El mentider de quatre cares

A la ciutat irlandesa de Cork, l’església de St. Anne (Shandon) llueix una torre amb quatre rellotges, la segona més alta de les illes Britàniques després del Big Ben, més antiga que la gran campana de Westminster. La torre en qüestió es coneix popularment com a four-faced liar: “un mentider de quatre cares”. O tal vegada hauríem de dir que es coneixia amb aquest nom fins que no es van arreglar els mecanismes de rellotgeria. Quina idea, la de privar els indicadors del pas del temps d’individualitat i lliure expressió, com si el temps existís, el mateix per a tothom, com si fluís uniformement i no es dilatés a voluntat, depenent de la posició de l’observador respecte als altres objectes. Als habitants de la ciutat no els va fer gaire gràcia la sincronització dels minuts rebels: se sentien orgullosos que els quatre rellotges de la torre sempre mostressin una hora diferent, i ja hi estaven prou acostumats.

Els últims cent anys han convertit la rellotgeria en una ciència més exacta. A les pantalles dels ordinadors, dels iPads, dels telèfons, ens apareix una multitud de xifres que governen les nostres vides. Ens hem fet menys humans amb l’augment del grau de la precisió de les mesures. Ja no sabem què inventar per esmolar la beneïda eficiència. Esclaus del calendari, de les agulles que marquen el minut, ens hem quedat amb una sola cara de la maquineta mentidera, amb una cara clonada que no per ser multiplicada ens salva del caos que ens amenaça.

Queden pocs dies fins que l’any escolar comenci, i sempre comença amb empenta. Queden hores comptades fins que em bolqui de ple en un món d’horaris precisos que no deixen espai de descans. Tinc coses a fer, les he de fer millor que abans, he de ser més atenta, estar més alerta, ser més previsora. Tinc gent que confia en mi, tinc objectius per complir i fites assolibles. La imaginació no em salva de la necessitat d’ordre. Tot el que he d’ensenyar i aprendre, tot el que penso aportar i gaudir, s’ha de repartir entre les ratlles que separen un moment de l’altre, s’ha d’encabir en un moviment de l’agulla gegant.  
Vull un rellotge verd que em somrigui. Vull un rellotge vermell per enfadar-me amb ell. Un melancòlic rellotge blau que obri les mans per abraçar-me. Un decidit rellotge groc que m’emporti als nous camins.

(Publicat al BONDIA el 2 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes