Com si fos dia de Reis

Baixo pel mig de l’avinguda Carlemany, un dia qualsevol. Estic casada amb un home que celebra el fet de poder passejar pel mig de l’avinguda Carlemany amb el mateix entusiasme amb el qual recull caramels de terra el dia de Reis. Crec que allò de passejar pel mig de l’avinguda Carlemany també el fa sentir com si qualsevol dia fos dia de Reis. I si es pogués passejar pel mig de l’avinguda Meritxell també, ja seria un dia de Reis gairebé complet. Òbviament, faltarien les carrosses, els Reis i aquells caramels que tiren, però res no t’impediria imaginar que en qualsevol moment poden estar a punt d’arribar. Així, quan el cap de setmana anem a fer una copeta de vi blanc a Cal Forest, seiem a la terrassa del carrer i em comenta: “¿Veus com hi ha penya? Ja t’ho deia jo que hi passa molta gent.”

Però avui no és pas diumenge, és més aviat dimarts, o potser dimecres, el meu home està treballant, la filla és al col·le, i jo, en el meu trajecte d’una classe a l’altra, “de la feina i cap a la feina”, sóc l’única persona que baixa pel mig de l’avinguda Carlemany malgrat el fet que a les voravies, al costat de les botigues, sí que hi ha gent. Cada minut o dos, miro al meu voltant un xic nerviosament, mig esperant que un cotxe, un taxi o un autobús apareixerà sense avisar i esclafarà aquesta vianant solitària del mig de l’avinguda. Els altres vianants, els de les voravies, probablement turistes, també em miren amb una lleugera preocupació: ¿segur que no actua en contra de les normes, algunes normes que no apareixen escrites?

Potser m’equivoco. Potser exagero, i la gent ja entén que un carrer de vianants és el que és: encara que no n’hi hagi, de vianants. Però si tinc raó, penso que aquesta situació s’hauria de poder solucionar. Jo hi obriria accés als artistes, els dies de cada dia. Ja ho sé que els dies de màxima afluència dels turistes no hi cabran: però els dies d’afluència moderada, hi podrien vendre els seus quadres, dibuixar retrats. Jo en faria una mena de Rambles, amb una mica de música, acròbates de carrer i estàtues vivents. També hi podrien ser els venedors de flors, els antiquaris i les associacions voluntàries. O hi posaria exposicions de fotografies o d’escultures: allà, al mig del carrer.

Sóc partidària de carrers de vianants: i tant que en sóc partidària. I no em preocupa que no estiguin plens de turistes un dia de cada dia a les onze del matí. No és això... però tinc la sensació que s’hauria d’omplir aquest buit del centre. Si no, mentre quedi lloc a les voravies, la gent no passarà pel mig. Jo sí: però jo també tinc el costum d’anar pel mig de la carretera quan baixo de Vila d’Encamp, mirant els camps verds i escoltant el soroll monòton de les esquelles de les vaques. És molt bonic, aquell soroll que fan. 

(Publicat al BONDIA el 13 de novembre de 2013)