l’oportunitat de convertir-vos en el seu mecenes fent-hi un ingrés i indicant-hi el vostre nom. 

(Publicat al BONDIA el 20 de novembre de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada