Subjectivitat i cultura: una relació dialèctica

Tal i com llegim a Cultura i subjectivitat de Neus Carbonell, “la naturalesa humana és el món simbòlic”. La veu melodiosa de Montserrat Roig és una novel·la plena de símbols que ens influencien poderosament. Un d’ells és el cigne d’ales daurades brodat per la Letícia-Dolors just abans de morir: un símbol de l’esperança, de llum, de la mort, de la metamorfosi i de la purificació.

Bajo tus blancas alas la nueva Poesía

Concibe en una gloria de luz y de harmonía.

El sentit de l’existència dels éssers humans es podria entendre com a la proverbial “die Suche nach einer bewohnbaren Sprache in einem bewohnbaren Land” (‘la recerca d’una llengua habitable en un país habitable’) de Heinrich Böll. I quan parlem d’una llengua, “einer Sprache”, no necessàriament ens referim a llenguatge verbal. És tot un sistema de significats i sentits, tant ètics com estètics. Hi juguen un rol important els senyals de conspiració dels quals parla Clifford Geertz quan ens recorda que no és el mateix contreure la parpella com a conseqüència d’un tic involuntari que picar l’ullet, tot i que els dos moviments, com a moviments, són idèntics, i vistos des d’una càmera fotogràfica, no es podrien distingir. La cultura és precisament aquella “trobada entre llenguatge i cos” que ens permet discernir el veritable sentit de les ocurrències quotidianes sense fer cap esforç conscient. És cert que “un ser humano puede ser un enigma completo para otro”, “la subjectivitat és singular”, i tanmateix no som illes en un mar immens. Estem lligats els uns amb els altres a través de la realitat que compartim i construïm, i cada rencontre que vivim, cada llibre que llegim ens canvia imperceptiblement, ens fa part d’una xarxa d’interaccions interminables.

En el procés de recerca de mitjans d’expressió adequats i adaptació a l’entorn esdevenim nosaltres mateixos. Això ens confirma que la subjectivitat no existeix fora de la relació amb les altres persones, amb tot el que ens envolta i que definim com cultura. Així, a La veu melodiosa, un nen fruit d’incest educat en un entorn experimental de laboratori de puresa estètica inexistent al món real, nodrit d’històries antigues i privat de miralls, esdevé l’Espardenya després del contacte dolorós però formador amb el món real, esdevé ell mateix, esdevé poeta i per tant, capaç de canviar la societat que li ha donat el nom que ara li pertany. No és, en absolut, una transformació unidireccional, sinó una relació dialèctica. La societat, per viure i per prosperar, necessita la contribució de tots i cadascun dels seus membres, tal i com fa palès Josep Anton Fernàndez a No cobejaràs les teves arrels quan parla de la necessitat de deixar enrere la invisibilitat de la immigració en els discursos sobre la identitat catalana i en la producció cultural en català”.

En el poema Los cisnes, Ruben Darío, els versos del qual hem citat al començament d’aquest breu assaig, llança una pregunta retòrica que també se’ns aplica: “¿Callaremos ahora para llorar después?” Si la nostra fita és la d’aconseguir la normalització de la societat com a un ens harmònic, en la seva globalitat, és vital que la realitat de la comunitat immigrant s’expressi en llengua catalana, en forma literària. Esperem i confiem que la realització d’aquest objectiu sigui possible, que hi hagi esperança per a la nostra societat, hereva soferta d’una cultura mil·lenària.

…Y un Cisne negro dijo: “La noche anuncia el día”.

Y uno blanco: “¡La aurora es inmortal, la aurora

es inmortal !” ¡Oh tierras de sol y de armonía,

aun guarda la Esperanza la caja de Pandora!

Bibliografia

•  Carbonell, Neus (2013). Cultura i subjectivitat (pàg. 7-35). Barcelona: UOC
•  Darío, Ruben. Poemas. (El cisne. Los cisnes).
• Fernández, J. A. (2008). “Tal com estem: la crisi d’identificació”. A: El malestar en la cultura catalana: la cultura de la normalització 1976-1999 (pàg. 253-301). Barcelona: Empúries
• Geertz, Clifford (2003). La interpretación de las culturas (pàg. 19-27). Barcelona: Gedisa
• Roig, Montserrat (1994). La veu melodiosa. Barcelona: Edicions 62

El Dia de la mare

El dia 3 de maig fa anys la meva mare, i el dia 3 de maig aquí, a Andorra, a 4.890 quilòmetres en línia recta del lloc del meu naixement, celebràvem el Dia de la mare, una festa que significa un regal fet a mà, un “t’estimo”, un dibuix intuïtiu i ple de color. Aquest dia celebrat pels nens de muntanya i nens de prop del mar és una festa que no existeix allà on vaig néixer. Tot i així, aquest any han coincidit, per a mi, l’aniversari de la mare russa i el Dia de la mare andorrà.


La miro en una foto en blanc i negre que deu datar dels anys setanta del segle passat. Ara, sentint el que comenten les amigues de la meva filla, entenc que la valoració del físic de les mares és una cosa generalitzada entre nenes de primària de tots els indrets del globus, però jo no recordo haver-li dit mai a ningú que la seva mare fos una bellesa. L’aspecte de les altres mares em semblava absolutament irrellevant. Sempre era jo la filla de la bella Lucy. La cara de la meva mare és i era la d’ensomni, la d’un enorme misteri mai desxifrat. Així havia de ser la joventut vista per Dorian Gray quan va desitjar que fos l’obra pictòrica la que es devia enfrontar als maltractaments del temps. Així fou l’objecte d’art que s’envelliria deixant que la bellesa viva existís en un món aterridor. Coratge i repte, ironia i esperança, el pressentiment d’una harmonia gairebé celestial, tot es barrejava en l’expressió dels ulls un xic massa grossos per a l’oval perfecte de la cara, pel nas de Cleòpatra i el dibuix impecable dels llavis. Ulls d’un blau intens, un blau del cel dels països exòtics, ulls d’engany, ulls de boira, mig somriure, mig plor.
Aquesta és la memòria de la meva infantesa. Més que el plat estrella de la seva cuina, el pollastre amb salsa de iogurt, més que les amanides decorades amb figuretes de conills i porquets a base d’ou, més que els regals que em portava, amb la seva valuosa col·laboració, un mico gegant que es deia Cusia, recordo que la meva mare era feta per ser estimada, per ser un somni i un malson, una benedicció i un encanteri. Mai, mai he arribat a res de semblant. No et mentiré dient que no m’hagi sabut greu. Tot ésser irònic desitja ser ésser decoratiu. Totes les nenes conegudes com a llestes ho maleeixen tot, volen ser noies guapes.


Al final del llibre El síndic Cairat, el meu padrí, Maria Teresa Cairat esmenta que sovint li demanen si el fet de dir-se Cairat de cognom l’havia influenciat positivament o negativament. Per pur mimetisme, en llegir-ho em demano què significa per a mi dir-me Grebennikova de cognom, què significa ser filla dels meus pares, néta dels meus padrins. L’Assumpta insisteix que per reconstruir la meva pròpia història he de recomençar per la meva història familiar, per les coses que em sonen de la infància, pels colors i olors de la casa de l’àvia, pels barrals en els quals es recollia l’aigua quan plovia.


“¿M’assemblo a la Lucy?”, pregunta la Laura, i em mira rient. “Em miraràs i et puc servir de model.” És cert que s’hi assembla, tot i que no té els seus ulls. Els ulls de la Laura són massa atents, massa alegres per tenir misteri. Ulls més adaptats per observar el món que per ser observats.

(Publicat al BONDIA el 6 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes).

A la memòria de Joan Martí Alanis, un bisbe-copríncep que estimava Andorra

El 14 d’octubre de l’any 2009, el qui fou bisbe-copríncep Joan Martí Alanis va rebre cristiana sepultura a la cripta de la catedral de Santa Maria d’Urgell. Avui, després de llegir El llarg caminar d’un home bo, d’Antoni Morell, un llibre que recomano a tots els que desitgen aprendre més sobre un home extraordinari immensament important per a la història d’Andorra, voldria compartir amb vosaltres les paraules que vaig escriure aquell dia. No en canvio res, ni una lletra, tot i que el llibre d’Antoni Morell dóna una nova llum a la visió que tenia Joan Martí Alanis, un home sobri i prudent, de l’experiència del dolor i de la soledat, del seu amor per Andorra i del patiment que era part de la seva missió de governant.

La catedral de la Seu és grisa i solemne, i els Petits Cantors canten l’eternitat. Estic amb ells, a dalt de tot. Una persona amable em demana si vull que em facin lloc per seure a terra, allà on es veu més bé. Em quedo dreta; ho veig tot. El bisbe que no he arribat a conèixer va ser universalment estimat. Hi ha gent que plora a llàgrima viva. Quan baixi, posaré espelmes. Perquè la família segueixi amb salut, perquè els avis descansin en pau, i també per l’ànima del bisbe. La veu del prelat ens demana per què tenim por de la mort, si la mort no és res si Déu està amb nosaltres. Tinc por de la mort perquè sembla que ens fa desaparèixer. No deu ser veritat, però ho sembla, i el fèretre de fusta n’és una evidència innegable.

Aquest és el punt trist que no em deixa tranquil·la: la mort és evident, l’eternitat està oculta. Hi crec amb totes les forces i no en dubto mai, però no la veig, no sé com és, i sé com és la mort. La mort és així. La gent s’acomiada, et vesteixen de fusta i aparentment et quedes sol. Ja sé que estàs amb Déu, però sempre estàs amb Déu, viu o mort, i quan et quedes sol, et poses trist. Tinc por de quedar-me sola. Espero i confio que el bisbe no tingués por.

Quan era viu, portava una vida simple, tan simple que gairebé l’hi retreien. Anava al mercat, parlava amb la gent, portava una boina i una bufanda al coll, i tenia un cotxe dels normals i corrents. Es va jubilar en una residència de capellans a Barcelona, i va passar allí els últims anys de la seva vida, llegint, més que res llegint. No va tornar mai a Andorra en una visita oficial.

La missa avança. Ens donem la pau, tres dones que som en el mateix racó i un senyor que no conec. Amb la pau de Crist sempre em poso més serena. Baixo per fer la comunió. La missa s’acaba i, quan aixequen el fèretre, primer els capellans i després tota la gent es posa a aplaudir. No conec el costum d’aplaudir als funerals i no m’hi atreveixo. Potser és la mostra de la fe en la resurrecció imminent, o potser l’aplaudeixen per haver viscut la vida d’un home bo. De totes formes no m’hi acabo d’unir, no he après a aplaudir en moments semblants, i miro si trobo algú a qui pugui donar les condolences. No m’hi acabo d’orientar. M’apropo a la creu. Un petit grup de persones selectes s’emporta el bisbe, i marxem.
M’hagués agradat conèixer-lo. Tots diuen que s’estimava Andorra. Ara s’ha quedat òrfena d’un més que l’estimava, i ens toca estimar-la més, tant per nosaltres com per ell.

Fins sempre, amic desconegut, prelat auster, lector curiós, copríncep memorable. Fins que la mort em porti allà on sou. Si Déu vol, encara ens veurem. La vida és eterna.

(Publicat al BONDIA el 29 d'abril de 2015)

Per molts anys, Laura

Fa deu anys que els cirerers japonesos del parc Central floreixen per avisar-nos que s’apropa el teu dia. Avui fas 10 anys. T’hem explicat l’aventura del teu naixement tantes vegades que ja te la saps de memòria. Quan vivies a la panxa de la mama, em feia l’efecte que no et movies prou, així que m’estirava boca avall per animar-te a moure’t i aleshores sempre feies tantes puntadetes com era estrictament necessari per deixar les preocupacions de banda i continuar amb el dia a dia. Et vaig fer més pitets i tovalloles a punt de creu dels que et pots imaginar. Feia el punt de creu davant dels arbres en flor i pensava el teu nom, “Laura, Laura”. Vas arribar quatre dies més tard del previst. Les últimes setmanes, cada dia anàvem a passejar al camí dels Matxos d’Engolasters per animar-te a sortir. Vas néixer a dos quarts de dues, plorant de gana, just a temps perquè comencessin els Simpson, i el veredicte del pediatre de guàrdia va ser “molt guapa”, i res més. Pesaves gairebé tres quilos, 2.970 grams per ser exactes, i feies 49 centímetres de llargada. El teu pare et va vestir d’un conjunt blanc, el més difícil de posar en un nadó de tot el que s’havia fabricat a tot el món. Et portaves tan bé que jo em preocupava perquè no ploraves prou. Des de les primeres hores, vas robar el cor al padrí i a la iaia, i el pare filmava el padrí que podia mirant durant hores com dormies. Quan tenies dos dies, et vam posar arracades, contràriament a la tradició russa: a Rússia, les nenes no porten arracades fins a l’adolescència. 

Quan jo vivia a Rússia i celebrava les meves festes d’aniversari amb les veïnes, les meves amigues Tània i Natàlia em feien bufar les espelmes del pastís una per una i, abans de bufar cada espelma, m’explicaven allò que havia passat l’any que li corresponia. Deixa’m que avui segueixi aquesta tradició russa, encara que sigui en paper i amb unes espelmes imaginàries. Les de veritat ja les bufaràs a casa de la iaia i el padrí aquesta nit. 

L’any que vas néixer, al mes d’abril, el teu padrí et va portar una rosa diminuta amb una bandera andorrana. Tens una foto de poques setmanes d’edat agafada a la teva rosa de Sant Jordi. Et vam batejar al santuari de Meritxell, el mateix lloc on ens havíem casat, amb el mateix mossèn que havia batejat, feia molts anys, el teu pare: mossèn Blai. La tieta, la teva madrina, portava una espelma decorada amb molts ornaments. Quan tenies un any, només parlaves rus i les teves fruites preferides eren el meló i la síndria. Et fèiem massatges que havíem après a la consulta d’Isabel Casadevall, i t’agradaven molt aquells massatges d’oli d’ametlla dolça. Et feia molta gràcia l’aneguet groc i divertit que portava l’oli. 

Quan tenies 2 anys, vas començar a estudiar a l’Escola Andorrana d’Encamp i a fer piscina. Et vam portar a aprendre a nedar perquè intentaves tirar-te a l’aigua cada cop que et trobaves a prop d’una piscina o d’un mar. L’aigua t’ha agradat sempre. 

Quan tenies 3 anys, el teu color preferit era el rosa i somniaves a convertir-te en una princesa. 

Quan tenies 4 anys, volies ser mestra i pintora. 

Quan tenies 5 anys, vas començar a esquiar amb l’Escola de Neu. Les teves nines preferides eren les Barbies. 

Quan tenies 6 anys, vam anar a Còrsega. En vam portar la teva joguina preferida, el ruquet que es diu Còrsic. Després de tornar de França, vas començar les classes de gimnàstica artística. Vas aprendre a fer rodes i tombarelles. 

Quan tenies 7 anys, vas començar a anar a AINA els estius, sempre amb la teva amiga Polina. Vas aprendre a fer ponts i verticals. Vas anar a competicions internacionals per primera vegada. 

Quan tenies 8 anys, vas decidir que series metge i et dedicaries a la medicina esportiva. T’agradaven molt les nines Monster High i totes les sèries on sortien. Vas aprendre a fer mortals. 

Quan tenies 9 anys, vas començar a fer dansa urbana i curses de piscina. Vas guanyar la teva primera medalla de bronze en el campionat d’Andorra, estil braça, i la teva primera medalla d’argent a la competició de Puigcerdà, nedant d’esquena. També et van escollir per anar al Consellet de l’escola com a representant de la classe, i et feia molta il·lusió. Vas veure Itàlia, Grècia i Turquia per primera vegada. Et vas aficionar al Bàsquet Club Andorra. 

M’agrada que tinguis somnis i projectes. M’agrada que siguis sempre molt feliç. Feliç aniversari, cor meu. Per molts i molts anys.

(Publicat al BONDIA el 8 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes). 

Lev Tolstoi, ànima lliure

És l’any 1856. Lev Tolstoi, fill orfe d’una família noble, un jugador empedreït, addicte a l’ambient de les festes gitanes, oficial d’artilleria, amic de Turguènev i Nekràssov i la jove promesa de la literatura russa, té 28 anys. Les seves primeres obres (“La infantesa”, “L’adolescència” i sobretot “Relats de Sevastopol”) li han fet guanyar popularitat i respecte entre els literats més destacats de l’Imperi Rus. Se l’estima amb facilitat: la seva cara lletja amb ulls intel·ligents i expressius conquista els cors millor del que ho fa la bellesa exquisida. Encara queda mig segle i escaig fins que el poeta de la soledat i de la foscor, Aleksandr Blok, digui a “El sol sobre Rússia” les paraules corprenedores: «Cadascú de nosaltres estima Tolstoi com a part de la seva ànima i part de la seva terra. El més gran i únic geni de l’Europa contemporània, l’orgull suprem de Rússia, el mateix nom del qual és tot aroma, l’escriptor de gran puresa i santedat, viu entre nosaltres» És l’any 1856. Tolstoi és jove. Encara no se sap que és un geni, l’últim geni, d’aquells que aguanten pobles sencers a les seves espatlles i els alimenten amb la seva alegria i la seva força vital. Encara no ha llegit prou, no ha sentit prou, no ha formulat la seva visió d’una vida d’acord amb Déu, i no s’ha fet enemic de tots els que van considerar que era poc ortodoxa. Encara necessita experimentar amb totes les coses que li presenta la vida. Al mes de gener, a Moscou, Tolstoi comença un nou relat que titula “La tempesta de neu”: l’acabarà entre l’11 i el 12 de febrer a Peterburg. La idea del relat se li havia acudit a l’hivern de l’any 1854, quan marxava del Caucas i va passar tota la nit perdut en la tempesta de neu a prop de l’estació Belogorodtseva. Es sent atret per la idea de rememorar l’angoixa d’aquella nit: i el repte desemboca en una barreja d’anàlisi minuciós i finesa poètica. El fet d’escollir un viatge com a pretext pera obrir-se al lector, pera convidar-lo al món dels pensaments i sentiments profundament personals, no és una casualitat: hi juga el seu paper tant la influència marcada per Lawrence Stern sobre la ment i l’obra del nostre autor com també el fet que a Tolstoi li entusiasmava viatjar: sempre i tota la vida, fins a la mort. Sentia que el mateix fet del desplaçament fa que el pensament flueixi de forma més lliure. I ningú no necessitava la llibertat de manera tan absoluta com Tolstoi, innovador sobretot en la seva total honestedat de descripcions dels moviments de l’ànima, en la seva manera de retratar com sentim i patim les coses. A “La tempesta de neu”, a tots els relats dels inicis del desenvolupament del geni creatiu del nostre autor ja es poden veure la majoria dels trets distintius de la seva prosa. Els caràcters dels seus personatges es fan patents a través de la descripció del seu cos, la seva postura, i no el que acostumem a entendre com a llenguatge corporal. El resultat dels processos psicològics no li interessa tant com la descripció minuciosa de la vida interior dels personatges, amb els seus ràpids canvis de rumb i múltiples contradiccions. Aksakov ho descrivia de la forma següent: els admiradors del talent de Tolstoi que el titllen de realista no són conscients que les proporcions psicològiques en la seva obra no són reals; estan canviades pera reforçar el miniaturisme de les descripcions. Boris Eihenbaum deia que la lectura de les obres de Tolstoi ens presenta un món vist a través d’un microscopi. Quan veiem el món a través del microscopi de Tolstoi, tot el que semblava petit resulta enorme, i el que teníem assumit com a gran es perd. Tal i com remarcava en el seu article del mateix any 1856 “La tempesta de neu. Dos hússars. Les novel·les curtes del comte L. N. Tolstoi” el cèlebre crític literari Aleksandr Druginin: «A “La tempesta de neu” l’autor crea una imatge fantasmagòrica del tema sobre el qual una persona corrent no és capaç de dir deu paraules seguides».

 Els russos estem acostumats a la realitat de les tempestes de neu. El torb i la tempesta són part de la nostra vida com ho són els primers lliris de maig, la xafogor dels diumenges d’estiu o la pluja fina de la tardor: així, malgrat el fet que el lector català es quedi corprès de la història dels homes perduts en una monòtona i regular blanca capa de neu, no hi passa cap cosa transcendent o extraordinària. Un oficial d’exèrcit surt de viatge cap a les set de la tarda, havent pres una bona tassa de te. Fa tan mal temps que el menador de la troica dubta si té sentit continuar el viatge, però s’hi arrisca.

També és important recordar que la imatge del torb sempre ha estat una de les imatges més paradigmàtiques de la realitat russa, de com s’hi viu, de com s’hi sent. Abans de Tolstoi, n’havia parlat Jukovski, n’havia parlat Puixkin. El torb, la confusió, el corb negre que volta per sobre dels trineus... Com ho coneixem, tot això. Qualsevol que viu a Rússia, viu al mig del torb. Tanmateix no dic, en absolut, que Tolstoi hagi volgut escriure una metàfora de la realitat de la seva terra: tot al contrari, descriu un torb ben real. «Amb aquella llum de la lluna mig velada per la tempesta podia veure com la petita figura del menador anava endavant i endarrere entre la clara boirina picant la capa de neu amb el mànec del fuet, tornava al trineu i saltava a dintre pel costat; després, enmig del monòton xiulit del vent, es sentia un crit sonor i temprat i les campanes tornaven a sonar»: no hi parla de Rússia com a concepte, no hi parla ni tan sols de si mateix; hi descriu la tempesta a la qual va sobreviure, amb la capa de neu i la clara boirina. Però en navegar per les seves pàgines, quan ens endinsem en les descripcions, ens identifiquem amb l’heroi i pensem que no n’hi ha, d’heroi; que els protagonistes som nosaltres mateixos. Sóc jo la que m’havia perdut al mig de l’estepa; sóc jo la que havia somniat amb l’home ofegat; conec la cara del menador Ignashka, «una cara rodona, alegre, amb un nas xato, boca gran i uns ulls d’un blau brillant» La impressió inesborrable que la nit de maltempsada va deixar en l’ànima de l’escriptor també és meva, i m’atreveixo a predir que també serà la vostra. 

Amics lectors, no tinc cap dubte que gaudireu de la lectura del relat que teniu entre mans intensament. La mirada de Lev Tolstoi és la mirada d’un ésser lliure que obre els ulls i veu el món per primera vegada, sempre per primera vegada, i el descriu tal i com el veu, sense sentimentalitat ni desesperació, sense cap postura idíl·lica o didàctica. Tota la seva llarga vida va seguir el camí on el portava la gegantina força del seu talent, l’escriptor que seguia la seva inspiració fermament convençut en el seu dret de seguir-la. La seva independència, la seva autosuficiència literària el van fer una figura única, incomparable en la literatura russa: un gegant. 

~ © A. Grebennikova, Nadal de 2013.

~ “La tempesta de neu”, Lev Nikolàievitx Tolstoi. Amb traducció de Loïç Miquel Pérez-Muñoz i pròleg d’Alexandra Grebennikova ~ Col·lecció “Miques” ~ ISBN: 978-84-941442-3-3 ~ DL: AB-263-2013 ~ 58 pàgines, tapa dura. 

Teresa Colom i els misteris de la vida

Ai, quina por, quina por! No us llegiu mai la història de la senyoreta Clock al mig d’un poble medieval a ple hivern. Ja tinc tendència a despertar-me a les tres de la matinada i posar-me a imaginar coses com si en el meu dia a dia treballés de pintora surrealista en lloc d’exercir de professora d’idiomes que té classe a les vuit del matí, però aquesta vegada m’he despertat d’uns malsons de l’estil de pel·lícules de Tim Burton que m’entusiasmen però em deixen esparverada.


Em veia al mirall amb una arruga al costat de la boca que s’acabava en un fil, i en estirar el fil, se’m desfeia la cara, per molt que totes les dones de casa nostra haguessin envellit millor que els homes. La meva cara era un raïm i treia suc de color rosat. Havia somniat amb l’oceà, oceà blau platejat, com el que es veu a prop del camp de golf de Pebble Beach de Califòrnia, i a les seves profunditats hi havia dos animals marins de forma cilíndrica inflada acompanyats per la Caterina, la nena enormes d’ulls negres i brillants que va marxar a l’alta mar amb les balenes de seguida que va poder. Per respirar ascendia a la superfície de l’aigua i somreia als mariners japonesos que passaven i, mesos més tard, recordaven aquella visió al mig de les espurnes de vent salat, una cara rodona de felicitat perfecta. De cop i volta, vaig canviar la immensitat del mar turquesa i negre pels turons plens de molsa verda pels quals passava en Roc, el nen d’ungla de garrí, just abans que l’assassinessin per una moneda d’or. Més, més enllà anava, fins a arribar a una mansió gelada on els senyors excèntrics i nobles de mitjana edat, o sigui de la meva, es reunien al voltant del bebè de neu al qual ja li quedaven marques de potes de pardal a la panxa, l’últim Petarol que ja es començava a fondre amb l’arribada del bon temps. Aquell qui entra en un llibre i en surt il·lès mai no hi havia entrat, esmentaven l’altre dia al Facebook els meus amics lletraferits, però ja ho veieu, jo no surto mai il·lesa de res: un conte escrit amb l’ànima em deixa cicatrius de la mida de ganivetades.


El llibre de Teresa Colom La senyoreta Keaton i altres bèsties (Editorial Empúries, 2015), que ella mateixa i Albert Villaró presentaran demà al vespre a La Fada Ignorant, sobrepassa la meva existència en estranyesa, em guanya, i dir això és dir molt. És un himne a la vida en totes les seves formes més fantasioses i, al mateix temps, totes les seves històries són naixements que no arriben a bon port en el sentit convencional de la paraula. Tant el senyor Brot convertit en tulipa com aquella dona que tenia branques d’arbre en lloc de dits com totes les imatges que passen per davant dels nostres ulls només tenen sentit  reflectides en les experiències dels qui les presencien.


Espero que no us en pugueu estar, de llegir aquest llibre, encara que sapigueu que us provocarà malsons. Són contes de gran tendresa, són contes d’una enorme tristesa, d’una saviesa que ho recorda tot de la vida, que ho prediu tot de la imminent i misteriosa mort.

(Publicat al BONDIA el 25 de març de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

I si els rucs volessin no veuríem el cel

L’exposició de Sergi Mas al Centre d'Art d'Escaldes-Engordany seria una visita obligada en qualsevol època de l’any, però em fa il·lusió que es pugui visitar per Carnaval. Sí, tal vegada Carnaval és l’època més adient per poder-la veure. L’obra de Sergi Mas és l’obra més carnavalesca de tot el que s’ha produït al nostre petit país dels Pirineus durant els últims cent anys. Ja ho sé, que de creadors i creatius en tenim una munió, en tenim de bucòlics i de tètrics, però Sergi Mas, per més que ens sembli que tira fort cap a bucòlic, no és ni una cosa ni l’altra. És més burleta que Carnestoltes, i sempre l’acompanya un gat, o dos, o tres. El 19 de febrer, farà un taller al CAEE, i el dia 19 de març, la visita guiada de l’exposició. Jo, per vosaltres, m’hi apuntaria: les places són limitades. Veniu, no us perdeu el ball de màscares que ens presenta, una Andorra disfressada amb un barret divertit i ulleres de color rosa. Gaudiu de les musicadures i dels retaules fets a l’antiga. Contempleu la truita del riu de la sèrie Homages a Maître Escoffier, la truita que es diu... Hommelette. A pocs metres dels delicatessen d’isards, ànecs i consellers de xocolata, les vaques baixen a la vall, fugen de la desconeguda neu adversa, trepitjant les xicoies florides i les maduixetes de bosc. Un ruc alat intenta prendre el vol. Quatre pagesos juguen a la botifarra a la panxa d’una óssa. Un voltor potent amb una cartera plena camina pel mig de l’avinguda Carlemany. Tots ells, fruits de la imaginació d’un geni artesà vestit de gala amb la corbata de ganxet, de color beix, obra de Maria Canalís de dolça memòria.

A la saleta fosca, al fons de la sala d’exposicions, es projecta un curtmetratge d’Alfons Casal i Hèctor Mas, aquest últim un dels néts del Sergi. No sóc gaire amant de les pel·lícules de por, però m’assec a mirar-lo. El curtmetratge té il·lustracions: dibuixos del nostre artista. Entre diversos altres temes, se centra en la idea que l’art transforma la cruel i despietada, vulgar i avorrida realitat, aporta justícia poètica al món, que altrament no tindria cap dret a existir. “¿Què dibuixes?”, pregunten els soldats malvats al dibuixant taciturn, i els respon: “Somnis. Desitjos.”

A la sortida de la saleta de cinema il·lustrat, hi ha coses fetes per als nens de la família. Observo els tòtems: un, de Gerard (2008), l’altre, d’Èric. Els llibrets de contes que regalava als néts, amb uns poemes entranyables: “La gallina ha post un ou. / Quin enrenou, / Un ou ben nou. / Cova, dorm i pioca, / La gallina / Fa de lloca...” M’imagino la multitud d’exposicions que es podrien fer a partir de les sèries que hi estan representades molt fragmentàriament: Segells de Sergi Mas. Ex-libris de Sergi Mas. Sergi Mas. Dibuixos de pans. No ho sap ni ell, quants pans té dibuixats.

Entre els gravats, hi trobareu Esteve Albert fent la picada de la poció dels druides i, com que es diu Esteve Albert i Corp, a mà esquerra (sembla esquerrà) té... un corb que li fa companyia. Un Corb vigilant, atret per la semblança del seu nom amb el cognom Corp. Aquest és el típic Sergi Mas, els seus acudits a voltes enigmàtics i a voltes transparents estan amagats a l’interior de cada obra. Sóc una negada amb endevinalles, però gaudeixo descobrint-los.  Sergi Mas, artista, mestre i bromista, té un sentit d’humor que ens retorna a la infantesa, a l’època daurada quan els arbres eren més grans, els éssers humans més justos i l’herba més verda, érem nens i sabíem que el més important encara quedava per aprendre.

Publicat al BONDIA l'11 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.