dijous, 13 d’agost de 2015

Records essencials


És bo quedar-se a casa, amb un bon llibre o amb grans amics, però no ho és menys deixar-ho tot, volar pels cels i veure que hi ha ben poques coses tan boniques com les valls pirinenques des de l’aire. Marxar molt lluny, dient adéu als estanys, als pics amb taques de neu. Quan viatges, trobes, o més aviat comproves, que res no és com sembla i la vida és imprevisible. 

Sempre he pensat que el temps passat a l’estranger m’havia d’aportar alguna mena de gran descobriment, sobre el món o sobre mi mateixa. En realitat, les coses trivials sovint prenen el lloc d’allò que se suposava que havia de ser transcendental. Els nostres records essencials, de color de joia o de tristesa, de ràbia, de fàstic i de por, es formen amb independència de les nostres preconcepcions. Ja tenen raó els creadors de la pel·lícula de dibuixos animats Inside out: a dins dels caps hi viuen donetes i homenets que porten els controls de totes les nostres reaccions. Pels passadissos de la memòria, hi passen revisors que buiden els prestatges de records que han deixat de tenir importància, i els envien allà on els fruits de la nostra imaginació infantil es converteixen en fum. 

Fa mitja vida que vull tornar a Anglaterra. De l’estada a Paignton i Torquay, en recordo els berenars que es deien cream tea, panets dolços amb nata muntada i te amb llet, les passejades i les rialles amb les amigues. Recordo un alt castell que es creia infestat de fantasmes, i l’excursió nocturna amb escalons de fusta que cruixien. Per molt que intenti ubicar-lo ara, a partir de les fotos que trobo a la xarxa, no sé si es tractava de Powderham. Recordo un curri inventat per la nostra família d’amfitrions, propietaris d’un restaurant hindú, expressament per a la meva germana, i anomenat adequadament un curri Caterina. La platja i la pluja. La sidra que no ens venien si no portàvem passaport, perquè no es creien que alguna de nosaltres ja havia fet 18 anys. Aquelles botigues que tancaven abans que tinguessis temps de sortir de la classe i mirar-les. La catedral d’Exeter. Les excursions per Devon i Cornwall, cap a Land’s End. La por que fa passar per carrerons estrets, i que hi hagi un cotxe que va en direcció contrària, i que el conductor de l’autobús turístic en què vas es posi a l’esquerra. I naturalment, es posava a l’esquerra, tot intentant explicar-me acudits que encara no entenc. Les interminables converses amb un company de curs que es deia Hugo Vogel i tenia una xicota romanesa. Era de Bayreuth. Sí, crec que era de Bayreuth. O potser de Nuremberg. Un restaurant italià on em va semblar graciós demanar “espaguetis amb burro”, perquè no m’imaginava que el burro en qüestió era la simple mantega. Tots els records, els importants i els prescindibles, s’ajunten en un tot que es diu l’experiència. 

Ara, al cap de molts anys, torno al Regne Unit, tot i que vaig a llocs diferents dels que vaig visitar quan estudiava. No es tracta d’una estada especialment llarga, uns dies de res, però també passarem per Irlanda. Per raons de treball, sovint he hagut d’explicar les coses que conec només dels llibres i articles: aquesta vegada, veuré Dublín, Cork i Belfast, Holyhead, Glasgow i Liverpool.

(Publicat al BONDIA el 12 d'agost de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes.

Cap comentari:

Publica un comentari